Josep Costa, dimarts al parlament (Foto: Albert Salamé)

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Josep Costa (1976) és l’actual vice-president primer del Parlament de Catalunya. Nascut a Eivissa, prové de la universitat. Era professor associat de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i autor del llibre Secessió o secessió. Independentista de tota la vida, al Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) va coincidir amb el conseller d’ERC, Carles Mundó, i l’advocat de Junqueras, Andreu Van den Eyne. Ara ell és diputat de Junts per Catalunya. En aquesta entrevista al despatx, Costa parla de com encara la pèrdua de majoria independentista al parlament per culpa de les accions del jutge Llarena, i de les possibles vies de sortida.

La pèrdua de la majoria independentista al parlament, com l’encareu? La doneu per perduda?
—No. No la donem per perduda.

Però com es pot recuperar el vot dels diputats suspesos al ple? Podran votar cap dia? Com?
—Junts per Catalunya no té prou majoria per a revertir l’acord de la mesa del parlament com voldríem fer. Però ara anem presentant tots els recursos possibles contra la decisió del Tribunal Suprem sobre les suspensions. També lluitem per la llibertat dels diputats empresonats o exiliats i perquè retirin les acusacions contra ells, especialment la de rebel·lió. La situació és provisional i qualsevol d’aquestes tres coses pot implicar que immediatament puguin tornar a votar.

Les relacions entre el president Roger Torrent i vós, el vice-president Josep Costa, estan tocades?
—Tenim una relació perfectament cordial i amb la mateixa normalitat que amb tots els altres diputats. Mai no hem traslladats discrepàncies puntuals al terreny personal.

Quines conseqüències polítiques pot tenir la pèrdua de la majoria?
—Per poder aprovar certes resolucions polítiques, certes lleis, certes mocions, o decisions que es prenen aquí al parlament, potser ara ens han segrestat els vots necessaris. Cert. Però probablement en un 90% dels casos, encara que les poguéssim aprovar, les impugnarien, les suspendrien i no tindrien tampoc cap efecte. Amb majoria o sense això és així. La situació excepcional del parlament ni ve d’aquí ni s’acaba aquí. No és el problema més important del parlament.

I quin és, doncs, el problema més important del parlament?
—Que tenim diputats presos i diputats exiliats. No és un problema que els vots, circumstancialment, els comptin o no els comptin. Mentre hi hagi presos i exiliats, no és normal res.

—Fem un recompte de baixes, si us plau. Quins diputats han caigut d’ençà del 21-D?
—L’altre dia ja el vam fer. Mira, un diputat electe que renuncia a l’escó, Carles Mundó. Set diputats que han hagut de renunciar a l’escó (cinc diputades i dos diputats). Dels actuals, actualment cinc són la presó, dos a l’exili i quatre més són encausats. En total, dinou persones. Un 15% del parlament. I si ho fas sobre els setanta diputats independentistes, frega el 30%: el 27% dels diputats independentistes són afectats.

—Brutal. I si tanquem el parlament?
—El parlament és jurídicament tancat perquè no han estat reconeguts els resultats del 21-D.

—Què vol dir ‘jurídicament tancat’?
—Intervingut. No li és permès d’expressar políticament allò que la gent ha votat.

Insisteixo: no us ha passat mai pel cap de tancar el parlament, atès el blocatge de Llarena?
—Tancar-lo no, però sí que en algun dels moments més durs, per exemple quan van empresonar Jordi Turull, candidat a la presidència, i l’ex-presidenta Carme Forcadell, doncs t’ho planteges tot. Ens hem demanat si té cap sentit de mantenir l’activitat parlamentària en aquestes circumstàncies. Quan t’acaben d’avortar judicialment el tercer intent d’investidura, quan t’acaben de segrestar sis diputats més, allò és un daltabaix. No sé si ha passat enlloc més que, un parlament elegit democràticament, l’hagin segrestat judicialment.

—Heu rebut mostres de solidaritat dels altres parlaments europeus?
—Hem rebut diputats belgues, britànics i un finlandès. I és veritat que la gent sap que el president Puigdemont és a l’exili i que hi ha presoners, però ben pocs saben la repressió damunt el parlament. Fa poc una delegació era acompanyada d’una persona que havia escrit un llibre sobre Catalunya i em va dir, tot sorprès: ‘ni tan sols jo, que he escrit un llibre sobre Catalunya, sabia que això us passa al parlament.’ Llavors vam veure que ens havíem d’explicar més. I ho hem començat a fer. Sobretot als altres parlaments. Ens hem d’explicar més.

—Serà possible d’aprovar el pressupost?
—És perfectament viable perquè l’aritmètica no ha canviat.

Com?
—Tan bon punt la CUP diu que no participarà en l’aprovació del pressupost, has d’aprovar-lo amb un altre grup. I, descartat el PP, els altres grups sí que tenen prou vots per a aprovar-lo. I, els comuns, crec que són els únics que el poden arribar a aprovar passi què passi amb els vots segrestats. Però és un any molt complicat.

—Per què?
—Perquè és any electoral. D’una altra banda, sí que és veritat que els comuns s’han pronunciat dient de posar en un mateix tauler el pressupost del parlament amb el de l’Ajuntament de Barcelona o de més ciutats, perquè allà tampoc no tenen majoria. Aquesta és l’única jugada que jo veig. Perquè a l’estat espanyol, a Madrid, no hi ha possibilitats reals de donar-li estabilitat, amb la situació en què estem. Jo, el pressupost, només el veig viable amb els comuns. Ells no ho han descartat, de fet.

—El Consell per la República prendrà la feina del parlament? És una amenaça?
—No. L’amenaça són els poders de l’estat espanyol, que no ens deixa fer la feina. El Consell per la República és un ens molt necessari. També a l’hora d’exercir una representació que el parlament ara té blocada. El president Puigdemont presidirà el Consell per la República quan hauria d’estar presidint el govern de la Generalitat per voluntat d’aquest parlament.

—Es va intentar fer una independència de la llei a la llei. El pes del parlament va ser molt important. Avui, creieu que és el camí? O es farà d’una altra manera?
—En abstracte: una proporció majoritària que no sabria quantificar de les independències del món s’han fet en territoris sense parlament. Per tant, d’un punt de vista conceptual, tenir-ne un no és imprescindible per a fer un procés d’independència. Dit això, nosaltres en tenim un que representa el poble de Catalunya. I en les últimes convocatòries electorals amb una proporció més alta que mai. L’hem de preservar i reivindicar. No tant per què ens hi deixin votar o no, perquè ja sabem que és intervingut, sinó per mantenir l’expressió democràtica d’aquesta majoria.

—Desobediència civil. Cada vegada més la veuen com una opció. Fins i tot un ex-vice-president del govern, Carod-Rovira. I vós?
—He parlat i he escrit sobre la desobediència civil. I ho he explicat a classe. La desobediència civil és, segons el gran teòric John Rawls, una mesura per a canviar el sistema en societats ‘quasi justes’, que diu ell. Societats democràtiques però amb un sistema perfectible. Luther King feia això. Feia que el detinguessin, i així soscavava la legitimitat. La desobediència civil és un mecanisme efectiu i eficaç. Efectiu i eficaç per a lluitar contra les injustícies en societats democràtiques que no són justes del tot.

—Pot ser el nostre cas?
—És el nostre cas. Absolutament. Hi ha moltes coses que podem fer. Tot, menys normalitzar la situació. I acceptar aquest nivell de repressió sense fer res. Totes les accions amb un caràcter de comunicació eficaç em semblen bona idea.

—Teoria de la por. Com ens ha afectat? Per què ens afecta del parlament al CDR passant per la premsa?
—Jordi Cuixart fa servir moltes vegades aquesta frase de Sèneca a Neró: ‘si jo no tinc por, tu no tens poder.’ El poder de l’estat espanyol es basa en la por. En molts casos, la gent no incompleix la llei perquè no pugui, sinó perquè té por. Por de les multes de trànsit, per exemple. La por és el mecanisme de control social per excel·lència. I crec que l’1-O l’estat pren una decisió molt bèstia: portar-lo fins al final. Per això les imatges més bèsties eren al col·legi electoral de Puigdemont, on hi havia la CNN en directe. No és cap accident. Vols que tot el món les vegi. Vols fer por. I últimament hi ha una explicació nova: aquell mateix dia ja hi ha gent dins l’independentisme que fa la aquesta reflexió: ‘Aquests s’han tornat bojos, volen fer-nos mal, i afrontaran el conflicte amb violència extrema. I, per tant, hem de reconsiderar si estem preparats per a assumir aquest nivell de violència.’

—I fins avui.
—I fins avui, sí. Avui crec que tot l’independentisme considera el nivell de repressió que podem acceptar, que podem digerir. Del primer d’octubre ha anat evolucionant molt, aquesta reflexió. Quin preu estem disposats a pagar per la independència en termes de sacrifici o de patiment. Fa un any que molta gent té la sensació que la independència té més costs que no pensaven, però també en té més clars els beneficis. La independència potser costarà més, però és més necessària i urgent que abans. Per això crec que independentisme no ha afluixat el seu suport.

—Expliqueu-vos, si us plau.
—Des del primer d’octubre els sacrificis són més aparents, però els beneficis també. L’estat espanyol és més allunyat dels ideals democràtics que no pensàvem. És més evident el benefici de tenir una República que no ens faci xantatge econòmic ni ens discrimini.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.