Joan Esculies (Manresa, 1976) és un dels nostres historiadors més prolífics. S’ha especialitzat a retratar homes al voltant de Macià i Tarradellas i ara acaba de publicar A la recerca de Prat de la Riba (Pòrtic). Aquest doctor en història per la Universitat Pompeu Fabra també és llicenciat en periodisme i en biologia i fa una mica més de deu anys despuntava com un dels nous valors de la narrativa del país. Alguna cosa de tot això queda en la seva manera d’enfocar la prosa de no-ficció i la redescoberta de personatges clau i ocults de la nostra història, incloent-hi el president de la Mancomunitat en el centenari del seu traspàs.

Enric Prat de la Riba és el més oblidat dels presidents no exiliats?
—No. El més oblidat fins ara és Puig i Cadafalch, tot i que ara es va fent un esforç amb la casa de les Punxes i les activitats de l’any que li van dedicant. Puig mateix ho explica quan diu que, quan va ser president de la Mancomunitat, la repercussió de la figura de Prat de la Riba era tan important que tothom es pensava que tot el que s’havia fet entre el 1917 i el 1923 ja ho havia projectat ell i que el pobre Puig era com si no existís, no pintava res per culpa de l’ombra tan allargada de Prat de la Riba.

Els seus amics el descriuen com un home sempre tancat entre llibres. Vós el definiu com a ‘rata de biblioteca’…
—Quan en traces el perfil, en construeixes la imatge a partir de la lectura dels testimonis dels altres, no tens cap més mitjà per a conèixer-lo i, en aquest sentit, el president Prat de la Riba hi encaixava. Suposo que, en bona part, es devia a la seva salut feble i al fet que, fins i tot, l’hauríem de considerar un hipocondríac, i això fa que obtingui el coneixement del món per mitjà de lectures i no pas al pati de l’escola. Això de llegir, ho farà tota la vida. No era una persona que hagués viatjat com, per exemple, Puig. Prat de la Riba fa el viatge a Madrid per fer el doctorat i para de comptar i, a més a més, no era gens amant de la vida social.

En la seva estada a Madrid, hi ha tots els prejudicis que els catalans –o que uns determinats catalans– tenien contra la capital aleshores… I potser també ara.
—Sí, Prat de la Riba hi va carregat de prejudicis i els confirma. Hem de pensar que Barcelona i Madrid, a començament de segle, eren molt més diferents que no pas avui, que han tendit a un cert coneixement mutu i a igualar-se amb els mitjans de comunicació i el comerç, que han unificat la realitat de les dues ciutats. Ara s’assemblen més, totes dues ciutats, que no pas a començament del segle XX, quan Madrid era clarament una ciutat funcionarial. Però sí que és cert que aquella estada, per a Prat de la Riba, va ser com un mal de panxa. Sort que el doctorat va ser curt, no com els d’ara.

S’ha parlat sovint de Prat de la Riba com un president que estimava la cultura, però parlar de la cultura de la Mancomunitat també és parlar de la imposició del noucentisme i d’Eugeni d’Ors i les seves manies…
—És veritat que Prat de la Riba tenia un gran interès per la cultura i que, després, el va desenvolupar des de la presidència en Puig i Cadafalch, que és qui va inaugurar la majoria de les biblioteques, per exemple. Però el tema cultural va molt lligat a la política, perquè la cultura i l’ensenyament del ciutadà són clau: hom el vol formar en una via que va a parar al catalanisme. Instruir el sector obrer és intentar controlar-lo als casals i formar-lo en el camí que esperen. Tot i això, toparan de seguida amb el problema del mercat únic. Veuen Catalunya com un tot i volen un mercat únicament en català, però això no és així: hi ha molt de mercat en castellà, sobretot des del punt de vista de la cultura popular. Sobre el paper hi ha una idea; després, hi ha la realitat del carrer, que és que no es pot vèncer, en el dia a dia, i el castellà com més va més s’estén. Per tant, la idea d’unitat cultural i uniformitzadora no funciona.

Què us fascinava de Prat de la Riba abans de començar aquest treball?
—Tenia curiositat per la seva mort, perquè tothom creu que va morir-se d’una infecció de quan havia estat a la presó; però jo sóc llicenciat en biologia i això no em quadrava gaire. També volia explicar el vessant més humà del personatge. Tenim una mirada cap als nostres prohoms, especialment cap a Macià, Companys i també Prat de la Riba, que sembla que caguin mabre i que no tinguin debilitats ni en puguin tenir. Els tenim en un pedestal, també a Prat. Se’n repeteix sovint la imatge interessada. Jo crec que va fer coses interessants però no perquè fos un sant Pau, sinó per interès polític. I benvingut sigui aquest interès. També m’interessava molt de veure com ha estat utilitzat en aquests darrers anys, des dels anys vuitanta, en què l’han agafat com ha convingut en cada moment i li han fet dir allò que el moment requeria.

Abans de fer la seva gran obra, La nacionalitat catalana, Enric Prat de la Riba ja havia provat tots els seus arguments tant en el Compendi com en els articles…
—Passa una mica com en el cas de Macià, que fa els parlaments i discursos; d’articles, no gaires; per trobar què pensava, cal anar-ho a buscar. Prat hauria pogut ser igual, però ell aplega el seu pensament a La nacionalitat, que no deixa de ser un material de campanya política que neix de materials ja elaborats. Li faltava seure una estona més i reelaborar-lo, però la mort prematura i l’acció política impedeixen aquesta feina. La nacionalitat catalana és un èxit perquè és curt i fàcil d’entendre i fruit del moment.

Hi ha hagut una apropiació indeguda de la seva figura?
—Les apropiacions indegudes sempre hi són, amb qualsevol gran polític. Als polítics de qualsevol temps no els interessen les figures del passat sinó la seva apropiació. Volen la frase o acció de l’antecessor per a justificar la seva decisió. Això i la complicitat dels mitjans fan que es traslladi a la ciutadania una determinada visió del personatge que és gairebé impossible de canviar mitjançant una recerca objectiva.

El nacionalisme de Prat, el qualificaríem de dretes?
—Sí, era conservador, però modern. Per exemple, era una persona profundament religiosa però no va caure en la unió del moviment amb la religiositat.

En algun moment, sorprèn una lucidesa política en un personatge jove…
—La mirada que tenim sobre el jove adult és, en molts de casos, fruit de les lectures, que són moltes més que les dels seus contemporanis i que fan que tingui idees més avançades sobre el nacionalisme que no pas ells. Per exemple, està convençut que el catalanisme ha d’assaltar les corporacions i la societat civil i, des d’aquí, entrar en la política, perquè sap que no poden guanyar directament. I aquí, el procés actual, s’ha comportat exactament en un sentit pratià.

La Mancomunitat encara és la gran institució desconeguda? La considereu una estructura?
—Si per estructura d’estat s’entén les bases de la cultura, ensenyament i sanitat, sí, són estructures d’estat perquè creen estat. Però sobre la Mancomunitat cal encara molta recerca amb una mirada més crítica. Hom l’agafa com a model d’autogovern i el 1924acaba endeutada. Cal aquesta mirada crítica o, fins i tot, pensar fins a quin punt reproduir aquestes estructures o les estructures molt grans és un error. El catalanisme té un gran problema, que és que no sap com influir Madrid perquè dugui a la pràctica les seves grans idees, i llavors crea estructures semblants que impliquen una gran despesa que Madrid no paga i que s’ha d’assumir des d’aquí. Hi ha més lluita per la bandera que pel fet en si. Potser seria més hàbil presentar una traducció del català a l’estranger amb la bandera espanyola i que ho haguessin pagat ells, per exemple.

Prat de la Riba apareix també força sovint com un federalista, o com un nacionalista que en cap cas no és separatista.
—És que, per ell, el paradigma ideal és la monarquia dual austro-hongaresa, amb dos estats iguals i, per sobre, un cap d’estat amb algunes poques competències comunes. I, de fet, defensarà que hi entri Portugal perquè així compensa la força de Castella. Aquesta és una idea que encara no ha estat abandonada per una gran part del catalanisme malgrat que ara es parli d’independentisme. És un projecte que molta gent donaria per bo perquè ens permetria de fer la nostra sense passar per Madrid, i Barcelona seria una capital estatal encara que hi hagués alguns elements centrals.

Heu estat un historiador prolífic aquests darrers anys. Heu recuperat la vida de prohoms del catalanisme i d’homes vinculats d’alguna manera amb Macià o Tarradellas…
—Sí, la setmana que ve surt la meva biografia de Josep Fontbernat –que va ser conseller de Tarradellas i diputat d’ERC–, que apareix per haver guanyat la beca Irla. El meu projecte a llarg termini seria de fer la gran biografia de Tarradellas, però per a això necessito temps i diners. És curiós que, en aquest país, hi ha molts de suposats ‘tarradellistes’ i, en canvi, és impossible d’aconseguir diners per escriure’n la biografia.

Potser us ho podria haver pagat el president Pujol…
—Calleu, que vaig guanyar la beca per a estudiar la relació entre Pujol i Tarradellas. Era una beca de 12.000 euros que no he cobrat mai i que no em pagaran mai, perquè va ser just quan va esclatar l’escàndol del president. I això, és clar, tampoc no ho pagarà cap editorial.

L’haureu d’anar estudiant fragmentàriament…
—Bé, dimarts vinent s’inaugura a la diputació l’exposició que he comissariat sobre els dos anys i mig (entre 1977 i 1980) durant els quals va tenir la doble presidència de diputació i Generalitat. Serà complicat d’arribar a tenir la biografia sencera si hem d’anar així…

Què en queda d’aquell Joan Esculies narrador que, fins i tot, va rebre el premi Mercè Rodoreda i que va publicar novel·la i relat?
—Doncs mireu, ara sóc professor consultor de la Universitat Oberta de Catalunya i escric llibres, sobretot, de no-ficció. Però busco temps per a escriure una novel·la de ficció que vaig fent. Retornant a la literatura, sempre n’he fet, passa que no n’he publicat i que he escrit més no-ficció.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb