01.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 02.01.2024 - 20:54
Si sou dels que aneu a Montserrat sovint i us agrada grimpar, la possibilitat de trobar-vos Jordi Pina en algun moment és molt alta. Aquest escalador ha fet de la muntanya mítica de Catalunya la base d’operacions de les seves escalades, tot i que no defuig d’anar en unes altres zones quan cal. Escalar a Montserrat és com jugar a casa, però per més que et coneguis el terreny, les coses no són mai fàcils, i encara menys si hi ha una paret pel mig. Un dia que es pensava que faria una escalada senzilla és quan va caure més de trenta metres. Un mes després, ja tornava a escalar, no sense que abans un munt de gent n’hi expliqués les seves, de caigudes.
Aquest és el germen de Metres avall, un llibre que narra les cròniques de grans caigudes escalant a Montserrat i que transmet l’èpica d’aquest esport, però, a la vegada, un immens respecte per la natura i per la muntanya. Jordi Pina ha estat guardonat per la Fira del Llibre de Muntanya de Vic per aquest llibre, però per ell el premi més gran és continuar sortint tres vegades per setmana a la muntanya. I poder celebrar-ho amb un bon àpat, perquè els qui el coneixen diuen que gaudeix tant de menjar, de conversar i de riure com de pujar sempre més amunt i continuar investigant l’escalada a casa nostra. El llibre no diu com i per què l’ésser humà ha volgut sempre conquerir aquestes muntanyes, però sí que ens explica l’anhel de, en la major part de casos, continuar escalant malgrat l’ensurt. Potser perquè l’escalada és una manera de viure.
—Quan i com vau decidir d’escriure aquest llibre?
—Ho explico a l’epíleg per no fer trampes a ningú. Vaig tenir un accident escalant el 2021 i durant la recuperació hi havia tot de gent que m’explicava els seus accidents i vaig començar a guardar-ne les dades i fer-ne un registre. En principi, amb tot el material, volia fer un article per a Vèrtex, però va anar creixent i la meva dona em va dir que potser podia ser més un llibre que no pas un article, i així va ser.
—D’alguna manera, als altres els agradava més explicar les seves aventures que no pas consolar-vos de la vostra…
—Sí, a mi també m’ha sorprès. Jo parlava de la meva caiguda i molta gent m’explicava les seves. Algunes eren molt interessants i vaig pensar que s’havien d’explicar i donar a conèixer, perquè les caigudes formen part de la història de l’escalada.
—Metres avall s’acaba publicant a Desnivel i guanya el premi de la Fira del Llibre de Muntanya de Vic. Com ha estat, el procés?
—Quan tenia el llibre escrit, el vaig presentar al premi Vèrtex, però no vaig guanyar, i va ser quan vaig decidir d’enviar el manuscrit a les editorials catalanes que habitualment publiquen temes de muntanya. Alguna no va respondre, i unes altres em van dir que no encaixava en les seves col·leccions. Va ser llavors que en una llibreria vaig veure un dels llibres de Desnivel en català, i no em quadrava, perquè sempre l’havia associada al castellà, però al final he vist que publiquen també en català, gallec i basc a més de castellà. Els vaig enviar el llibre i una setmana després signàvem el contracte.
—És un llibre que aporta molta informació pràctica, amb les ressenyes de les vies, el croquis de les caigudes, les fotografies dels protagonistes…
—Hi ha hagut molta feina, perquè en cada accident he marcat la ressenya de la via i la caiguda sobre la via. Els croquis els ha fet un amic, José Valero, però no és gens fàcil de trobar l’angle adequat per a poder fer les fotografies i que s’entengui tot.
—Metres avall parla sobre gent que ha tingut molta sort, no? Vull dir que han pogut explicar-ho.
—També porto un registre de morts a Montserrat, però no volia publicar un registre de morts, sobretot perquè en el cas d’un mort no saps mai on acaba i on comença la persona, hi ha les parelles, els fills, els pares o els amics que haurien d’estar d’acord amb l’escriptura del llibre, i això era molt complex. Per això, el recull és d’accidents amb gent que és viva i que ha volgut formar-ne part, perquè alguns no hi han volgut sortir i uns altres n’estaven entusiasmats. A les presentacions he après que els humans cobrim tot el ventall de possibilitats, des de qui té un accident i diu que no tornarà mai més a la via on s’ha estimbat, fins a qui la primera cosa que fa és tornar al lloc de l’accident. Hi ha qui em passa fotos i a qui no ve gens de gust ni parlar-ne.
—És, si més no, sorprenent que un escalador porti un registre de morts de la zona on fa escalada. Fa respecte.
—El registre de morts té un punt morbós, però el guardo per a mi, no és per a ensenyar a ningú. Tot al contrari, al llibre vaig pretendre que no hi hagués res morbós, i quan explico el mal que s’ha fet algú en una caiguda no sóc gens escabrós.
—Quan vau començar a escalar i com hi vau arribar?
—Va ser cap al 2014. Avui dia el jovent arriba l’escalada pel rocòdrom, sobretot, i quan ja s’han cansat de fer-ne a l’interior, surten a fora, però en el meu cas hi vaig arribar per la via tradicional, com es feia antigament. Era un excursionista clàssic, que havia fet alguns cims al Pirineu i que veia que cada cop em calia escalar una mica més per fer algun cim concret. Hi vaig arribar des de l’excursionisme
—I a Montserrat, com hi heu arribat, com l’heu convertida en base d’operacions?
—Sempre dic que me l’he acabada estimant per proximitat. La tinc a vint minuts de casa i també hi passo entre casa i la feina, i de tant anar-hi, me l’he acabat estimant. Com més hi vaig, més la descobreixo.
—I considereu que és una muntanya màgica?
—Per a mi, sí. Per a algú que visqui a Navarra, no. Cada dia veig com hi surt el sol i molts cops com s’hi pon, quan vaig i vinc de treballar a la Seat. És una presència contínua.
—Tot i això, escaleu en unes altres contrades…
—Escalo per tot Catalunya i el Pirineu. Més lluny, no, perquè viatjar m’agrada poc i a l’estiu, quan tothom marxa cap als Alps, m’agrada quedar-me i gaudir de Montserrat. Sóc un alpinista de proximitat.
—Quina resposta ha tingut el vostre llibre entre la comunitat d’escaladors? És un concepte que apareix força explícit en el vostre llibre en les cordades, sobretot dels anys setanta i vuitanta, i que no sé si ara es manté.
—L’escalada s’ha anat individualitzant molt. Avui mateix he quedat amb un amic meu, hem anat fent i no hem passat pel refugi en cap moment. Ara s’escala d’una manera més instantània, però abans havies d’arribar a la muntanya i molta gent quedava al refugi de Montserrat divendres a la nit per començar ben d’hora dissabte. La recepció ha estat bona, s’han venut llibres i el més bonic és que m’ha escrit gent per Instagram perquè ha reconegut companys de cordada de feia temps i m’han demanat contactes perduts de feia trenta anys i quaranta. Ha servit per a propiciar retrobaments.
—També s’hi pot veure l’evolució vertiginosa dels materials. És molt admirable l’època dels pioners, que van fer escalades importants bastant mal equipats.
—La meitat dels accidents que recullo al llibre no haurien passat amb els materials d’avui dia. Pensa que hi ha gent que escalava amb tacs de fusta per fer el que ara fem amb els tacs metàl·lics. L’evolució dels materials ha estat clau per a evitar algun accident. També hi ha una cosa que s’ha de destacar, i és que en molts accidents dels anys vuitanta coincidia que es volien fer vies més difícils amb mitjans primitius. Els tacs de fusta no eren per a fer les vies difícils dels anys vuitanta, i això era un risc.
—També hi havia una certa inconsciència?
—N’hi havia i n’hi ha, no et pensis. M’ha sorprès que, en alguna entrevista, els accidentats eren menors d’edat. Jo vaig a escalar a Montserrat tres cops per setmana i no he trobat mai una cordada de menors. Abans anaven a fer parets superbèsties a només setze anys, agafaven el tren a les cinc del matí, quan arribaven feien autostop, i després, a grimpar. Ara no n’hi ha ni un, deuen ser tots a TikTok.
—Heu despertat el cuquet de l’escriptura de muntanya. Tindrà continuïtat?
—I tant, estic a punt d’acabar un llibre que té el títol provisional de Sense corda, que són entrevistes a escaladors catalans que fan escalada a pèl. Ja he fet disset entrevistes.
