Parlar amb Josep Nadal és com retrobar-se amb un vell amic. Fa quatre anys i mig que la Gossa Sorda es va dissoldre com a grup i, per a algú que va conèixer el país sencer gràcies a les seves cançons, escoltar-ne novament els grans èxits en un àlbum compilatori és una glopada de nostàlgia. Amb l’excusa dels vint anys d’ençà de la publicació de la maqueta La gossa està que bossa, el grup de Pego ha publicat una mica de sorpresa Batalles i cançons, una posada al dia sonora de les seves millors cançons. Què se n’ha fet, dels membres de la Gossa Sorda? Continuen vinculats a la música? Nadal, el vocalista, va passar de fer política amb cançons a fer política a les Corts com a diputat de Compromís i viu des de la primera línia un dels moments més complicats que es recorden al País Valencià. Així i tot, creu que el seu compromís amb la música no s’ha acabat i confia que algun dia tornarà als escenaris i amb noves cançons, com va fer durant quinze anys.

—Torna la Gossa Sorda?
—Quan va començar a haver-hi canvis als perfils de les xarxes socials molta gent va demanar si tornava la Gossa, però la resposta és que no. Fa quatre anys i mig, vam anar al Japó a fer l’última gira, i res més. Sempre hem notat que tot es va quedar una mica agafat amb agulles i que era important que es gestionara el nostre llegat. Vam rebre l’oferta d’una discogràfica per a fer-ho i ens va semblar interessant.

—Abans de la ronda al Japó us vau acomiadar amb un concert multitudinari a Pego acompanyats de molts grups amics. Quins records en guardeu?
—És dels concerts que més em va costar cantar perquè tenia un nus a la gola. Pel fet de tocar al nostre poble i per la mar de gent que havia vingut de mil llocs. Va ser molt bonic, la meitat del poble era ací, perquè era un concert gratuït. Dones de setanta anys mirant el concert. En la ronda de comiat volíem fer coses que fins eixe moment no havíem fet i volíem anar-nos-en bé: un concert multitudinari on havia nascut el grup quan érem adolescents.

—La veritat és que Pego i la Marina Alta, i també les comarques centrals, són un territori molt prolífic musicalment.
—Culturalment, la Marina Alta ha estat un territori molt prolífic i dins el País Valencià és un territori on la lluita per la llengua pròpia i la normalització lingüística va un puntet més endavant que altres comarques. Això ha significat que l’afició que des dels anys vuitanta hi havia pel rock and roll en comarques com la Marina Alta es plasmara en grups que s’interessaven a fer cançons en la llengua pròpia. Des de la lluita antifranquista, Pego ha estat punta de llança en les alternatives culturals. Nosaltres vam començar amb la bateria d’un grup històric de Pego que cantava en valencià i es deia Sissí Bemol i la Banda de Xapa. Era de l’oncle de Salva, el nostre bateria, i ell l’ha deixada al germà, que és el bateria de Smoking Souls. Hem tingut la sort de nàixer en eixe brou de cultiu.

—Escoltant novament les cançons, sembla que moltes lletres continuen totalment vigents: la destrucció del territori, el cinisme dels polítics, els problemes amb la llengua…
—Hi ha gent que diu que hem fet com Nostradamus, perquè vam cantar sobre coses que han acabat sortint, com el canvi climàtic. O amb la cançó “El dia que tot rebente”, abans que esclatara la crisi de 2008. No som Nostradamus, però sempre hem estat en corrents de pensament que en aquell moment eren força minoritaris. Als punkies no ens feia cas ningú i ara resulta que els punkies teníem raó. La qual cosa no reconforta gaire, la veritat, perquè hauríem preferit no tenir raó. Ara fa la sensació que la gent té més cultura política i, per exemple, entén què són les portes giratòries; però també fa la sensació que allò de “la veritat ens farà lliures” no ha estat gaire cert. Ens fa caure una mica en el pessimisme.

—Darrerament, el pessimisme és força general.
—Podries agafar alguna de les nostres cançons i ficar-la en el context de pandèmia, i funcionaria.

—Quins canvis podem trobar a la remasterització de Batalles i cançons?
—Ara les cançons més antigues sonen millor. La idea també era aprofitar això per moure’ns per les xarxes socials i reviure una mica les cançons. Hem obert un compte d’Instagram, on mai no n’havíem tingut. Tot va renovant-se i si no hi ha ningú que et pose al dia, cada volta és més complicat que la gent es recorde de tu. Amb això veiem que la gent encara es recorda del grup i parla de quines cançons creu que hi hauria d’haver… Fa gràcia perquè sembla que visquem en una cultura d’un sol ús en què l’èxit d’una cançó dura unes quantes setmanes i al cap d’uns quants anys la gent no se’n recorda. Fa quasi cinc anys que vam marxar i que la gent encara es recorde de nosaltres és bonic.

