El retorn de Jordi Pujol

És un èxit polític de primer ordre que pocs anys després que les clavegueres de l’estat el van despullar del seu carisma, Pujol hagi reconduït el seu cas al terreny de les conviccions

Joan Ramon Resina
10.07.2022 - 21:30
Actualització: 11.07.2022 - 07:39
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aquests dies es torna a parlar de Jordi Pujol. En realitat no s’havia deixat de parlar-ne mai, però ara el to menys àcid, més indulgent, indica que s’acosta el final de la penitència i la readmissió a l’hagiografia del catalanisme. Encara hi ha alguna resistència dels qui el volen en una fornícula, no pas de santedat sinó d’enviliment. Els catalans, que mai no van sobrats d’herois, són addictes a trencar peus de fang, car el país és iconoclasta de mena. Però una cultura sense herois tampoc no pot ser fèrtil en antiherois. Atès que l’escepticisme sols admet mitjanies, als catalans no els és donat d’admirar ni desestimar amb virulència. Per a apassionar-se els calen estímuls externs.

Passa amb l’independentisme i passa amb el cas Pujol. No era cap secret que CiU, com altres partits, es finançava irregularment; que els ajuntaments requalificaven el sòl a conveniència de les empreses; que les concessions d’obra generaven tripijocs comptables, que les subvencions compraven voluntats. Però res d’això no afectà l’autoritat de Pujol fins que el règim, esverat per l’onada independentista, no aterrà el seu estintol, creient que cauria tot l’envelat.

És així com la identificació de Pujol amb Catalunya acabà esdevenint-li letal, car l’estat cregué que, desacreditat Pujol, Catalunya s’agenollaria, avergonyida d’haver-s’hi emmirallat. El diari El Mundo pregonava sense embuts aquesta intenció en un article del periodista Àlex Sàlmon publicat l’onze de febrer de 2016. “Quan es jutgi els Pujol es jutjarà més de 35 anys de Catalunya. Pujol ha estat qui ha inspirat no sols la política catalana durant aquest temps, sinó el sentit equivocat de país que té Catalunya.” I aquest periodista barceloní concloïa, triomfant: “Ara aquell relat anorreador i impossible de contrarestar ha quedat anul·lat. De res no serveix donar explicacions de la seva deixa famosa ni dels diners acumulats.”

Amb la darrera frase l’articulista ensenyava les cartes. Allò que menys importava era saber d’on procedien els diners de Pujol; l’objectiu era anul·lar el relat “anorreador” del poble català, que segons Sàlmon no s’havia pogut “tocar” de cap més manera. Per això l’estat havia hagut de baixar a les clavegueres i emprendre la guerra bruta. I era precisament El Mundo que el 17 de novembre de 2012, tot just dos mesos després de la històrica Diada independentista, encetava les hostilitats divulgant un informe policial segons el qual els Pujol tenien 137 milions en un compte a Ginebra. Alguns altres rotatius i digitals de la mateixa estofa reproduïen la notícia, la falsedat de la qual obligà el Ministeri d’Interior a desmentir-la quan ja havia fet l’efecte desitjat. El Mundo hi tornà el 7 de juliol de 2014, revelant ingressos per valor de 3,4 milions d’euros en comptes de la muller i els fills de Jordi Pujol a la Banca Privada d’Andorra, que, per haver-se resistit a aixecar el secret bancari, seria duta a la fallida en un altre fosc capítol de la guerra bruta contra Catalunya.

Descartada la patètica explicació de la deixa de l’avi Florenci després de les declaracions de Francesc Cabana, la qüestió de l’origen dels diners passà a segon terme. De fet, roman irresolta. I si l’estat no ha pogut esbrinar-ne l’origen, llavors no hi ha corpus delicti en l’acusació de corrupció. Però, com explicava Sàlmon diàfanament, allò que menys importava era l’origen dels diners. Tanmateix, era de corrupció que l’estat i la vox populi inculpaven Pujol. I això ben aviat, car l’afer de Banca Catalana ja havia estat un intent d’enfonsar-lo des de la primera legislatura. Però no és de la innocència o culpabilitat de l’ex-president que m’interessa d’opinar. No comptant-me entre els decebuts, perquè mai no l’havia votat, tampoc no he tingut cap necessitat de passar-hi comptes. Potser és per no haver-lo admirat quan semblava inviolable que no he hagut de perdre-li el respecte quan tothom n’ha fet llenya.

En realitat, allò que m’interessa de tot plegat és l’embadaliment i l’estupefacció dels qui l’idolatraven i han acabat tractant-lo com un empestat. Per explicar-me gràficament: no crec pas que a Pujol hom li pogués fer un cartell com el de Richard Nixon mirant d’esquitllentes i amb la pregunta de si algú compraria un cotxe de segona mà a aquell home. Entre altres raons, perquè no fou pas Pujol qui manà d’instal·lar micròfons ocults per a perjudicar els adversaris, sinó que fou el ministre d’Interior qui ordí el cas Camarga contra ell i el seu entorn.

