Josep Nualart: “Què hi feia un agent durant mig minut, al costat del cotxe de Puigdemont, sense fer res?”

Aquest dimarts es publica Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, cap de redacció de VilaWeb. És la crònica més acurada i exacta dels fets del 8 d’agost de 2024 i de com es va planificar i fer l’operació d’entrada i sortida del president Puigdemont. Nualart ha aconseguit de parlar amb testimonis que fins ara s’havien mantingut en l’anonimat, i que han decidit de donar la seva versió per mirar que no es tergiversi ni es polititzi el que va passar aquell dia. Tot plegat permet de llegir un relat trepidant que sembla extret d’una novel·la políciaca.

El llibre és el primer d’un nou projecte que estrena VilaWeb en ocasió de la celebració dels trenta anys del diari. VilaWeb Llibres és la publicació d’una col·lecció de llibres periodístics que ens ha de permetre de fer més investigació i tractar qüestions d’actualitat més a fons. Cada any publicarem quatre llibres. És una finestra que permetrà d’anar a fons en l’anàlisi de la realitat dels Països Catalans. Tots aquells que vulgueu us podeu subscriure al projecte i rebre tots els llibres a casa. També es podrà comprar el llibre sol, a la Botiga de VilaWeb.

Els subscriptors de Llibres de VilaWeb o de VilaWeb podran assistir a la presentació del llibre al Teatre Poliorama el 20 de maig.

—En el pròleg, dieu que heu deixat molta informació en un calaix.
—Una de les coses que més m’ha costat del llibre és poder trobar l’equilibri entre allò que vull explicar i allò que puc explicar. Hi ha molta por d’explicar les coses, perquè encara estem en un context de repressió contra l’independentisme, malgrat la llei d’amnistia. De fet, hi ha una causa judicial oberta contra tres agents dels Mossos d’Esquadra acusats d’un presumpte delicte per haver protegit el president Puigdemont aquell dia. Aquest context condiciona molt la gent que vol explicar algunes de les coses que van passar, sobretot perquè no volen que es manipuli el relat d’aquell dia, que en surtin versions tergiversades o interessades políticament. Per tant, hi ha una voluntat d’explicar, però amb uns límits. He hagut de treballar amb això. He pogut explicar moltes coses, però n’hi ha moltes que encara crec que, per prudència, no les he d’explicar.

—De fet, la majoria de les persones que hi surten, les manteniu en l’anonimat. Fins i tot, els tres agents investigats, que malgrat que s’ha publicat el seu nom, decidiu de no dir-lo.
—Crec que és necessari. Encara que alguns noms són públics, jo no els faig aparèixer com a tals. És una qüestió de responsabilitat periodística en una situació de repressió. Alhora també de respecte a aquestes persones que són represaliades o a unes altres que ho poden arribar a ser. I no només des d’un punt de vista judicial, sinó també mediàtic, social i d’assetjament. I per això, els agents de mossos que són detinguts, com deies, decideixo anomenar-los agent 1, 2 i 3, segons l’ordre en què van ser detinguts.

—En el pròleg afirmeu que aquella aparició i desaparició de Puigdemont el 8 d’agost en aquell moment no la vau entendre. Després de fer aquesta investigació, l’enteneu?
—El 8 d’agost al vespre, estava desconcertat, no vaig entendre el moviment, no ho vaig saber situar políticament ni vaig trobar una explicació gaire clara. Ara ho he entès. Una altra cosa és que pensi si fou més o menys encertat, però ho he entès. He entès què és el que pretenia el president Puigdemont, què és el que va voler fer, quines motivacions polítiques hi ha al darrere. Puigdemont tenia molt assumit que gairebé segur que el detindrien. De fet, ho pensava tothom. Pensa que ell va gravar el 5 d’agost un missatge en vídeo per fer arribar un missatge a la població quan l’haguessin detingut. Ho tenia molt coll avall.

—De fet, havien pactat què havien de fer si el detenien…
—Exacte, estava tot molt previst. Així ho havien assumit. Era l’opció més probable. Tothom em deia que un 99,9% de les possibilitats era que el detinguessin. Però al final, el 0,01% és el que va acabar succeint. Per això és un relat tan extraordinari i tan trepidant. Per això té aquests aires com de novel·la policíaca tot plegat. Però si bé hi havia aquesta assumpció de la detenció, també hi havia uns límits.

—Què voleu dir?
—El president Puigdemont tenia molt clar que si l’havien de detenir no havia de ser d’una manera que fos humiliant o indigna. Tenia clar que no havia d’anar ni disfressat, ni amagat en un maleter. L’altre límit era que ell pensava que si l’havien de detenir era perquè havia pogut assistir al ple del parlament durant la investidura de Salvador Illa. Havia de poder fer el seu discurs. Llavors assumia que després el podien detenir, era pràcticament inevitable. Ell no volia ser detingut al mig del carrer, de qualsevol manera. I això, en aquell moment, el 8 d’agost, molta gent no ho va entendre, entre els quals m’incloc. Ara podem veure que si tires una mica enrere, ell donava un seguit de pistes d’aquests límits. De fet, la mateixa entrevista que li vam fer nosaltres durant la campanya electoral de les eleccions del 12 de maig, ja donava pistes. El titular de l’entrevista era: “Em voldran detenir, i jo faré tot el que pugui perquè no ho aconsegueixin.” Per tant, he entès quina era la seva voluntat política a l’hora de fer-ho. Tot i que no confiava gens que se’n poguessin sortir. L’altra cosa és el sentit polític de tot plegat. De fet, molta gent li preguntava si valia la pena fer-ho.

—En el llibre expliqueu que molta gent li va dir que no ho fes.
—Pràcticament tothom del seu entorn, i de partits i entitats amb els quals es va reunir els dies previs. Tots li van dir que no ho fes. Però ell tenia clar que era el seu compromís. Ell va tenir aquest compromís polític just abans de la campanya electoral, quan va decidir que seria candidat. Va dir molt clar que tornaria pel ple d’investidura tant si era candidat com si no. No va voler trencar el compromís. És això el que el va motivar a tornar, malgrat que fos en ple agost i per la investidura d’Illa. Eren unes circumstàncies complicades, però ell havia decidit que tornava.

—En el llibre no tan sols expliqueu què passa aquells tres dies d’agost, sinó que també expliqueu com es va preparar tot plegat. Per exemple, quines eren les relacions amb Esquerra i la CUP.
—Esquerra i la CUP es van acabar despenjant de participar en l’organització de la tornada. Evidentment, van ser convidats a Waterloo en una reunió preparatòria al juliol. Allà, Puigdemont va compartir amb ells la situació, en un moment que el Tribunal Suprem espanyol va desobeir la llei d’amnistia, i el jutge Llarena es va negar a retirar l’ordre de detenció. En aquell moment encara no hi havia l’acord entre el PSC i ERC, però hi havia la possibilitat d’un ple d’investidura. En aquesta reunió, hi havia partits i entitats independentistes. I tots plegats van compartir una diagnosi de la situació. Però a l’hora de començar a treballar per l’acte de retorn, ERC i la CUP se’n van anar despenjant. ERC més al principi, la CUP una mica més tard. No veien clar l’element partidista del retorn. Pensaven que al final era una acció de partit, i no de país.

—Un dels punts clau del llibre és que podeu afirmar que malgrat que els Mossos d’Esquadra diuen que van perseguir el cotxe on hi havia Carles Puigdemont durant dos quilòmetres, això no és així.
—Sí, és un dels descobriments que he fet investigant els fets. Els Mossos van fer aquest relat per intentar de justificar per què se’ls havia escapat Puigdemont, entre molts arguments. El relat era que un agent dels Mossos de la Comissaria d’Informació va empaitar el cotxe en què se’n van anar Puigdemont i Turull de l’Arc de Triomf. Segons que expliquen, l’agent els va perseguir durant dos quilòmetres pels carrers de Barcelona. Però jo, a partir d’uns quants testimonis, he pogut comprovar que no va ser així. Parlo de testimonis directes. Tots ells coincideixen que, efectivament, hi va haver un agent dels Mossos d’Esquadra que va seguir el cotxe de Puigdemont, durant uns trenta metres o cinquanta, fins al primer semàfor, que és a l’avinguda de Vilanova amb el carrer de Roger de Flor. Segons tots els testimonis amb què he pogut parlar, el mosso no va passar d’allà. I és clar, són testimonis que no estan connectats entre ells, no es coneixen de res. Una part d’aquests testimonis són els que anaven dins el cotxe. Però hem pogut parlar amb més gent que era fora del cotxe i va seguir l’agent que seguia al cotxe de Puigdemont. I les versions dels uns i els altres coincideixen en tot. I em permeten d’explicar els fets d’una manera molt detallada, i que fan veure no tan sols que el mosso no va empaitar el cotxe, sinó que aquest agent va estar aturat al costat del cotxe on hi havia el president Puigdemont durant molta estona, mentre el semàfor estava vermell.

—Per tant, l’hauria pogut detenir?
—Sí, va tenir temps. Va tenir temps de cridar l’alto de sobres. El cotxe es va aturar en aquell semàfor just en el moment en què va passar d’ambre a vermell. He pogut calcular que el vermell d’aquell semàfor dura seixanta-dos segons. És molta estona. Un minut en aquesta situació es fa etern. És veritat que l’agent potser va arribar uns segons més tard que el cotxe de Puigdemont. Però van ser molt pocs. Si no van estar un minut costat per costat, i van estar-hi quaranta segons o mig minut, són suficients. Els testimonis descriuen l’agent com una persona molt nerviosa. Que estava a la vorera al costat del cotxe, però no feia res. No va cridar l’alto, no va picar amb la porra el cotxe, per dir-los que baixessin i que estaven detinguts. No, no va fer res. Només amb una actitud nerviosa parlava amb el seu superior. Però és clar, el dubte és de què parlava. Què hi feia un agent durant mig minut, al costat del cotxe de Puigdemont, sense fer res, parlant per telèfon? Per què?

—En part, quan llegeixes això, una de les coses que et preguntes és: estava pactat entre Mossos i Puigdemont?
—És la gran pregunta. Amb la investigació que he fet, concloc que no hi va haver cap pacte entre Mossos i Puigdemont. Sí que hi va haver un intent per part de Mossos de posar-se en contacte amb l’entorn de Puigdemont, però no van voler. Concretament, va ser l’intendent Carles Hernández qui va trucar a Gonzalo Boye. Després, tot el que hi va haver va ser una guerra d’informació entre els uns i els altres. Es van donar pistes falses sobre què podria fer Puigdemont quan tornés i a l’inrevés. Hi va haver un joc d’informació i contrainformació, res de cap pacte. Tota la resta són especulacions de si els Mossos van tenir una actitud més dura. Encara que es pot discutir l’efectivitat del dispositiu per mirar de detenir el president.

—El dispositiu dels Mossos va ser el correcte?
—El problema del dispositiu dels Mossos és que es va fonamentar en una mala anàlisi de la situació. Estaven segurs que Puigdemont aniria, tant sí com no, fins al parlament; o bé a peu, per l’accés des del parc de la Ciutadella, o bé que s’hi intentaria esmunyir abans. Però no s’imaginaven que apareixeria en públic, desapareixeria i tornaria a anar a l’exili. Als Mossos els van fallar les fonts d’informació dins l’independentisme. Per això estaven tan dolguts, especialment Eduard Sallent. L’aleshores comissari en cap va pensar en un dispositiu que permetés a Puigdemont, en certa manera, d’aparèixer a l’acte públic a l’Arc de Triomf, però van blindar completament els accessos al parc. Sallent el volia detenir en persona, abans no pogués apropar-se a l’entrada del parlament. Això, l’entorn de Puigdemont ho va veure clar a primeríssima hora del dia 8, i el president no tenia cap intenció de deixar-se detenir a l’entrada del parc. La manca d’efectius a la zona de l’Arc de Triomf, en contraposició amb el blindatge de la Ciutadella, va facilitar el dispositiu de sortida amb el cotxe que conduïa la Bàrbara.

—Sabem fins i tot quines cançons sonen durant el recorregut amb el cotxe…
—Sí, ella va preparar una llista de reproducció amb algunes cançons. I ho expliquem.

—Aquest dimarts presenteu el llibre al Teatre Poliorama. Per cert, recordem que els subscriptors que ho vulguin, encara s’hi poden apuntar. I ho fareu precisament amb la Bàrbara.
—Sí, crec que estarà bé que puguem reviure amb ella aquells moments tan intensos. Sobretot, crec que és interessant poder sentir-la en persona. És una voluntària que decideix de fer un pas endavant perquè creu molt fermament en una causa política. Decideix de fer aquest pas tot assumint les conseqüències que pugui tenir i assumint molts riscs. Però decideix de fer el pas. El fa sense dubtar. Ella sap que no té res de què avergonyir-se, no hi ha res il·legal en tot això. Va donar un cop de mà a una persona que hauria d’estar emparada per una llei d’amnistia. Serà molt interessant poder-la escoltar.

—En l’últim capítol parleu dels que sempre hi són. És una mena d’homenatge a gent com la Bàrbara. Gent anònima que no cerca protagonisme, sinó ajudar. 
—Hi ha moments en la història recent d’aquest país, ho hem vist, que quan ens hem d’activar per alguna cosa, de cop i volta surten unes persones que saps que sempre hi seran. Persones que ho faran possible. Jo els anomeno “els que sempre hi són”. És gent anònima, com la Bàrbara, i més que apareixen en el llibre, que van tenir un paper molt important en l’entrada i sortida del president Puigdemont. Són qui van fer possible que fos reeixida aquesta operació. A més, en alguns moments aquell 8 d’agost es va haver de recórrer a gent que no estava avisada ni formava part del dispositiu. Però hi van ser quan els van demanar que hi fossin.

—És gent que no va fer preguntes, oi? Perquè en el llibre expliqueu que de sobte hi ha coses que no funcionen segons que era previst, i llavors s’han de canviar els plans. I hi ha gent que va al lloc on els demanen sense preguntar res…
—A una persona li demanen: “Necessitem que vagis a buscar dues persones.” I ell s’imagina qui deuen ser. Però no ho pregunta. Hi va i ho fa. Hi ha un moment en què la improvisació és importantíssima. I, per tant, l’atzar i la sort que caigués d’un cantó i no d’un altre. Hi va haver una planificació important per a fer arribar el president. Perquè pogués sortir sense ser detingut hi va haver molta més improvisació. La sortida tenia un cert punt d’imprevisible. Per això va ser tan important aquesta gent que sempre hi són.

—Hi ha gent com el Tercer Home, com li dius en el llibre. Però si us sembla bé, no explicarem el seu paper. Millor que la gent ho llegeixi.
—El seu nom ja és força revelador. Va tenir un paper molt rellevant.

—I el paper de Turull, va ser qui va acompanyar Puigdemont durant més temps… És qui conviu amb ell en el pis.
—El paper de Turull és molt important. En un principi, Turull no havia d’anar dins el cotxe amb què va sortir Puigdemont. En un primer moment, la previsió era que només hi anés Puigdemont. Finalment, l’acompanya Turull, amb l’argument que és advocat, i uns dies abans s’havia donat d’alta al col·legi amb la previsió que si el detenien i entrava a la presó, ell hi podria accedir a veure’l. I després, per això el va acompanyar, perquè el podia assistir. Aquells dies algú va destacar que Turull no feia bona cara a les fotografies, que tenia la cara desencaixada. Ara sabem que no es trobava bé. De fet, aquells dos dies al pis hi va haver moment complicats. I en l’acte, no es trobava bé.

—Casualment, al vostre últim llibre també parlàveu de Puigdemont: La batalla de l’exili. Explicàveu els primers moviments judicials de l’exili. Ara, set anys més tard, expliqueu la tornada, encara que momentània, d’aquest exili.
—Sí, és curiós, perquè aquell llibre el vaig escriure al principi, quan es començava a trenar tota l’estratègia judicial d’exili. En realitat, era la construcció d’una gran esperança, que la batalla judicial tingués unes conseqüències polítiques que fossin el retorn dels exiliats, començant pel president Puigdemont. I durant aquests anys, el que podria ser el llibre del que ha passat entremig l’he anat fent a VilaWeb, amb el Diari d’una guerra judicial. I ara, al final, he acabat fent aquest llibre d’aquest episodi, que crec que simbolitza la fi d’aquella batalla judicial. Perquè en el fons, aquest retorn del 8 d’agost, és el canvi de paradigma d’aquesta batalla a l’exili, que comença quan el 2023 el Tribunal General de la Unió Europea, al mes de juliol, va tancar la porta de l’opció d’utilitzar la immunitat com a eurodiputats per poder fer aquest retorn polític. I al mateix mes de juliol, al cap de pocs dies, hi va haver les eleccions espanyoles en què, de cop i volta, Junts i el president Puigdemont van esdevenir una peça clau per poder investir Pedro Sánchez, a canvi d’una sèrie de contrapartides. La primera era la llei d’amnistia, i és a través d’aquesta que es dibuixa aquest nou escenari de retorn. Es passa de la confrontació a la negociació.

—Aquests set anys us han marcat com a periodista. En aquells inicis no sabíeu quasi res de dret, i ara en sou un expert.
—Sí. Aquell primer llibre el vaig fer perquè em vaig obsessionar a intentar explicar i fer entenedor per què allò que feia Espanya judicialment contra l’independentisme era tan aberrant. Veia un contrast brutal entre què feien altres estats europeus i el que feia Espanya. I clar, a partir d’aquí vaig anar encadenant, vaig anar llegint… L’estil de Pablo Llarena i de Manel Marchena a l’hora de fer interlocutòries el tinc molt interioritzat. Me n’he hagut de llegir moltes. He fet un curset accelerat de dret.

—Aquest és el primer llibre, dels llibres de VilaWeb. Un projecte que hem iniciat ara que celebrem trenta anys. És una nova manera d’informar. Vós que heu fet el primer, en què es diferencia en el que fem en el nostre dia a dia? Què hi trobaran els lectors?
—Fer aquests llibres ens dona l’espai per poder oferir els lectors una investigació, un periodisme més treballat d’una manera més pausada. Poder aprofundir més. De vegades en el dia a dia, no tenim aquesta oportunitat. Tot plegat és un repte per la redacció, perquè ens hem d’organitzar per poder continuar fent les últimes hores, entrevistes i reportatges amb més profunditat i els llibres encara més reposats i amb més investigació. Trobo molt interessant que aquesta redacció sàpiga explicar-te un tema amb un TikTok d’un minut, i a la vegada aprofundir sobre aquest tema a través d’un llibre. És una aposta molt valenta, i ens fa molta il·lusió. Per això és important el projecte de subscripció dels llibres, perquè això ens ajudarà a poder fer més investigació i a anar més a fons en molts temes.