Joan-Daniel Bezsonoff (1963) fa trenta-cinc anys que és professor de literatura francesa i llengua catalana en un institut de Perpinyà. Poliglota, diu que pot parlar nou llengües, però que sempre que escriu, ho fa en català, la nineta dels seus ulls. Fill de metge militar i llibretera, és autor d’una obra original i personalíssima que sovint cavalca a mig camí de les memòries i l’assaig. Ara ha escrit La Llengua dels amics. Autobiografia lingüística (Empúries). En aquest llibre breu, l’autor explica la seva relació apassionada amb el català, de qui l’ha après, i quins lectors l’ajuden a millorar amb una llengua que els seus pares, catalanoparlants, no li van transmetre pas. VilaWeb ha entrevistat Bezsonoff per telèfon, a través del qual s’ha escolat el seu pessimisme irònic i la seva personalitat afable.

—Diu que parleu nou llengües?
—Parlo amb fluïdesa el francès, el català, el castellà, l’anglès, l’italià i l’occità. I, després, no tan bé, el llatí, el rus i el romanès. Quan tenia vint anys llegia més bé el llatí que no l’anglès.

—En quantes ciutats heu viscut a l’estat francès?
—Vaig ser concebut a l’Algèria francesa, però nascut a Perpinyà. He viscut als Alps (Briançon), a Nils (poble dels padrins), París, Massy, Orly, Canes, Niça i, ja de gran, amb la meva feina, vaig anar a Bourg-en-Bresse, al costat de Suïssa, després vaig tenir la desgràcia de ser deportat de la feina al nord de França. No vaig tornar al país ben bé fins als trenta anys. Com que canviava de casa a cada moment, la casa dels avis a Nils era l’àncora.

—La vostra mare de què va treballar?
—A casa fins que es va divorciar. Després, a l’editorial Tallandier, molt prestigiosa. Ma mare tenia els dos batxillerats, l’equivalent ara de quatre o cinc anys d’universitat.

—Hi ha un moment en el llibre que parleu dels vostres cognoms i dieu “no n’hi ha cap, de francès”.
—Dos són russos, Bessono, Grigorie; i sis catalans, Montalat, Bertrana, Bau, Pujol, Bertran, Brial. Brial era un nom de jueves de l’edat mitjana.

—I de tots aquests parents, vós el català el parleu amb els padrins, però no pas amb el pare i la mare.
—El meu pare era mig rus, mig català, però a mi m’ha parlat en francès. Ma mare, parlava català, els avis eren de l’Empordà, però a deu anys la van tancar en una presó de monges, un institut, i allà li van ensenyar el francès i li van fotre el cap hexagonal. I hem parlat en francès. El català el vaig aprendre bé amb els padrins. La padrina parlava un francès infecte, i quan ella parlava francès, aprenies català.

—L’Artur, el barber de Perpinyà, us va ensenyar l’idioma.
—L’Artur m’encantava. Deia que el català era un suplement. La nata de les maduixes. Mmmm. Jo vaig passar d’una fase passiva a una fase activa a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Jo era incapaç d’escriure una trista postal en català, i això em va indignar. Vaig estudiar, vaig perfeccionar, i em vaig intoxicar tot sol, sense l’ajut de la propaganda barcelonina, amb un llibre meravellós que es diu El catalán sin esfuerzo.

—Del vostre professor, en Durandeu.
—Professor de català meu a París. Tot un gentleman. I la seva especialitat era emmerdar, molestar, França. Va denunciar l’estat perquè el català era llengua regional al batxillerat i llengua estrangera a la universitat. Va demostrar que legalment això era impossible. Ell havia vist com la gent de Dublín, els irlandesos, havien exigit documents en gaèlic.

—De parelles catalanoparlants, n’heu tingudes?
—Més tard. Una barcelonina. Jo tenia quaranta anys. I la primera vegada que vam fer l’amor en català em va xocar. Em va desplaure. Em va pertorbar. Era una llengua familiar, i per a mi era com un incest. Després m’hi vaig anar acostumant, però em costava molt. Ella tenia un gran sentit de l’humor. Deia que parlàvem català en la “més estricta” intimitat.

—Al llibre queda clar que hi ha molts pares que no han transmès el català als fills. I que els millors transmissors de la llengua catalana, a Catalunya Nord, són els gitanos.
—Sí. Passa que, a qui transmeten la llengua? Als seus fills. No ho transmeten a ningú més, perquè hi ha contactes molt superficials amb la resta de la població. He conegut gitanos a tota la geografia francesa, i quan els parlo en català, alguns no els agrada gens, se senten defraudats. Per a ells, és la llengua de la tribu. Qui ets tu, estranger, per a parlar la meva llengua?

—Per què, de les nou llengües que parleu, teniu aquest enamorament amb la catalana?
—Perquè és la llengua dels meus avis, i els estimava molt. En un altre llibre, Un país de butxaca, explico que em va costar admetre que hi ha catalans que són autèntics fills de puta. Per a mi, un català necessàriament era una bona persona. Fins als divuit anys, que gràcies a un professor vaig descobrir que hi ha catalans poc interessants. Això no ho sabia. M’imaginava que els catalans eren una patent d’humanitat. I després, com diu la frase, el veritable coratge és de fer el que és just. I el català és perseguit.

—Qui és Roger Bofill?
—Un lector que m’ajuda molt, de Vic. Em diu, “això no ho entenc, això sí”. És un científic, però té una gran sensibilitat literària. El meu objectiu és de ser entès en tots els Països Catalans.

—He llegit, entre línies, que la relació amb el vostre pare no era fàcil.
—Amb el meu pare va ser un amor incorrespost. Jo me l’estimava molt. Molt. M’ha afectat molt la seva mort. Encara m’afecta. I ell mantenia distància. Per mi, tenia carències afectives, era molt fred. I amb la seva mort he descobert coses que m’han emocionat. La seva dona m’ha dit que li deia, anem a Perpinyà a veure el Joan-Daniel. No m’ho havia dit mai, a mi. Si haguéssim nascut per ser feliços, ja se sabria; teníem aquesta distància. Era un gran admirador de Lluís Llach. “Què en pensa, del procés?”, em diu un dia. “Home, Lluís Llach és un gran patriota, un gran independentista.” I em diu: “Bo, quin imbècil!” En quaranta anys no s’havia adonat que Llach era independentista! Quan va festejar la seva segona dona, li va dir: “Tu has de conèixer això”, i li va fer escoltar “El cant dels ocells” del mestre Casals. I va demanar que les seves cendres fossin dispersades a Catalunya. Totalment contradictori.

—Una frase vostra: “Sóc francès, però m’estic curant.”
—Això és un acudit que tinc. Fa trenta anys que ho dic. Surt d’una pel·lícula de Pierre Richard, que diu “je suis timide, mais je me soigne”. Un dia ho vaig dir en una conferència, i un senyor em va venir a veure: “No pensava que ser francès fos una malaltia.” És l’únic que ha captat la dolenteria de la frase.

—Una altra: “He après català per espionatge.”
—El darrer cop que vaig anar a Girona, per les fires de Sant Narcís, em van dir: “Ai, quin català més bonic que teniu”. És molt agradable, quan vaig a París ningú no em diu mai res. I vaig respondre aquesta frase. De fet, vaig dir: “He après català escoltant rere les portes.”

—En algunes parts del llibre queda clar que sou pessimista, però en unes altres no queda tan clar que sigueu pessimista sobre el català.
—Com deia l’Artur, el barber, ho vol amb controvèrsia o sense controvèrsia?

—Amb controvèrsia, si us plau.
—Sóc molt pessimista. Sempre he vist el got molt buit. Sempre. Si agafo el cotxe, ja tindré una avaria. I amb els catalans he trobat el camp ideal per a conrear el meu pessimisme. Aquí dalt la llengua s’està perdent. Ningú no ho diu, però jo ho dic: els alumnes tenen quasi tots una fonètica deplorable. El català, per a ells, és una llengua secreta, de tribu, per a no ser entès. Vaig anar a un forn de pa, a Vilanova de Raó (Rosselló). “Sou català!”, em deia. Hòstia, estava tan content d’haver trobat un català! Com si l’haguéssim trobat a la Patagònia. Així anem. Jo puc passar dies sense trobar cap interlocutor en català. I els catalans, com deia el meu oncle, bategem poc. Quants catalans neixen cada dia?

—Un dels capítols més durs del llibre és quan parleu del jacobinisme dels mestres d’escola.
—I els que odien més el català són els professors d’espanyol. És insuportable. I que no em diguin després que sóc pessimista. A mi m’agradaria que fos diferent. Fa quaranta anys que escric llibres en una llengua que ja no parlen vora meu.

—Voldríeu afegir res que no hagi preguntat?
—M’hauries pogut demanar: “Com t’ho fas per ser tan bo?” Això seria una bona pregunta.

—Ha!
—O la pregunta habitual, de si estàs treballant en un altre llibre. I sí, en faré un sobre els meus viatges per la geografia francesa, serà una mica planià. I una altra seria la meva relació amb Déu. Hi ha aquella frase del cant espiritual de Joan Maragall: “Ja ho sé, senyor, que sou, però on sou?”

—Sí que ho dieu, en algun moment del llibre, que us reconeixeu cristià.
—Sí, de tradició. Però sóc un mal cristià, sóc un mal exemple, sóc un gran pecador, malauradament. Però, com diu el meu amic de Niça, “sense les dones, seríem tots sants”. I les dones, sense nosaltres, també!