Si alguna comunitat de perfil tenen Pujol i Nixon, a part el descrèdit sobrevingut, és haver encarnat el carisma. Aquesta aplicació política d’un terme religiós la devem a Max Weber, que el definia com la capacitat de secularitzar les creences transcendentals d’una societat i dirigir-les vers objectius intramundans. Atenent aquesta definició, Pujol hauria aprofitat el rerefons catòlic de la societat catalana per a derivar-ne la fe en la seva missió nacional. Weber vinculava la figura carismàtica a èpoques de crisi, quan la gent investeix algú amb l’aura d’una capacitat extraordinària per a resoldre conflictes que ningú més no sabria tractar. D’acord amb aquesta idea, el polític carismàtic posseeix un poder hipnòtic sobre les masses. Thomas Mann descriví magistralment aquest imperi sobre la voluntat a la narració Mario i el màgic, en clara al·lusió al règim de Mussolini. Però importa precisar que carisma no equival a dictadura, car, si Mussolini en tenia i de Hitler s’ha dit que desprenia un magnetisme irresistible, a pocs dictadors el n’ha mancat tant com a Franco. La justificació “racional” de la dictadura per Donoso Cortés al seu discurs al congrés espanyol del 1849 inspirà juristes de la talla de Carl Schmitt i deixà una empremta durable en la política espanyola. Però el carisma és tota una altra cosa i per molt que pugui aixecar passions i arrossegar les masses a aventures perilloses, també pot ser una facultat banalitzadora. Ho explicà el sociòleg Richard Sennett a La caiguda de l’home públic, títol que, malgrat semblar inspirat en la dissort de Jordi Pujol, es referia a la desaparició de l’espai que a Pujol li agradava de considerar específic de la societat civil.

Per a Sennett el carisma ja no és la turbulència emocional temuda per Weber. Segons la idea que ell en té, el carisma contemporani és una mampara per a encobrir els ressorts del poder i assegurar-ne les rutines. D’aquesta manera el debat deixa de girar entorn de les polítiques i se centra en les motivacions dels polítics. Per a Sennett, el carisma és una manera racional d’encarar la política en una cultura governada per la immediatesa i l’empirisme –pel tocar de peus a terra– i contrària a tot allò que no es pot conèixer directament. Convenç perquè els sentiments d’un polític poden palpar-se i ens els comunica obscenament. Per contra, les conseqüències futures de les seves decisions no són a tocar de la mà. Amb aquesta lògica, exacerbada pels mitjans audiovisuals, la política ha esdevingut un espectacle de gestos, perquè els gestos reiterats esdevenen familiars i inspiren confiança.

La fita insuperada de Pujol fou convertir-se en un element omnipresent del paisatge. Hi ajudà una bona memòria auxiliada per una gran gosadia i notables dots per a tractar tothom com un conegut de tota la vida. Una vegada que vam coincidir en un acte a Barcelona i li vaig fer memòria que ja ens havíem saludat en una altra ocasió, sense vacil·lar m’etzibà si havia estat a Santa Coloma, on no he posat mai els peus. No, a Berkeley, que vaig dir-li, i després a Chicago. I ell, escorredís com una fura: “A Chicago hi vaig anar amb el meu fill.” La seva mítica memòria tenia molt d’audàcia. A la meva dona, una altra vegada, li preguntà: “D’on m’ha dit que era vostè?” Que evidentment no li ho havia dit. Com si tingués la necessitat de situar la gent al mapa del país, al qual superposava la seva persona, recordant masies i turons a la gent dels pobles que visitava i demostrant la seva compenetració amb l’orografia pàtria escalant el Tagamanent a noranta anys, fita que mai no els passaria pel cap a uns rivals que ni tenen la seva talla ni són capaços d’abastar el país no ja amb les cames sinó amb la imaginació.

D’aquests efectismes ara en diuen populisme, malgrat que històricament aquest havia estat un fenomen de l’esquerra i Pujol ha estat considerat un polític de dreta. Sigui com sigui, el pujolisme, apostant fort pel règim autonòmic, immobilitzà l’independentisme en els percentatges minoritaris d’abans del 2010. I mentre mantenia encesa la flama del catalanisme, garantia la governabilitat de l’estat. Als espanyols que l’acusaven de victimisme no els faltava raó, perquè la reivindicació formava part de l’equilibri, però tampoc no en faltava a Vázquez Montalbán quan deia que no hi ha res pitjor que patir mania persecutòria i ser realment perseguit. En el victimisme, Pujol hi trobà un filó inexhaurible, que els seus imitadors d’ara miren d’explotar amb poca traça. De motius per al victimisme n’hi havia i n’hi ha, però el polític que en fa el combustible de la seva carrera s’exposa que se li giri en contra. Com veia Sennett, com més poder i més influència acumula aquesta mena de polític, més difícil se li fa de retenir els seus votants, perquè arriba un moment que el perceben com una part del sistema. Després de les primeres legislatures, la gent començà a veure Pujol com l’amic de Juan Carlos, coadjutor del bipartidisme del règim i garant de la tranquil·litat a l’oasi català.

Quan un polític procedent de la resistència esdevé un puntal del sistema, sols pot salvar el crèdit cultivant el carisma. D’aquesta manera, diu Sennett, l’aparent indignació amb el sistema es palesa en impulsos i motivacions personals i no pas en allò que el polític faci en el càrrec. És un èxit polític de primer ordre que pocs anys després que les clavegueres de l’estat el van despullar del seu carisma, Pujol hagi reconduït el seu cas al terreny de les conviccions. Que, insistint en la seva fe impertorbable en el poble català mentre travessava el desert del desprestigi com una figura tràgica, hagi fet oblidar el sentit real de la seva política. L’èxit consisteix en el fet que, sense haver enviat mai cap de les deu plagues sobre Egipte, finalment pugui esperar amb confiada serenor d’entrar com Moisès a la terra promesa amb tots els honors d’un precursor.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €