Joan Miró és viu. I us vol veure

«La societat catalana pot aprofitar l'ocasió per decidir si vol fer Miró definitivament seu o no. I quan escric fer-lo seu no vull dir que s'hagi de pujar a la muntanya de Montjuïc a adorar a una bèstia sagrada de la creació contemporània»

Joan Minguet Batllori
12.04.2016 - 21:58
Actualització: 12.04.2016 - 23:58
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Joan Miró és viu. La seva obra ha reviscolat. La Fundació Miró ha estrenat col·lecció; més que això: ha estrenat, alhora, un emplaçament de la col·lecció dins de les seves sales. I el resultat és esplèndid. Com molts ja sabeu, però no és sobrer de recordar, aquell centre cultural és un dels pocs exemples que tenim a Barcelona de l’obra de l’arquitecte Josep Lluis Sert, un edifici racionalista que va dissenyar expressament i en sintonia amb el seu amic, el pintor Joan Miró. Ara les peces que atresora el museu han tornat a les sales primigènies de Sert i la coincidència és munífica, extraordinària.

Ja sé que quan un escriu aquestes coses algú les pot llegir com una exageració, si no com una excentricitat. Però quan un es dedica al món de la cultura sap que la mirada no és neutra, que no és igual veure una cosa en una atmosfera que en una altra. I això ho sabia molt bé l’Església, que feia posar capitells, rosasses o pintures als llocs que més li convenia per als seus interessos als monestirs, claustres, catedrals o ermites. Miró, posat ara a l’espai Sert, hi ha guanyat. I molt. Tornar a veure el tríptic ‘L’esperança del condemnat a mort’, dedicat per l’artista a Salvador Puig Antich, en aquella mena de capella projectada per Sert ha de servir per a moltes coses: des d’emocionar-se, uns; fins a emprenyar-se, uns altres. Per què no? Qui ha dit que l’art, que la visualitat, hagi de ser fàcil, que ens l’hagin de donar mastegada, si no directament excretada? No, els professionals de la Fundació ens han tornat a posar Joan Miró en una disposició espacial i especial que ens ha de permetre iniciar un viatge cultural immens, prolix i captivador. I em sembla que no ens ho hauríem de perdre.

La societat catalana pot aprofitar l’ocasió per decidir si vol fer Miró definitivament seu o no. I quan escric fer-lo seu no vull dir que s’hagi de pujar a la muntanya de Montjuïc a adorar una bèstia sagrada de la creació contemporània. Això ho podeu deixar als especialistes, a aquells que fa anys que treballem sobre la seva obra. Però no em passa per alt que, sortosament, l’art no és cap religió, no hi ha dogmes de fe i podem eludir allò que els sacerdots del ram ens puguin dir. No, Montjuïc no és Montserrat. I el museu Miró no ha de ser un lloc de devocions i de reverències, sinó de preguntes i més preguntes. Perquè la seva obra ens ho permet o, millor i tot, ens hi obliga. No conec cap més artista de les avantguardes històriques amb seu a Catalunya que sigui capaç com Miró de dialogar amb l’art del present i amb la nostra societat. És cert que la història de l’art és farcida de comportaments aristocràtics, que exclouen molt sovint la majoria de la societat, les capes populars. I quan certa política reclama més visitants només per tenir més visitants als museus, per l’estricta quantitat, sense valorar què hi han de veure, ens encaminen a l’abisme, com en tantes altres coses. Però aquest Miró el podem prendre d’una altra manera.

El que hi ha en joc és, precisament, si volem apoderar-nos del museu, si els catalans abandonem definitivament aquell equipament cultural a mans dels turistes o si, per contra, ens hi barregem i sabem aprofitar que Miró encara dialoga amb nosaltres tot i els anys que han passat des de la seva mort. Dialogar amb nosaltres, no per sumir-nos en la comoditat, sinó ben al contrari; aprofitar-nos-en per a mirar d’interrogar la seva obra i, al mateix instant, interrogar tot un seguit de coses que n’emanen. Ja sé que hi ha obres que poden semblar ridícules, per fàcils. La gent de la Fundació ha rescatat dels magatzems peces difícils, gens amables, d’extrem risc per l’aparent senzillesa: el tríptic de la cel·la del solitari, per exemple, unes grans teles travessades per només (o no menys que) unes línies sinuoses, com una ratlla d’escriptura. O han rescatat, també, una peça inquietant, un paisatge del 1968 que podem definir de petit punt blau sobre un fons blanc. Res més i res menys. Jo els agraeixo molt que ens ensenyin Miró en tota la complexitat: el colorista, el figuratiu, el que és tan arrelat a Catalunya, el Miró combatiu (quina meravella, la sèrie Barcelona!), però també el que parteix d’aquella màxima estètica del menys és més i ens ofereix obres davant les quals no podem restar indiferents, com si veiéssim un anunci de televisió.

Tinc la impressió que la cultura s’ha tornat massa dòcil, que ens han fet creure que serveix per a entretenir-se i prou. I és veritat que la cultura pot ser entretinguda, però no ha de ser per força còmoda i superficial. Depèn de nosaltres. Entretenir-se no vol dir embenar-se els ulls o embeure’s l’enteniment. Si volem dormitar, no cal que anem als museus. Si volem acceptar reptes, haver-nos de pronunciar sobre obres que, fetes en el passat, parlen de les coses del present, no deixeu d’anar a la Fundació.

Joan Miró és viu. I us vol veure. Vull dir que vol que el mireu i que l’interrogueu i que us hi discutiu. Discutir-se amb l’art actual i amb el del passat, vet aquí una bona pràctica, sense prejudicis, sense insults i, sobretot, amb arguments. Miró volia propiciar el debat. La seva obra sempre ho ha fet, però ara, amb la nova disposició de la col·lecció, la cosa s’ha convertit en un crit d’alerta, en un xiscle que, en un silenci aparent, travessa les sales dissenyades per Sert. És un crit que ens demana o ens exigeix als catalans que no deixem que tota la controvèrsia ferotge que poden suscitar aquelles peces sigui a les mans dels guiris. Amb tot el respecte, és clar.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes