09.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 09.03.2025 - 21:46
El 24 de novembre, quan un operari es va morir perquè li va caure al damunt part d’una estructura d’una escola de Massanassa molt malmesa per la barrancada del 29 d’octubre, el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va considerar que no calia interrompre el seu descans dominical. Ni el seu ni el del seu amic íntim, el president Mazón. “També tenim dret a la conciliació familiar”, va dir, ja al vespre, davant un grup de periodistes que van quedar astorats amb la resposta. Encara no feia ni un mes d’aquella tragèdia que havia deixat desenes de milers d’infants i joves sense escola i desenes de centres tan malmesos com l’escola Lluís Vives de Massanassa o més.
Això és el que projecta sempre el conseller Rovira, una mena de desmenjament perpetu i meninfotisme que exhibeix tant a les Corts Valencianes com en les conferències de premsa o en qualsevol compareixença. El dia de la mort del treballador, va parlar de l’accident amb tanta fredor com si haguera ocorregut a mil quilòmetres de distància i com si les escoles no fossen el seu negociat.
Aquesta setmana, Rovira ha fet dues conferències de premsa a la conselleria de Campanar. Totes dues per a parlar de la consulta sobre la llengua base que s’ha entestat a fer a desgrat de les opinions en contra. En la primera va anunciar la participació i va assolir la fita de posar en dubte la representativitat d’un òrgan com el Consell Escolar.
La segona compareixença va ser dijous, i li va servir per a donar, de manera maquillada, els resultats de la consulta. Primer va dir que quina sorpresa haver-nos convocat una altra volta, perquè no sabia que els resultats se sabrien tan aviat, i que quina feinada que havien fet els funcionaris de la casa, i que bé. Com si el funcionament de la conselleria no fos un tema que a ell el concernira, com si no es fiara de la tasca del funcionariat, com si ell passara per allí, que això és el que sembla moltes vegades, que passava per allí. Rovira va llegir, en castellà, frases preparades i la tirallonga de xifres, sense gens d’interès a destacar res. Va fer una brometa sobre les poblacions i llogarets on hi havia el cent per cent en una llengua o en una altra i va dir: “El valencià i el castellà estan en condicions d’igualtat.” No era una frase, era una roda de molí que va voler que ens empassàssem.
José Antonio Rovira Jover és un dels membres zaplanistes del Consell. Íntim amic d’un Carlos Mazón que, quan va ser elegit president de la Generalitat, no va dubtar que el seu conseller d’Educació havia de ser el seu col·lega Rovi. La convivència en un pis a València, quan Mazón era director General de l’IVAJ i Rovira era diputat a les Corts, uneix molt. La lleialtat al partit i al pare polític, també. L’abolició de la llei del plurilingüisme va ser la seua obsessió des del primer moment. I sempre va tenir el suport incondicional de Vox que aquests dies ha estat qui més l’ha encoratjat a continuar amb la croada contra el català a les aules.
Rovira, de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí), prové d’una família benestant, valencianoparlant. El seu avi va començar un negoci d’espardenyes i també feia de barber. A poc a poc, també van començar a vendre sabates, i més tard, productes per a fer esport. Calçats Tono va fer cent anys l’any 2019, regentat per Maria Antònia, la germana del conseller, que és mestra. El cartell que van posar a l’entrada de la botiga per a commemorar el centenari el van fer en català. Tots dos germans gestionen el patrimoni immobiliari de la família mitjançant l’empresa Rojo Inver SL. Rovira va fer el ronso a l’hora de renunciar al càrrec en el consell d’administració i no va ser fins que Compromís no va amenaçar-lo de denunciar el cas, que no va treure el seu nom de la societat.
Qui l’ha conegut de jove, pel poble, sap que el conseller d’Educació ha parlat sempre en català, que és la seua llengua familiar, però en l’esfera pública en renega. En renega molt i sempre. Se l’ha extirpat com qui es lleva un gra molest. Fins i tot, en les primeres setmanes de mandat es va enfrontar amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a qui va demanar que adaptara les normes al “valencià que es parla al carrer”, per afegir després que què en sabrà ell de llengua, si ell és d’Alacant. Va voler fer una gràcia, aquell dia, però en realitat, tornava a renegar, com un sant Pere, de la valencianitat del seu origen. Va voler dibuixar una frontera i ell se’n situava a l’altra banda. A la banda d’aquells que prioritzen els càrrecs i les moquetes a l’origen, a les arrels i als principis. Com ha fet sempre, d’ençà que va començar la carrera política de la mà de Diego Such, en el PSOE, tot i que molt aviat van transitar junts cap al PP. Rovira va ser regidor de l’Ajuntament d’Alacant, diputat a les Corts i director general a la conselleria d’Educació. Càrrecs de segon nivell, de pocs maldecaps, per poder conciliar, per poder tornar sempre a casa. Ara també ho fa, passe què passe. I encara que allò que passe siga una gota freda. Ho va fer el 29 d’octubre, que era un dimarts qualsevol i a la una del migdia va demanar al xofer que el duguera a casa a dinar. A Sant Vicent del Raspeig. Amb alerta roja.
PS. Acabat d’escriure aquest article, divendres de vesprada, rebem a la redacció una trucada: “Ara mateix hi ha el conseller Rovira fent-se uns cubates en un bar de la plaça de Sant Vicent.” Potser celebrava la reeixida de la consulta.
