El magistrat José Manuel del Amo és l’excepció que confirma la regla. Nascut i format a Madrid, és un dels pocs jutges que treballen a Catalunya que fa servir sovint el català al jutjat, tant als judicis com a les sentències. Una rara avis si tenim en compte que tan sols el 7% de les resolucions judicials que es redacten a Catalunya són en llengua catalana, segons les dades fetes públiques la setmana passada pel Departament de Justícia de la Generalitat.

Del Amo va arribar a Catalunya a mitjan anys vuitanta per ocupar una plaça de secretari judicial en un dels jutjats de Manresa. Dotze anys més tard, va opositar a jutge i va ocupar, primer, una plaça a Berga i, més tard, una al Jutjat d’Instrucció 1 de Manresa, en aquest últim cas ja com a magistrat. Tant a Berga com a Manresa va convertir el català en la llengua d’ús habitual al seu jutjat. Per aquest motiu, l’any 2013 el Consell de l’Advocacia Catalana li va atorgar el Premi Agustí Juandó i Royo, en reconeixement de la seva tasca de normalització del català en l’àmbit dels tribunals. Des de fa quatre anys, ocupa una plaça de magistrat a l’Audiència de Barcelona i, actualment, és el president de la secció sisena d’aquest tribunal.

Com és que, tot i ser originari de Madrid, vau començar a escriure les sentències en català?
—Perquè és una llengua cooficial i a Manresa i a Berga, on vaig començar a exercir, era la llengua principal dels destinataris.

Essent de Madrid, us va costar d’aprendre català i redactar resolucions en aquesta llengua?
—Amb el temps, és una qüestió evolutiva, una qüestió de cultura. Sóc de lletres pures. Havia fet llatí, grec, havia estudiat francès a l’EGB i al batxillerat. Per tant, tampoc no és tan difícil. Si comences escoltant com parlen els altres, arriba un moment que dius: “M’hi llanço.” I ja està.

Actualment, tan sols set sentències de cada cent es publiquen en català, una xifra que ha anat retrocedint com més va més els darrers anys. Com expliqueu aquesta dada tan baixa?
—Bàsicament, perquè a les últimes promocions han vingut jutges de fora de Catalunya que no estan familiaritzats amb la llengua. Això incideix de manera important en aquesta xifra.

Que això no ha succeït sempre? Molts jutges i magistrats amb plaça a Catalunya són de fora.
—El sistema ha canviat molt. Abans, quan entraves, no podies anar de seguida a un determinat jutjat. Avui, gairebé tothom qui surt de l’escola judicial pot fer-ho. En el meu cas, vaig arribar a Catalunya com a secretari judicial i això va facilitar que pogués establir-m’hi. Convertir-me després en jutge va ser una evolució dins el mateix territori. En canvi, ara els jutges no fan aquesta evolució, que abans et permetia una adaptació més intensa a la llengua. També hi influeix el fet que hi ha hagut jubilacions. I també hi ha un problema estructural: el castellà continua essent la llengua habitual als jutjats, als judicis i a les resolucions judicials. Fins i tot és la llengua habitual de tots els operadors jurídics. No tan sols dels jutges, sinó dels fiscals, dels advocats… He trobat advocats catalanoparlants que, per costum, recorren al castellà. Hi hauria d’haver un canvi de mentalitat.

Recomanaríeu als jutges i fiscals que arriben a Catalunya que seguissin el vostre exemple i que fessin servir el català?
—El saber no ocupa lloc. T’ho prens com un enriquiment. Hi ha gent nouvinguda que ja ho fa, d’aprendre català i, fins i tot, de parlar-lo. En el meu cas, jo tenia la vida aquí. A partir d’un determinat moment, et treus la vergonya i ho fas. Com una evolució natural. A més, sóc en un servei públic i el català és una llengua cooficial. Si el destinatari és catalanoparlant i pots fer la resolució en català, anirà molt millor. Les nostres resolucions s’han d’entendre i s’entenen millor en la llengua del destinatari.

Creieu que el català hauria de ser requisit perquè jutges i fiscals puguin treballar a Catalunya?
—És una qüestió complexa. De vegades penso que sí i de vegades penso que no. No sé quina seria la solució més bona. Hi ha països on això s’ha resolt relativament bé. Al Canadà s’ha de saber francès i anglès. Sí que s’hauria de potenciar. Existeixen eines, fins i tot eines de traducció, que podrien anar bé. La solució crec que encara no s’ha explorat.

El Departament de Justícia de la Generalitat fa prou per incentivar que el català sigui la llengua d’ús habitual als jutjats? Facilita models de sentències en català?
—Sí, els models hi són, i també hi ha serveis de traducció. Però, és clar, el model burocràtic de l’administració pot generar certs problemes. Crec que les eines tecnològiques podran aportar solucions. Però, sobretot, crec que això vindrà de la conducta dels operadors jurídics, en general. No tan sols dels jutges i fiscals, sinó també dels advocats.

Ho comentàveu abans. Com és que molts jutges nascuts a Catalunya, catalanoparlants, fan servir el castellà al jutjat?
—Moltes vegades perquè et sents més segur fent allò que has fet sempre. És una qüestió d’inèrcia. Si et llances, no hi ha cap problema. Jo presideixo judicis en català i judicis en castellà sense cap problema. I potser de vegades no tindré un català tan fi o tan delicat, però crec que se m’entén! Fa quatre anys que sóc a l’Audiència i no he tingut cap mena d’entrebanc.

Comentàveu també que el motiu principal del poc ús del català és la falta de jutges originaris de Catalunya. Què caldria fer per fomentar la carrera judicial al Principat?
—És complex. S’hauria de redefinir el model en general. Sobretot, incentivar que hi hagi vocacions de servei públic. Farien falta dues coses. En primer lloc, incentivar la gent d’aquí a fer oposicions. I, després, promoure que la gent que fa servir habitualment el català (i que ha fet tota l’escolarització en català) facin el pas un cop arribin a jutge. Hi ha jutges catalanoparlants que sí que fan servir la llengua. En segon lloc, hi ha moltes situacions a tenir en compte. És molt complex. La justícia, per la seva naturalesa, té moltes variables. Hi ha els òrgans unipersonals, els col·legiats… I no és igual ser jutge a Berga, Vic o Manresa que en uns altres llocs. Hi influeixen molts factors.

El fet que l’estructura del poder judicial estigui centralitzada a Madrid desincentiva les carreres judicials a Catalunya?
—No hauria de ser així. Crec en un model diferent. Potser el Consell General del Poder Judicial podria continuar com a òrgan de govern, és un model vàlid en molts estats. Però després hi ha l’organització judicial. I aquí crec que el Tribunal Suprem espanyol hauria de ser exclusivament un tribunal de cassació. En una paraula: només per unificar doctrina.

Defenseu que l’última instància fos el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya?
—Sí. L’última instància ordinària. La meva jurisdicció, la penal, seria potser l’àmbit més delicat. Però aniria més bé, crec. Amb tots els matisos possibles. I potser d’aquesta manera s’incentivarien més les carreres judicials. Perquè tindries al cap que la teva trajectòria professional podria començar en un jutjat d’instrucció de Berga, per exemple, i acabar en una sala social del TSJC.

Vau ser premiat per haver implantat el català al jutjat de Manresa on treballàveu. Des que sou a l’Audiència de Barcelona, continueu escrivint les sentències en català?
—Depèn. Perquè has de tenir en compte el destinatari de la teva tasca judicial. A Manresa era fàcil perquè hi havia un predomini de la jurisdicció civil a la meva feina i, per tant, la majoria de judicis eren amb catalanoparlants. No hi havia cap problema a l’hora de fer servir el català com a llengua habitual. A l’Audiència, en canvi, tenim un percentatge considerable d’acusats estrangers. En jurisdicció penal convé que els acusats tinguin molt clar per què són condemnats o per què són absolts. Jo, per tant, faig servir aquest criteri: si els destinataris de la tasca judicial són gent de parla catalana, el judici es desenvolupa en català. Quant a la llengua de les resolucions, moltes vegades hi ha predomini de destinataris d’uns altres països. Per tant, alterno la llengua segons el destinatari.

Quan els acusats són nascuts a Catalunya, aleshores sí que feu servir el català a les sentències?
—Sí. Si no hi ha cap de les variables que deia, continuo fent servir el català. Sempre m’ho plantejo com una acció del tot natural. Com que a Manresa era la llengua majoritària del territori, era la llengua d’ús habitual.

Què vau sentir el 2013 quan el Consell de l’Advocacia Catalana us va premiar per l’ús del català?
—Molta satisfacció. Va ser un reconeixement molt agraït, tant per als funcionaris del jutjat com per a mi. Em consta que abans s’havia donat a gent de molta vàlua. A més, era un reconeixement que no esperava, perquè era quelcom que feia de manera natural.

Us agradaria que premis com aquest fossin innecessaris?
—Evidentment. Si hi hagués un ús molt més estès de la llengua per part dels operadors jurídics, és evident que no seria necessari. El català s’hauria de normalitzar més. Sempre miro de donar una visió natural i harmònica i a pensar que nosaltres, a banda de ser poder, també som servei públic. En el meu cas, aquesta idea conjunta de poder i de servei públic em va portar a la conclusió que es poden fer servir indistintament totes dues llengües, adaptades a la teva feina concreta i a la teva funció, i en l’àmbit, l’espai i el temps concrets.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.