Joan Guerrero, el fotògraf de la poesia quotidiana que volia agermanar el món

Joan Guerrero Luque passejava pels carrers de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès) amb la càmera sempre preparada per disparar. Passats els vuitanta anys, ja no feia fotografies fora de la seva estimada ciutat: explicava que en veia, però no en feia. S’havia replegat en el paisatge i la gent que han tingut el privilegi de ser retratats durant dècades per un poeta de la fotografia. Els va dedicar els seus últims projectes, alguns inacabats per la mort sobrevinguda. Era un compromís potser inconscient, que ell mateix explicava com una dèria de la vellesa: volia acabar la seva vida com a fotògraf aquí. Guerrero va néixer a Tarifa (Andalusia) el 1940. Quan era petit, ja cercava l’enquadrament. Retallava un visor a les capses de llumins i fotografiava amb el pensament: el vent de la platja. “Em sembla que aquestes són les millors fotografies que he fet a la meva vida. No han quedat, però les guardo a la memòria”, explicava en una entrevista a la revista Fòrum-Grama fa més de vint anys.

Es va haver de vendre la seva primera càmera, una Voigthländer, per pagar el bitllet de tren fins a Barcelona. No va trigar a arribar a Santa Coloma, com tants altres, a la recerca d’un habitatge barat. Era un suburbi mancat de serveis que es va salvar gràcies a la lluita veïnal. L’entusiasmava el neorealisme italià: un cinema de carrer, sense gaires artificis, amb un blanc i negre imantat. El seu film predilecte, El lladre de bicicletes, de Vittorio De Sica. Però ell, un immigrant andalús acabat d’arribar a Catalunya, no podia aspirar a entrar en una escola de cinema. Se sentia un peó i va treballar en empreses i tallers i, abans encara, en la carretera del Tibidabo. No se sap si va triar la fotografia o la fotografia el va triar a ell, perquè tenia un do innat. En va aprendre tot sol. Comprava els materials i seguia un manual d’instruccions. Va publicar les seves primeres fotografies a la mítica revista Grama (1969), una escola de fotoperiodistes i periodistes, una eina de combat contra el franquisme i la injustícia social. S’hi va dedicar tant com va poder: la recordava com una de les millors èpoques.

Durant aquells anys va immortalitzar la vida sobre el fang de la perifèria i l’ímpetu revolucionari de la joventut. Uns vells jugant en una taula improvisada enmig d’un descampat, un petó al costat d’una voluminosa escultura de fang, uns nens perduts en la immensitat dels terrenys apagats on els veïns aconseguirien, dècades després, que els ajuntaments democràtics construïssin el parc de Can Zam. La quotidianitat entre parets mitgeres i bassals, les manifestacions per fer habitable i digna una ciutat d’al·luvió migratori. Després, va treballar a diaris com El Correo Catalán, El Periódico, Diario de Barcelona, El Observador, La Vanguardia i El País, i en unes quantes revistes.

Combinava la feina a la premsa diària amb projectes propis. “Al matí pots fer fotos a polítics a la Generalitat i, a la tarda, fotografiar gent que viu en barraques”, explicava abans de jubilar-se. La seva condició d’immigrant li va marcar per sempre la mirada. Li agradava el carrer, la gent, la vida. Un paisatge on, aparentment, no passa res però hi era tot. La bellesa en la probresa. Militava en l’humanisme i en el compromís per la justícia social. “Un ha begut de la font de l’Evangeli i del comunisme, i això sempre queda”, relatava.

Va fer més d’una cinquantena d’exposicions i va publicar més d’una vintena de llibres: Santa Coloma en el corazón (1982); Imatges i paraules (1986); Barcelona, la construcció d’una ciutat (1989); Santa Coloma entre la vida i la vida (1992); El parc (1995); Los Outerelo (1998); En tierra amiga (1999); Barcelona, les cases barates (1999), amb el fotògraf Martí Gasull; Los ojos de los pobres (2005), en col·laboració amb Pere Casaldàliga; Miradas a la educación que queremos (2005), amb Joan Domènech; Els ulls i la paraula (2006); La mirada estètica (2006), Milagro en Barcelona (2014), amb Javier Pérez Andújar; El riu (2015), Lamento borincano (2015), Casaldàliga (2016), Gràcies. El cant espiritual de Joan Maragall (2017), Zapatos rotos(2019), Poderoses (2020), Cara Terra-Estimada Terra (2021) i el llibre homenatge de la seva tarifa natal Joan Guerrero. Fotógrafo y tarifeño.

L’últim, El viejo agradecido (2023), és un recull de fotografies acompanyades de breus escrits que va demanar a amics i coneguts, amb un títol que parla per si mateix. També l’any passat va ser homenatjat pels principals fotoperiodistes del país amb el llibre i l’exposició Guerrer@s, amb què van recaptar diners per a la fundació Arrels. Eren imatges d’interès humà sobre el canvi climàtic, la vulneració de drets, el racisme i la marginació, i que volien reflectir els valors ètics que Guerrero havia transmès sempre. Va ser mestre de fotògrafs, estimat i admirat per molts. Fa deu anys, en va fer un documentari memorable el fotògraf David Airob: La caja de cerillas. Guerrero admirava, sobretot, el fotoperiodista brasiler Sebastião Salgado.

Amb els seus viatges a l’Equador, Nicaragua, El Salvador o Brasil va trobar un vincle amb la solidaritat i la utopia. Es penedia de no haver-hi anat abans a fer fotografies. En va fer una que l’ha acompanyat, com a predilecta, durant més de vint anys. És el retrat d’un camperol salvadoreny que Guerrero va fer quan en tenia seixanta. De fet, tots dos devien tenir la mateixa edat. L’home s’inclina amb un barret a la mà. Li va cridar l’atenció la seva mirada buida. “És com un Crist que agonitza, amb molta serenitat al rostre i una gran dignitat. Per la manera com porta el barret és com si digués: jo sóc així i res més que s’hi assembli. És una imatge que esgarrapa, que interroga, que fa mal”, en va dir. Va promoure múltiples iniciatives per a recaptar fons per a projectes solidaris. Amb aquest objectiu va presidir l’associació Gramenet Imatge Solidària. D’allà, en van sortir els llibres amb Casaldàliga i col·laboracions amb Eduardo Galeano o amb els premis Nobel José Saramago, Dario Fo i Rigoberta Menchú. També va participar en l’associació Catalunya Mirades Solidàries. Creia que la fotografia podia ser una eina per a sensibilitzar i avançar cap a un món millor agermanant-lo.

Li deien el poeta de la fotografia perquè dir que era un fotoperiodista o un fotògraf social seria fer curt. Sabia trobar la bellesa en l’autenticitat de la quotidianitat, amb un segell personal intangible. Ho mirava tot amb un profund humanisme que connectava amb el fons de les coses i les persones. Sempre tenia algun vers d’Antonio Machado o Miguel Hernández per recitar. Era un gran explicador d’històries captivadores, com quan recordava que, després de la mort del seu amic Antonio Montferré, del FOC, la seva germana li va demanar que ja no els enviés més fotografies d’ell perquè desapareixien del calaix on les desaven. La mare de Montferré en feia trossos i se les empassava.

“Primer és la persona, i després el fotògraf”, acostumava a dir. I amb la persona davant era capaç de fer-se invisible allà on anava i retratar-ne l’ànima. Instants agafats al vol (en deia fotografies de caçador) o treballades en una espera pacient (de pescador). En el blanc i negre, predilecte, trobava una expressivitat que arribava a l’essència. Però també tenia en el color un aliat imprescindible per a immortalitzar, per exemple, la Santa Coloma d’avui, amb l’exuberància dels vestits de colomenques arribades de tot arreu del món, amb un feminisme militant.

Eren veïnes que habitaven pisos en què no feia tants anys vivien uns altres com ell, que va decidir de catalanitzar-se per sempre més el nom. “D’alguna manera, cadascú de nosaltres hem aportat el nostre gra de sorra a la cultura catalana. Nosaltres, els immigrants. Catalunya és com un riu gran. Hi ha uns afluents, venes d’aigua, que van al riu, que sempre serà el riu, enriquit pels afluents”, deia un dia, conversant. Una de les seves darreres exposicions va ser “En el Fondo del corazón”, al Col·legi de Periodistes de Catalunya: fotografies fetes al barri del Fondo, de cultures barrejades, sempre divers i mestís, on una nombrosa comunitat xinesa conviu amb veïns de tot arreu.

No es va poder dedicar al cinema, però al final de la seva vida reconciliava, potser, dues de les seves passions vitals en una trilogia documental. Imatge en moviment i, novament, la seva Santa Coloma. El desembre del 2022 va presentar Oda a una ciutat. El febrer passat, Milagro a Can Zam, i treballava en un darrer documentari sobre el riu Besòs. En aquest racó de la perifèria deixa una empremta immensa, i no tan sols perquè n’ha estat un retratista fidel i compromès. La seva Mari Carmen, la filla Laura i la pèrdua irreparable del seu fill Ernesto, tan jove. Tants amics, companys i gent que l’apreciava. Tants oblidats que un dia va immortalitzar en un instant precís, etern. A reveure, vell guerrer.