Justament, potser es troben a faltar cançons de la maqueta com “La lluna guerrillera” o “Cassalla contra Espanya”.
—No en tenim el màster, i encara que el tinguérem no crec que ens haguérem animat a reeditar-la. Allò va ser una època del grup molt inicial. Mirant-ho ara amb condescendència, tampoc no ens fa massa gràcia que la gent compte això com a la Gossa Sorda. Abans la gent no tenia la preparació tècnica que té ara per a posar-se a tocar; nosaltres ho vam fer sense tenir ni idea de com funcionava un grup ni de quantes cordes tenia una guitarra.

Què se n’ha fet, dels membres de la Gossa des de llavors?
—Hem continuat fent faena i creació musical disseminats en bastants grups. Això també és motiu d’orgull. Tenim membres que han estat tocant amb Xavi Sarrià, amb Auxili, amb Zoo, amb Ciudad Jara… Un dels nostres components ara ha fet un grup de punk garage que es diu Ferreteria Rosario i alguns altres membres del grup toquen en colles de carrer. La Gossa Sorda es va acabar, però tota la gent del grup continuem fent coses. La prova és que ha estat molt difícil retrobar-nos. Quan vam acabar la ronda del Japó i vam arribar a l’aeroport de Madrid vam dir: “Ja ens veurem un dia d’estos i farem una paella.” I fins aquest estiu, i perquè hi ha hagut una pandèmia, ha estat impossible, perquè tothom tenia tots els caps de setmana ocupats.

Cantants d’alguns altres grups de la mateixa època, com Xavi Sarrià (Obrint Pas), Kiko Tur (Aspencat) o Pablo Sánchez (La Raíz), han provat noves aventures tots sols. Ho descarteu?
—No ho descarte, m’agradaria fer-ho algun dia. Ara amb tot aquest maldecap de la política m’és un poc complicat, però ho veig com un horitzó de futur i una cosa que m’agradaria fer. No voldria morir-me sense mostrar més cançons meues a la gent.

Vau formar part d’una fornada de grups molt potents que van fer que el Principat mirés molt cap al sud. Com veieu avui les relacions entre els Països Catalans?
—Crec que són complicades, però alhora és tot més realista. Va més enllà del fet de tenir el mapa dels Països Catalans a l’habitació com alguns teníem d’adolescents. Som països diferents i cadascun som en estadis diferents de recuperació de la consciència nacional. Però essent tan realistes, som més a prop de poder fer coses junts. Hem de tenir en compte que no podríem parlar de “països” sense que hi haguera diversos subjectes polítics i que els valencians prengueren consciència del País Valencià. Això ja comença a passar entre la gent més jove i comença a notar-se a tots els nivells. Pense que cada volta és més fàcil que puguem arribar a acords de tu a tu amb Catalunya i les Illes que van més enllà de la típica imatge que Catalunya tirarà avant i qui vulga que vinga. No és una qüestió de voler, si realment fem alguna cosa junts ha de ser des del respecte de cadascú. És complicat perquè amb el procés sembla que només hi ha un tema del qual parlar i una mirada possible. Açò complica pensar què fem amb el País Valencià i les Illes. Supose que arribarà un dia que alguna cosa haurem de fer.

La Gossa Sorda fèieu lletres amb un fort compromís nacional, cultural, històric… Molta pedagogia. Potser els grups d’ara no destaquen tant per això i tiren més per l’evasió i la identitat personal?
—Jo a voltes també ho veig, però no m’agrada molt criticar la gent jove i la gent que fa coses. A voltes escolte certes cançons i certes actituds i dic: “Que antics que ens hem quedat.” Perquè no em veig gaire reflectit en algunes coses. Però també és veritat que quan nosaltres érem jóvens tampoc no érem mainstream i molta gent ens mirava amb cara estranya. Hi ha gent que continua fent coses interessants i pensant en la seua obra i en el seu missatge més enllà de la viralitat i del feedback immediat amb l’espectador, que fa que les coses envellisquen ràpidament.

Una cosa que també ha canviat és que ara hi ha moltíssimes més dones sobre els escenaris.
—Eixe és el canvi més positiu de tots. Quan nosaltres érem adolescents anàvem a llocs on no es posava música mainstream, i la veritat és que pràcticament no hi havia dones. Això va anar canviant i va arribar un moment que al públic dels concerts hi havia tant homes com dones. Però les dones no pujaven dalt l’escenari. Ara això ja ha canviat i una dona, quan és adolescent, pot pensar a tindre un grup com fèiem nosaltres i té els seus referents per a poder-ho fer. També hi ha una altra cosa molt important que ha canviat. Molts dels grups hem begut de la formació musical de les bandes, que ens ha donat una base de molta gent per a formar grups. Però fins fa no molt hi havia moltes xiquetes a qui no es deixava tocar uns instruments considerats d’homes. Això fins i tot passava en famílies molt progres, però ja fa uns quants anys que no passa.

Ara també hi ha menys rock i dolçaines, i més rap i electrònica.
—Quan nosaltres tocàvem també hi havia més electrònica que dolçaina. Dels grups que fèiem rock o ska amb dolçaina no vam passar mai de la dotzena. Es va crear una espècie de mite que tot el món feia el mateix, però no ha estat mai així. Hi ha hagut molta gent que ha mirat amb suficiència la música popular i ara respira bastant alleujada perquè no van suportar mai que un instrument popular com la dolçaina tinguera tants seguidors. Igual que hi ha gent que no va poder coure mai que la música compromesa políticament tinguera més seguidors dins la música en valencià que la que no ho era. Els queia tot aquell raonament que deia que si volem cantar en valencià i arribar a la gent no podem parlar de política sempre. Si no haguera estat així no sé on seria la música en valencià.

Ara mateix el panorama és ben difícil per la impossibilitat de fer concerts. Què en quedarà?
—És complicat, encara no sabem fins a quin punt podrem tornar a fer concerts ni quan podrà ser. A voltes pense que quan tot puga tornar no sé si la gent preferirà música o quedar-se assegut. No sé si seran bons temps per a la gent que fèiem música de ballar. Sí que veig que s’imposarà una cosa entre la gent de la música: que començaran a preocupar-se de defensar els seus interessos com a músics. Fins ara hi ha hagut molta dispersió en aquest sentit i la pandèmia ha fet que la gent prenga consciència realment de quina és la seua situació de precarietat, fins i tot aquells que tenen més èxit. Si no hi ha tot de canvis legals i econòmics que protegisquen els músics, serà complicat que la gent puga mantindre la professionalització. Ara que sóc a la primera línia política veig com quasi tots els sectors de la societat funcionen com a lobbies per a exigir al poder polític, però els músics fins ara no ho havien fet.

La Generalitat fa tant com pot per ajudar?
—Des de 2015 hi ha hagut un canvi molt important a tots els àmbits, la cultura i la música en valencià han passat a ser vistes com a aliades per les institucions i els mitjans públics. Ja no són uns estranys que calia tapar perquè no existiren. Però després hi ha un altre debat: quina mena de teixit dins del circuit cultural volem fer créixer. Dins el govern de la Generalitat hi ha dues vies bastant diferenciades i crec que la gent hauria de prendre consciència de la importància de donar suport als circuits alternatius, de portar la música en directe als pobles i als barris, i de fomentar que nasquen nous talents. D’alguna manera, vam fer això nosaltres quasi sense pretendre-ho. Som en un moment que hi ha com una uberització de la música amb els festivals, que fan allò que fa sempre el capitalisme amb les coses xicotetes que funcionen: xuclar-les i, al mateix temps, fer política de terra cremada perquè desapareguen els festivals menuts i els concerts de poble. Se centralitza tot en uns quants festivals que sempre són dels mateixos amos. Tant el públic com els grups ens hauríem de rebel·lar contra això. A nosaltres ens va passar que ens cridaren per a tocar en un festival com l’Arenal Sound i ens donaven una quarta part de la remuneració. Si nosaltres, que som un grup que portem milers de persones, no teníem capacitat de negociació, quina capacitat ha de tenir una persona que és en una barra servint copes? És una economia de la misèria.

També va passar que quan el 2015 els ajuntaments van començar a canviar de color polític i es van començar a contractar grups que fins llavors havien estat menystinguts per les institucions, va començar a pujar el preu dels grups i festivals petits, com el Meruts d’Ontinyent, va haver de deixar de fer-se perquè no podien assumir la competència dels ajuntaments.
—Són coses que els grups hauríem de tindre en compte. No poden desaparèixer festivals com el Meruts, que naixen a partir del compromís de molta gent i no per a guanyar pasta. Si no hagueren estat allí no hauríem pogut anar a altres llocs a cobrar més. Eixe equilibri és difícil de mantindre, però pense que els grups ho hauríem de fer. Ara, hi ha un altre problema encara més gros que em diuen moltes productores i molts regidors de Cultura i festes del País Valencià. Hi ha alguns festivals que posen clàusules d’exclusivitat per les quals si tu toques en eixe festival, no pots tocar a 100 o 150 quilòmetres a la rodona. Això fa que molts grups catalans que despunten molt només facen un concert o dos al País Valencià en tot l’any.

Vau entrar com a diputat la primera legislatura de govern de Compromís. Com heu viscut la política des de dins aquests cinc anys?
—D’una manera desigual. Per una banda, amb interès, perquè sempre he tingut molta vocació política. La veritat és que gaudisc bastant a l’hemicicle escoltant uns i altres. Però és veritat que veure en primera línia les coses del poder també té una banda negativa. Abans d’arribar ací ja tenia clares qüestions negatives sobre els polítics i no m’ha sorprès tant, però sorprèn bastant veure la societat civil com un joc de lobbies. Això és el que més desconfiança crea. És allò que “el món és un cordell i cadascú estira pa ell”. I ara, en una situació de crisi com aquesta, encara s’aguditza més.

Sou una de les veus més sobiranistes de Compromís. Com es viu aquesta tensió interna amb veus com la de Mónica Oltra?
—Hem tingut diferències tant en públic com en privat, sobretot pel que fa a Catalunya. Alguna volta també per afers interns del País Valencià, però l’any 2017 sí que va haver-hi alguns moments que les desavinences sobre Catalunya van ser més grans. Compromís és construït sobre la base de la diferència entre sobiranistes i federalistes. Quan vam entrar-hi ja sabíem que hi hauria eixa diferència amb alguns companys, i crec que és el que ha salvat el projecte. La qüestió de drets humans, presos polítics i exiliats és la que més costa en el terreny personal. Per una banda, entenc que governem amb el PSOE i fer un plantejament dur podia posar en qüestió el govern del Botànic, però de l’altra és que hi ha gent a la presó.  Des de Compromís segurament hauria d’haver fet més i mostrar la nostra empatia i solidaritat amb els presos polítics i els exiliats. És aquest equilibri el que hem intentat guardar. De totes maneres, a Catalunya hi havia molta gent de partits federalistes o unionistes que van acabar fent-se independentistes. Crec que és un procés que també va passant al País Valencià.

Com a membre de la comissió de les Corts de radiotelevisió, com veieu la sacsejada que viu À Punt amb la supressió de Al ras, el canvi de Carolina Ferre per Máximo Huerta i els intents d’introduir-hi el castellà?
—Veig que el PSOE té un full de ruta clar i l’aplica. Hi ha moltes coses que nosaltres podem criticar, però ells ho tenen claríssim i a Compromís, per desgràcia, no. El PSOE demostra que és un partit amb més d’un segle d’història i que té molt bones relacions. Nosaltres podem parlar de batalles i revulsius culturals, però al final el PSOE sap com aplicar l’hegemonia en el dia a dia.

Quin és aquest full de ruta?
—Hi ha la voluntat de fer una televisió molt centrada en la informació, una informació que vinga bé al PSOE, i centrada en els mateixos continguts que ja funcionen en les televisions espanyoles. Copiar continguts de Madrid i fer-los en valencià. I, d’altra banda, entren sempre en el marc mental de la dreta de no gastar molts diners en À Punt perquè ens criticaran. A Catalunya, el País Basc o fins i tot Galícia amb el PP tenen clar que cada euro gastat no és una despesa, sinó una inversió en l’audiovisual. Més enllà de tres províncies, el País Valencià hem de ser un país, i sense un sector audiovisual fort això no podrà ser. Em fa un poc la sensació que el PSOE no ho veu clar, això, i sempre juga a curt termini.

Les disputes entre partits del Botànic semblen constants. És irremeiable?
—Hi ha punts en què és molt difícil no xocar o guardar silenci. Recorde una frase molt interessant de Ximo Puig a Pedro Sánchez: “Lleialtat no és submissió”. Doncs ell també s’ho hauria d’aplicar quan la gent que li donem suport li fem certes crítiques. Hi ha coses en aquesta vida que te les pots engolir per un benefici màxim, com ara l’estabilitat d’un govern, però és que des de la primera setmana d’octubre que avisàvem Ximo Puig que prenguera mesures dràstiques perquè pujava el nombre d’infectats i podia portar al caos. No tan sols no es va entendre, sinó que es van posar d’acord tots els periodistes de la corda per insultar Mónica Oltra i tota la gent que demanaven més mesures. I ara en veiem els resultats. Si els meus companys no hagueren donat la cara dient que no anàvem bé jo avui no seria diputat de Compromís, perquè es mor gent.

Hi ha un altre factor que amenaça l’estabilitat del Botànic: la crisi pel lideratge de Podem.
—És molt trist veure així els companys de Podem, que moltes voltes els he considerat com si foren de Compromís. Crec que Unides Podem, des de Madrid, s’equivoca molt a l’hora de plantejar com és l’estat i les seues relacions amb els territoris. Hem vist què ha passat a Galícia, al País Basc, a Andalusia, a Madrid… i pense que al País Valencià també va cap al desastre. A mi no m’agradaria; tant de bo com a mínim es mantingueren tal com estan.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.