El mestre i pedagog Joaquim Arenas (1938, Mataró) va ser cofundador i cap del Servei d’Ensenyament en Català (SEDEC) entre el 1983 i el 2003. L’organisme, que enguany fa quaranta anys, incorporava l’experiència de tots els professors qui havien impartit classes clandestines durant el franquisme per aconseguir que el català a l’escola fos una realitat. En l’aniversari de la seva creació, ens n’explica la història i les principals dificultats viscudes i ens parla dels nombrosos reptes d’una llengua que, defensa, ens ha de servir per a ser; ens ha de servir per a viure.

Com va ser el començament del SEDEC?
—Quan el president Tarradellas va arribar a Catalunya, a Òmnium Cultural vam destacar la necessitat que hi hagués una oficina com la que havia tingut la Generalitat republicana pel que fa al català. La Delegació d’Ensenyament Català d’Òmnium (DEC) ja havia fet una gran tasca per tot el territori durant el franquisme. Crèiem que les classes de català s’havien d’organitzar amb un punt de referència clau a la Generalitat. L’administració ho va entendre i Tarradellas va signar, el 1978, un decret que deia que es creava aquest servei per a coordinar les accions de la normalització lingüística en l’ensenyament, la distribució del professorat i l’acompanyament de les classes. Així doncs, la primera estructura que va crear la Generalitat de Catalunya després del franquisme era dedicada a la llengua. L’esperit del SEDEC es manté viu quaranta anys després malgrat  que se suprimís l’any 2006. Ara el substitueix  un servei de llengua i cohesió, però no té el mateix tarannà que tenia el SEDEC.

Heu parlat de Tarradellas. Quin paper hi va tenir?
—Quan va arribar, no sabíem quin ideari tenia pel que fa al català a l’escola i a la societat. Parlant amb persones del seu govern, com el conseller Pere Pi-Sunyer, vam arribar a la conclusió que s’havien de fer tres hores de català a l’escola i sobretot que era important distribuir els professors, perquè n’hi havia molts que no en sabien. Tarradellas ho va facilitar tot.

Amb quines dificultats es va trobar el SEDEC?
—Tot eren facilitats, perquè la tasca i el personal que havia actuat a la resistència s’assumia des de la Generalitat. Per tant, tot era positiu.

Quan parleu de la resistència, us referiu a la DEC. Es pot dir que va ser el precedent del SEDEC?
—Sí. A final dels seixanta, Òmnium va crear aquesta Delegació d’Ensenyament Català. Funcionava amb un director general, un coordinador (jo mateix), un equip pedagògic, una part administrativa… L’objectiu era que es fessin classes de català coordinades des d’aquesta institució. Evidentment, eren clandestines. L’ensenyament en català, des de l’any 1940 fins al 1970, va ser clandestí. A partir dels setanta, es van fer les classes clandestines de manera tolerada, per dir-ho així. Però fins a l’any 1975 no es va permetre l’ensenyament del català.

Com funcionaven aquestes classes clandestines?
—S’havia d’anar a un centre cultural, que podia ser un gimnàs, un club d’escacs, una associació sardanista, una escola d’adults nocturna… Se sabia que en aquests llocs es feien classes de català perquè la gent ho comentava, pel boca-orella. Hi va haver diversos problemes amb la dictadura, que quan el 1963 va veure que creixia l’ensenyament en català, va clausurar Òmnium. El van tornar a obrir quatre anys més tard.

Una vegada en marxa el SEDEC, com funcionava?
—Va mirar de ser, des d’un primer moment, la punta de llança en tots els elements de l’educació, des de l’educació primària fins a la secundària. Sobretot, es procurava que hi hagués un acompanyament als professors perquè guanyessin confiança a l’hora de parlar català. Els dos primers anys, per a facilitar-ho, els mestres catalanoparlants podien fer classes de català. No se’ls demanava titulació. Posteriorment sí. També es reconeixia la titulació dels mestres que l’havien obtingut abans de la guerra. Tot això es va fer pensant que saber català era un dret que tenien tots els nens de Catalunya.

Quines estratègies es van seguir als municipis i barris de majoria castellanoparlant?
—El 48% dels mestres de les escoles públiques eren castellanoparlants, però els pares dels alumnes castellanoparlants a ciutats com Santa Coloma de Gramenet, Cornellà o l’Hospitalet volien el català a l’escola. No hi havia cap problema amb els pares. Alguns mestres potser no s’ho prenien tan bé perquè tenien por que els usurpessin alguna funció, encara que després ja van veure que no. El que fèiem des del SEDEC era organitzar una formació lingüística anomenada ‘reciclatge’. També anava destinada als professors catalanoparlants, perquè això de permetre’ls de no tenir títol va durar poc.

Com es lluitava contra la pressió dels inspectors d’Ensenyament espanyols?
—A molts no els venia de gust que es parlés català a l’escola, però eren funcionaris i havien de fer el que els manaven i, per tant, havien d’afavorir o no impedir que s’ensenyés el català. Hi va haver alguns casos en què ho van dificultar: es feien l’orni, no exigien als professors que parlessin català… Però van ser casos minoritaris.

Quins han estat els punts forts i els punts febles del SEDEC?
—Tot allò relacionat amb l’assessorament i la formació del professorat ha estat molt positiu. Em refereixo al reciclatge, els seminaris d’assessorament, l’acompanyament dels mestres a les escoles i la formació dels pares. Aquesta tasca ha fet que el català hagi transformat l’escola pública, l’ha generalitzat. Va ser una feina molt meritòria d’una gent que hi va deixar la pell i uns mestres que eren els més adequats per a fer-ho. Joan Triadú té una frase que diu: ‘Des de Ramon Llull fins als nostres dies, el fet més important de la pedagogia catalana és la immersió lingüística.’ Ha fet que molta gent de famílies obreres i parla castellana hagi après el català, que els ha servit d’ascensor per al seu progrés i formació. Hi ha diputats i batlles que gràcies a la immersió lingüística i l’escola catalana ha ascendit en la societat: el senyor Rivera, les batllesses de Santa Coloma i l’Hospitalet, el batlle de Mataró… No obstant això, no s’ha implantat prou bé l’ús de la llengua.

De fet, malgrat el consens històric de la societat catalana pel que fa a la necessitat de la immersió lingüística, aquesta no acaba d’aplicar-se a l’escola. Per què?
—A les classes es parla català d’una manera absoluta. Després, quan se surt de la classe, hi ha un factor que falla: l’ús de la llengua. Els nens saben català però no el fan servir. Això és a causa d’un factor social: tots canviem de llengua sovint i els nens ho veuen i també ho fan. És a dir, amb el mestre parlen en català i, quan aquest es gira, canvien al castellà. Una llengua s’aprèn parlant-la. A la classe de català cap alumne no hauria de dir ni una paraula en castellà ni en anglès, de la mateixa manera que a la classe de castellà ningú no hauria de dir ni una paraula en català o en anglès. Cada cosa al seu lloc, que és la manera d’organitzar el cervell.

I com s’aconsegueix això?
—S’han de fer programes específics d’intervenció en l’ús del català. És possible intervenir a l’hora del pati, a les àrees de lleure, de menjador… Posar elements perquè els nens parlin català més enllà del mestre. Això ha d’implicar que se sentin feliços, s’ho passin bé, que els interessi. En les circumstàncies que es troba la llengua, si no hi ha interès, alegria i felicitat, és molt difícil que un nen parli català si aquesta no és la seva llengua materna.

És a dir, si el nen només associa el català a les classes i a les lliçons de gramàtica, no el voldrà parlar?
—Exacte. El català no és una matèria a aprendre, és una matèria a viure. I hi ha una altra qüestió: no confonguem la immersió lingüística amb l’escola catalana, que funciona en català i té uns continguts basats en Catalunya. La immersió és un projecte pedagògic que fa que els nens castellanoparlants puguin accedir a l’escola catalana. Sempre que es fa immersió, es fa escola catalana, però no sempre que es fa escola catalana es fa immersió.

Dieu que el català no es parla al pati però sí a classe. De totes maneres, sovint tampoc no es parla a classe.
—Això és il·legal, no ho poden fer. El català ja està en circumstàncies molt febles, i si a sobre passa això… És impensable que pugui passar això quan el que està previst és  que la llengua vehicular sigui el català. Per tant, vol dir que cal una supervisió molt severa que circumscrigui el castellà a la classe de castellà. Això no ha de passar ni a Girona, ni a Barcelona, ni al Baix Llobregat. L’escola catalana ha de funcionar en català. Si no, s’estableix una divisió terrible en comunitats. El català és el que cus les comunitats i ha d’esdevenir llengua comuna per a tothom.

Però sembla que es va cap a la direcció contrària. El català ha perdut 300.000 parlants en deu anys
—Una llengua es parla perquè és útil, perquè té prestigi, perquè hom li dóna uns atributs. Per a què serveix el català? Ens serveix per a ser. La llengua cada vegada ha estat més menystinguda pels governs espanyols, que han tombat totes les lleis que l’afavorien. Això ha generat un pensament que conclou que el català potser no és tan important i, en conseqüència, la gent deixa de parlar-lo. Aquells que feien un esforç per a parlar-lo, ho deixen de fer, moltes vegades de manera inconscient.

Què es pot fer contra això?
—Prestigiar la llengua, fer-la necessària, útil… Tot això comporta unes mesures de discriminació positiva a favor del català.

I quins són els desafiaments que té el país?
—La societat catalana ha passat de ser bilingüe a ser poliglota. Hi ha moltes llengües. Hem de considerar que aquest poliglotisme és una riquesa que ens fa més oberts. Ara bé, hem d’acceptar el compromís que la llengua catalana, que també forma part del poliglotisme, és aquella que hem de tenir per nostra. Hem de fer-la servir sempre, no canviar de llengua quan ens adrecem a una altra persona i convertir-la en la llengua franca. Hem d’aconseguir que tothom parli català, que sigui la primera llengua.

En alguna ocasió heu dit que independència sense llengua no val la pena. N’esteu convençut?
—El sobiranisme surt de l’anhel d’un poble de governar-se a si mateix. Això, sense la impremta que li donen els trets diferencials com la llengua o la cultura, no cal. Ho podem fer d’una altra manera… La llengua serveix per a ser i la nació serveix per a estar al servei de la llengua i els drets socials. No podem separar el fet nacional del fet social. Sense la llengua, deixaríem de ser nosaltres. Per què la llengua es persegueix de manera sistemàtica quan un colonitzador, ocupant o victoriós d’una guerra entra en un país? Perquè és el que fa el poble. Serem catalans mentre parlem català. Si no parlem català, serem catalans només als llibres, però no serem nosaltres perquè haurem perdut l’element que forma el nostre pensament, el nostre llenguatge interior. Si no respectem la nostra llengua fent-la servir sempre i començant les converses en català, si no interioritzem la consigna ‘primer en català’, tindrem un problema. Si no fem del català una llengua franca, desapareixerem com a poble.

Hi ha molts castellanoparlants independentistes, però.
—I benvinguts siguin. Però són castellanoparlants que volen parlar català. No van contra la llengua. Fan el que poden amb unes circumstàncies molt difícils pel català. Encara ens n’hem sortit prou bé… Que el català hagi subsistit és una mena de miracle. És per la força i l’exigència del nostre poble. Després de la guerra, es van afusellar persones per parlar català i es cremaven els llibres en català al mig de les places dels pobles. Tot i això, hem subsistit…

Quin estatus hauria de tenir el català a la República?
—Jo crec que en aquest moment està fora de lloc parlar d’oficialitats, però la llengua de la República serà el català. Totes les altres llengües seran respectades i aquella amb un pes específic serà el castellà. Durant uns anys, podrà tenir un tractament diferenciat i l’administració podrà atendre en aquesta llengua, però només amb un sentit temporal. El català ha de ser la llengua que aglutini, la llengua comuna que hem de fer servir per a ser nosaltres mateixos.

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb