Jordi Armadans: “La venda d’armes a l’Aràbia Saudita és una constant, tant si mana el PP com el PSOE”

  • Entrevista a l’expert en conflictes i activista per la pau, que publica el seu primer llibre, ‘Pau: el valor de la vida als nostres dies’

VilaWeb
Alaaddine Azzouzi
18.09.2022 - 21:40
Actualització: 20.09.2022 - 08:52

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Jordi Armadans (Barcelona, 1968) és un home de pau. Periodista i politòleg de formació, és un expert en conflictes internacionals i seguretat reconegut. Durant vint-i-cinc anys ha estat director de FundiPau, una entitat que promou la cultura de pau. També ha participat en uns quants processos diplomàtics sobre desarmament i control d’armes a l’Organització de les Nacions Unides.

Ara publica el seu primer llibre, Pau: el valor de la vida als nostres dies (Ara Idees), un assaig que sacseja consciències, un al·legat contra el drama humà que representa una guerra. Armadans reflexiona sobre les diferents violències que posen en perill la vida humana arreu del món. Hi parlem de guerres, armament i violències en un món injust on mor massa gent. Un món on hi ha guerres de primera i de segona i persones de primera i de segona.

El valor de la vida humana és el mateix a tot arreu? Hi ha vides de primera i vides de segona?
—Malauradament, sí. Això explica moltes de les dificultats que patim. Si donéssim el mateix valor a totes les vides humanes, les prioritats i les polítiques serien diferents. Salvaríem més vides. Aquest és un dels objectius del llibre: posar de manifest que es trinxen moltes vides, en aquest planeta.

I guerres de primera i guerres de segona?
—Hi ha guerres de primera i de segona i persones de primera i de segona. En part és comprensible que t’afecti més el que passa a casa teva que no pas allò que passa lluny. Però una altra cosa és desinteressar-te activament de la vida dels altres. Encara és recent l’actitud d’Europa, amb una manca absoluta de compromís humanitari bàsic, davant l’onada de refugiats del 2015 i el 2016. En canvi, amb Ucraïna s’ha fet el que s’hauria de fer sempre: acollir a la gent que fuig de la guerra i mirar d’oferir-los el màxim perquè puguin refer la seva vida. Lamentablement, no és habitual. Hi ha cent milions de refugiats al món. A alguns els hem ajudat, als altres els hem fet impossible d’arribar a Europa.

Penseu que una guerra com la d’Ucraïna justifica l’augment de la despesa militar?
—Entenc la reacció de qui ha patit una agressió i també de qui hi és a prop i pot pensar que és el següent. Puc entendre reaccions d’implicar-se en l’OTAN o d’augmentar la despesa militar. Però també és important d’analitzar si aquesta és la solució òptima per a construir un món en pau i una Europa més segura. Honestament, crec que fer créixer el model militarista no és la solució, és fer créixer el problema.

Però una vegada una nació és envaïda, no es pot defensar?
—El dret de la defensa és legítim quant al dret internacional i als drets humans. No hi objecto. Dic que aquestes situacions s’han d’evitar. A Ucraïna, les xifres més modestes de les Nacions Unides parlen de 6.000 civils morts i 9.000 ferits, sense comptar-hi militars. Hi ha més de 7 milions de refugiats, milions de desplaçats interns i s’han destruït desenes de milers de cases. Parlar de victòria o derrota en una guerra és molt relatiu. Una guerra sempre és un desastre. Les conseqüències humanitàries són enormes, per tothom.

Condemnem més o menys una guerra segons els nostres biaixos ideològics?
—És evident. En guerres, situacions de crisi, dictadures, règims totalitaris; els prejudicis ajuden al posicionament. Per mi és un error. Pots tenir simpatia per un govern, però si fa un atac als drets humans, l’has de condemnar. I si tens antipatia per un govern, però fa una bona política a favor dels drets humans, l’has d’aplaudir. Els sectarismes no tenen sentit mai, i encara menys si parlem de vides humanes i de pau. Callar davant vulneracions de drets perquè siguem més amics d’un govern o menys és un error greu.

Té sentit l’existència i l’expansió de l’OTAN?
—És sensat preguntar-se què ha significat l’OTAN aquests darrers anys. Un cop acabada la guerra freda, el món havia d’establir noves passes de seguretat compartida i comuna. L’OTAN, en lloc de reorientar-se per crear nous espais de seguretat compartida a Europa, es reforça amb els antics aliats de bloc soviètic i deixa al marge Rússia. Tot això és qüestionable, si més no. Tenir països que es comprometin activament amb la pau i que busquin espais de seguretat compartida és molt més positiu que no pas reforçar els blocs militars existents.

Creieu que una despesa militar alta garanteix la seguretat d’un estat?
—Penso que no. Ja tenim un món militaritzat i continuem tenint molts problemes: conflictes armats, morts, cent milions de refugiats, destrucció… Fa vint anys que la despesa militar augmenta després d’haver baixat una mica al final de la guerra freda. A vegades es projecta la sensació que tenim una despesa militar baixa i que l’hem de fer créixer. Al marge d’aquest debat, objectivament, no podem dir que sigui baixa. És un nivell astronòmic. Potser cal pensar si aquest model militarista, a banda de posicions ideològiques, realment ens serveix.

Quina és l’alternativa al model militarista?
—Les polítiques que realment promoguin la pau i els drets humans. I, fins ara, no les hem tingudes. Per això tenim el món que tenim.

A quines polítiques us referiu?
—Hauríem de generar més consens sobre el control de les armes abans d’anar fabricant armament nou i despreocupar-nos de l’impacte que té sobre les vides humanes. També tenim instruments, com ara la Cort Penal Internacional, que persegueix crims de guerra, a qui les principals potències del món no donen suport. Rússia no n’és membre, la Xina tampoc, però els Estats Units, tampoc. Com volem aspirar a un món on es respectin els drets humans si no donem suport a l’instrument per a dissuadir criminals de guerra? És una pregunta que es mereix una resposta dels responsables.

Com es construeix un món de pau?
—Si continuem fent les mateixes polítiques, tindrem un món insegur, violent i injust. Hem de canviar alguna cosa. No vol dir que sigui fàcil, ni immediat, però impulsar la prevenció de conflictes és més important que no construir hipotètiques respostes militars als conflictes que vagin sortint. Calen més sistemes d’alerta primerenca. Cal intervenir sobre les causes: desequilibris regionals, vulneracions de drets humans, situacions d’injustícia, etc. Són decisions que no s’han prioritzat prou. No donem resposta a les amenaces que realment s’emporten vides humanes i, en canvi, construïm grans artefactes de guerra per quan n’hi pugui haver una. Prioritzem molt l’amenaça militar i no donem resposta a les amenaces que maten més gent.

Podeu dir alguna fita del moviment pacifista d’aquests darrers anys?
—Fa prop de vint-i-cinc anys que vaig entrar a FundiPau. Des de llavors, han passat coses que semblaven impensables. L’acord contra les mines antipersones del 1997, l’acord contra les bombes de dispersió del 2008, el tractat sobre el comerç d’armes del 2014, el tractat d’armes nuclears del 2017. Són fites que s’han aconseguit tot i la gent que diu que el pacifisme no canviarà res, tot i l’oposició frontal de la indústria armamentística i tot i el boicot dels països implicats.

Al llibre destaqueu que al món hi ha aproximadament tretze milions de metges mentre que els membres en actiu de forces armades i cossos paramilitars en són més de vint-i-set.
—És una xifra molt desigual. Si tinguéssim cent milions de persones dedicades a salvar vides, potser podríem tenir militars, si ho trobéssim necessari. Però prioritzem una funció que no és necessària a l’hora de salvar vides humanes, més aviat el contrari. Això demostra el desenfocament de prioritats que tenim.

L’exèrcit, tal com el coneixem, hauria de desaparèixer?
—Personalment, aspiro a un món sense forces armades, però no em preocupa tant l’existència de l’exèrcit com la necessitat de prioritzar bé les polítiques de pau. Lluitar contra la fam, la sequera, el racisme, el feixisme, el masclisme; per mi, és molt més important a l’hora de preservar vides.

Expliqueu que durant la pandèmia, l’estat espanyol va fer ús publicitari dels militars a fi d’impulsar-ne la legitimitat després d’haver augmentat la despesa militar.
—Van ser usats d’una manera exagerada, ho va veure tothom. Les conferències de premsa del president del govern feien semblar més que visquéssim una guerra que no pas una pandèmia. Aquest ús publicitari dels militars va coincidir amb un augment del pressupost en la partida de Defensa. Es pot sospitar que es va provar de colar un creixement de despesa militar en un moment en què la ciutadania ho podia percebre més favorablement.

Independentment del color del govern espanyol de torn, han variat gaire les polítiques de Defensa?
—No. Hi ha hagut augments de despesa militar en tots governs. Fins i tot la política d’exportació d’armes en països en guerra s’ha mantingut en una manera semblant. Tret d’alguns petits matisos, la venda d’armes a l’Aràbia Saudita, per exemple, ha estat una constant, tant si ha manat el PP com el PSOE.

Un dels clients armamentístics més importants de l’estat espanyol és l’Aràbia Saudita, un país que forma part de la coalició militar que ha intervingut a la guerra del Iemen. Que n’opineu?
—S’ha d’aturar. L’estat espanyol prioritza les relacions comercials amb l’Aràbia Saudita abans que el respecte per les lleis de comerç d’armes. Durant anys, Espanya ha estat el tercer venedor d’armes a l’Aràbia Saudita. El govern espanyol diu que Riad garanteix que aquestes armes no es faran servir al Iemen. És una postura molt poc seriosa. És ingenu confiar en un règim que, per exemple, no té cap inconvenient a esquarterar un periodista.

Destaqueu la rapidesa amb què s’ha patentat el vaccí de la covid i ho compareu amb el fet que s’hagi trigat un segle a trobar una solució a la malària. És una qüestió de prioritats o d’avenços mèdics?
—La humanitat és capaç de superar desafiaments molt difícils. En un any, vam patentar un vaccí per a un virus nou, del qual pràcticament no sabíem res, i vam reduir dràsticament la mortalitat de la covid. La grandesa humana és un tresor. Però no sempre actuem així. La malària és una malaltia complexa i que bàsicament han patit països africans. La prioritat ha estat mínima i per això s’ha trigat tant a donar-hi resposta.

Dieu que vivim en un món on deixar que desenes de milers d’immigrants es morin resta impune i acollir-los és castigat. La cultura dels valors humans és en crisi?
—És bèstia conviure amb la certesa que hi ha gent morint a la Mediterrània perquè ens neguem a acollir-la. Però, a més, aquests darrers anys, s’ha perseguit activistes humanitaris que volien salvar persones. És el món al revés. Deixem que es morin immigrants a la mar i quan hi ha gent que intenta salvar-los, a sobre, la perseguim. Per mi il·lustra dramàticament el desenfocament de valors que tenim. És absolutament intolerable i passa.

La situació d’emergència climàtica empeny milions de persones d’arreu del món a anar-se’n de casa seva. Creieu que serà una gran crisi al futur, si no ho és ja?
—Tot apunta a això. Aquesta darrera dècada ja hem viscut situacions climàtiques amb una intensitat molt violenta. Són indicis del canvi climàtic. Si no canviem, encara en causarem més. A partir d’ara, encara que ho fem tot genial, una part del canvi climàtic la patirem segur. La qüestió és no fer més grans aquestes conseqüències. Tot això va lligat amb situacions de crisi, de desplaçaments de població i crisis humanitàries. Tothom que diu preocupar-se per la seguretat al món hauria d’estar-ne pendent. És imprescindible perquè, si no, serà molt greu.

La violència masclista, a la guerra, és una arma més?
—El menyspreu per la vida humana, les dones el pateixen més. Això passa en totes les dimensions, però en una guerra encara més. Els drets humans a la guerra salten pels aires i la brutalitat arriba a l’extrem. El fet d’atemorir la població per mitjà de violar totes les dones o convertir-les en esclaves sexuals són pràctiques que hem vist en molts conflictes, en què hi havia diferents exèrcits. És una xacra enorme.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes