Joan Anton Català: “Els nens d’avui veuran ciutats a Mart”

Entrevista al divulgador especialitzat en astronomia i astrofísica

VilaWeb
Blai Avià i Nóvoa
27.08.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Sembla extret d’un film de ciència-ficció, però és estricta actualitat: en menys d’un mes, la NASA farà impactar una nau contra un asteroide per desviar-ne la trajectòria en una missió que servirà com a preludi d’un futur sistema de defensa planetària. És tan sols el darrer gran esdeveniment astronòmic d’un any memorable que ha vist disputes d’origen geopolític al si de l’Estació Espacial Internacional, les primeres i espectaculars fotografies del James Webb, el telescopi més potent de la història, i, fins i tot, tempestes solars de gran magnitud.

En parlem amb el divulgador especialitzat en astronomia i astrofísica Joan Anton Català, col·laborador del programa El Suplement de Catalunya Ràdio i autor del llibre Una breu i atzarosa història de la vida (Angle Editorial, 2021). Català, que compagina la feina divulgativa amb l’activitat professional en l’àmbit de la consultoria, escriu actualment un llibre sobre la geopolítica de l’espai.

El mes vinent, la NASA farà impactar per primera vegada una nau contra un asteroide. La defensa planetària ja és una realitat?
—Perquè ens entenguem, la defensa planetària té dues potes. La primera consisteix en la detecció precoç del possible impacte d’un objecte perillós contra la Terra: si la col·lisió fos imminent, no hi tindríem absolutament res a fer. Cal, per tant, intentar de detectar i calcular-ne les trajectòries amb molts anys d’antelació, de manera que tinguem temps de reaccionar. Això normalment es duu a terme mitjançant grans telescopis robotitzats, que observen constantment el cel per detectar-hi objectes que poden arribar a ser potencialment perillosos per a la Terra. Aquestes observacions, al seu torn, permeten els astrònoms de calcular-ne les òrbites i predir si, a mitjà termini, algun en pot representar un problema. La segona pota és, precisament, l’assaig d’aquest setembre: si detectéssim un objecte en vies de col·lisió, què hi podríem fer? L’objectiu primordial, d’entrada, és d’intentar desviar-ne el rumb. Els càlculs i els mecanismes els tenim, però mai no els hem posat a prova. Enguany, amb la missió DART de la NASA, provarem un d’aquests mecanismes: la nau impactarà a gran velocitat contra un asteroide i, mitjançant l’energia de la col·lisió, intentarà de modificar-ne una mica el rumb. En el moment de l’impacte, aquest asteroide es trobarà a uns onze milions de quilòmetres de la Terra: no es tracta –i això cal repetir-ho– d’un objecte que vingui en direcció a la Terra, sinó que és senzillament la primera de les diverses proves que haurem de fer fins que no dominem el desviament d’objectes potencialment perillosos.

Un altre risc associat a l’espai són les tempestes solars. Aquest estiu la Terra n’ha experimentat una que va interrompre breument les comunicacions a banda i banda del Pacífic.
—El Sol, com qualsevol altre estel, té un cicle d’activitat en què passa de moments d’activitat alta a moments d’activitat baixa. En moments d’activitat alta, hi observem uns fenòmens anomenats flamarades solars que consisteixen, bàsicament, en una mena d’esternuts en què el Sol llença cap a l’espai enormes quantitats de radiació de manera molt direccional. Si la Terra té la mala sort de trobar-se en el camí per on passa aquest flux de material, es desencadenarà una tempesta solar. Les tempestes solars han existit sempre, però fins ara no les notàvem perquè el nostre món no estava tecnificat. Afortunadament, el camp magnètic i l’atmosfera del nostre planeta ens protegeixen dels efectes que aquests fenòmens podrien tenir sobre la vida terrestre, però a la nostra tecnologia –especialment als satèl·lits, que es troben molt amunt– aquest doble escut no li serveix: en un món cada vegada més dependent de la tecnologia, el risc de les tempestes solars no farà sinó augmentar. Una tempesta solar de gran magnitud seria catastròfica: podria afectar la xarxa de satèl·lits GPS, els satèl·lits de telecomunicacions, els satèl·lits meteorològics… Aquests darrers anys, de fet, ja hem tingut tempestes solars que han arribat a deixar grans zones del planeta sense electricitat durant hores, o fins i tot dies.

L’any passat hi va haver cent trenta-quatre llançaments en òrbita, un rècord que es preveu de batre enguany. Ens trobem davant un ressorgiment de l’exploració espacial?
—Més que un ressorgiment, crec que ens trobem en una espiral que agafa embranzida. El focus, ara, crec que no es troba tant en l’exploració espacial –que no deixa de créixer, tot sigui dit– com en l’ús comercial de l’espai, que s’obre com un entorn de desenvolupament econòmic dels països. És el que s’anomena “new space”, una nova economia de l’espai que ara dominen empreses molt grans, però que, en un futur no gaire llunyà, deixarà pas a l’anomenada “democratització de l’espai”: el preu d’enlairar satèl·lits haurà baixat tant que pràcticament qualsevol podrà tenir un satèl·lit en òrbita. Anem per un camí que convertirà l’espai en un entorn on fer negocis, com bé demostra la decisió de companyies com ara Amazon i SpaceX d’enlairar satèl·lits per oferir serveis basats en l’espai. Aquí tenim l’exemple del nanosatèl·lit Enxaneta que la Generalitat de Catalunya va enlairar l’any passat en el marc de la política de “new space”. La idea de fons, crec, és posicionar-se en un sector de creixement imparable abans no s’hi posicionin uns altres països per oferir serveis que les empreses i les “start-ups d’aquí també poden oferir. És tot un canvi de model: abans només enlairaven naus les grans agències estatals, ara també n’enlairen companyies privades.

Ja que parlem del paper creixent de la iniciativa privada, l’any passat es van enlairar els primers vols espacials turístics. Som més a prop del turisme espacial de masses?
—La bola de vidre no la té ningú, i jo encara menys. Això no té aturador, no ho dubto, però continuarà essent per a rics: és una mica d’esnobisme per a aquells qui vulguin gastar-se un munt de diners per dir que han anat a l’espai. Segurament continuarà essent una cosa de rics durant molts anys, però –com ja passà amb l’aviació en el passat– potser arribarà un moment en què per a desplaçar-te d’un lloc a un altre tindràs l’opció d’anar-hi amb avió o amb una nau que surti fora d’òrbita. Crec que el turisme espacial continuarà endavant, sí, però no crec que sigui, ni de bon tros, la palanca que impulsarà l’economia de l’espai a curt termini ni mitjà. El motor de l’economia de l’espai, més aviat, seran les petites i grans empreses que lluitaran per oferir serveis basats en l’espai: serveis de telecomunicacions, serveis sanitaris, serveis relacionats amb l’agricultura, i un llarg etcètera d’ofertes que funcionaran amb dades recollides per satèl·lits i transmeses mitjançant aplicacions i programes específics.

Tornant a les grans agències estatals, no hi ha dubte que el 2022 serà recordat per les històriques imatges del James Webb. Però, hi ha a qui li costa d’entendre’n la importància.
—El James Webb, en aquest moment, són els ulls més potents que ha tingut mai la humanitat. Això ens ha de servir per a unes quantes coses. La primera és entendre com vam néixer, veure el nostre passat. En astronomia, dir que un objecte és molt llunyà vol dir també que és molt antic: la llum que en veiem va ser emesa al començament de l’univers i correspon a un objecte que ja no existeix. A més, com que ha trigat molt de temps a recórrer les enormes distàncies de l’univers, ens ha arribat afeblida i freda. Això ens impedeix de captar-la amb els telescopis que tenim a la Terra i, per tant, necessitem instruments potents a l’espai que siguin molt sensibles a aquesta llum i estiguin especialitzats a veure llum freda, és a dir, llum infraroja. Precisament en això s’especialitza el James Webb, un instrument molt sensible capaç de captar aquesta llum que nosaltres no podem captar. En la primera fotografia que ha publicat veiem objectes que van existir fa més de tretze mil milions d’anys: en el moment que la llum que emeten en va sortir disparada, la Terra no existia. I ara tenim l’Homo sapiens que té aquesta joguina nova, aquest telescopi, que observa objectes que ja no existeixen i que ens ha de permetre d’entendre millor com era l’univers quan era petit, com érem nosaltres quan érem petits.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Imatges publicades durant l'any pel telescopi James Webb (fotografia: NASA).
Imatges publicades durant l'any pel telescopi James Webb (fotografia: NASA).
Imatges publicades durant l'any pel telescopi James Webb (fotografia: NASA).
Imatges publicades durant l'any pel telescopi James Webb (fotografia: NASA).
Imatges publicades durant l'any pel telescopi James Webb (fotografia: NASA).
Imatges publicades durant l'any pel telescopi James Webb (fotografia: NASA).

També hi ha la cerca de vida extraterrestre…
—Aquest és l’altre gran objectiu: respondre la gran pregunta de la vida, saber si la vida només és propietat de la Terra. El sentit comú ja ens diu que això no pot ser, però la ciència no viu del sentit comú: viu de trobar proves. Intentem descobrir exoplanetes –és a dir, planetes que orbiten al voltant d’uns altres estels– que puguin tenir condicions similars a la Terra: que tinguin atmosfera, que tinguin temperatures similars a les de la Terra, que disposin d’aigua en estat líquid a la superfície… En definitiva, cercar signes que puguin indicar la presència d’activitat biològica. Detectar oxigen a l’atmosfera, per exemple, seria una pista molt bona, perquè el procés natural que crea l’oxigen a la Terra és la fotosíntesi i no se’n coneix cap altre. El James Webb ens permet de detectar de manera remota –atès que no hi podem viatjar perquè no disposem de la tecnologia necessària– si un d’aquests exoplanetes té vida.

Demà comença la missió Artemisa de la NASA, que ha d’acabar el 2025 amb la tornada d’astronautes a la Lluna. Per què el nostre satèl·lit torna a ser tan interessant per a l’astronomia, gairebé cinc dècades després de la fi de les darreres missions tripulades?
—Jo diria que la Lluna mai no ha deixat de ser un objectiu interessant per a l’astronomia. És inevitable de fixar-se en l’escletxa entre ara i l’any 1972, la data de la darrera missió tripulada a la Lluna, però l’interès científic en la Lluna no ha decaigut. Els humans no hi hem tornat d’ençà del 1972 per dos motius. En primer lloc, perquè ningú no ha tornat a tenir tants diners com tenia la NASA durant la guerra freda: va arribar a rebre un 4,4% del pressupost anual dels Estats Units, una xifra a la qual ningú no s’ha tornat a aproximar. En segon lloc, perquè els astronautes hi anaven amb una sabata i una espardenya: tot s’hi valia, i això era molt perillós i totalment insostenible. Ara volem tornar a la Lluna de manera sostinguda; volem establir una dinàmica d’anar-hi constantment perquè volem instal·lar-hi bases a la superfície o en òrbita. En realitat –i crec que aquesta és la gran qüestió–, no volem anar a la Lluna. El veritable objectiu és Mart, que té unes condicions molt més favorables perquè hi puguem posar bases que no pas la Lluna: hi ha aigua en abundància, al contrari que a la Lluna, i té una gravetat que s’assembla una mica més a la de la Terra. Abans d’anar a Mart, tanmateix, caldrà que practiquem: hem de sortir de la Terra, posar els peus a la Lluna i posar a prova les naus que ens hi hauran de dur. No tinc cap dubte que els nens que ara són a l’escola veuran assentaments permanents i fins i tot ciutats a Mart. Jo ja no ho veuré, tot i que sí que espero veure-hi l’arribada.

Les tensions en la cooperació espacial entre Occident, per una banda, i Rússia i la Xina, per una altra banda, no compliquen aquest objectiu?
—Aquí hi ha uns quants factors que cal entendre. El primer és que la legislació internacional que tenim de l’espai és vella, obsoleta i poc concreta: la legislació bàsica que emprem és d’abans que l’home arribés a la Lluna, perquè te’n facis una idea! Aquestes lleis impedeixen que qualsevol nació, govern o empresa es pugui apropiar d’un objecte del cel, inclosa la Lluna: ningú no en pot reclamar la propietat. Però no impedeixen que algú hi pugui anar i hi pugui plantar naus i indústries i dir: “Jo no tinc un paper de propietat, però aquí m’he instal·lat i n’explotaré els recursos.” Tenim un marc legislatiu que és molt poc concret i que –encara pitjor– no prohibeix explícitament l’ús militar, en certs casos, de l’espai. Després passa que, com és lògic, la geopolítica de la Terra també afecta la geopolítica de l’espai. El projecte de l’Estació Espacial Internacional és reeixit, t’ho miris com t’ho miris: hi ha cinc agències espacials (l’americana, la canadenca, l’europea, la russa i la japonesa) que han habitat permanentment l’estació d’ençà de l’any 2000, i fins i tot en moments de crisi a la Terra s’han aconseguit mantenir les relacions i la cooperació. Però la invasió russa d’Ucraïna i les sancions imposades per Occident contra Moscou han tensat molt la corda. Ara Rússia ha anunciat que a partir del 2024 abandonarà el projecte per construir una estació espacial pròpia. Paral·lelament a aquests moviments, es configura una aliança entre la Xina i Rússia que serà molt important per a l’exploració espacial. Aquesta translació de les tensions geopolítiques d’aquí no passava d’ençà de la guerra freda i pot desembocar en la militarització de l’espai –que la legislació internacional, recordo, no prohibeix.

Ara que sembla que la recessió torna a treure el cap, què diríeu a aquells que es queixen que s’inverteixin diners públics en investigació espacial?
—Comparada amb la despesa militar anual al món, la quantitat de diners que dediquem a la ciència –ni tan sols parlo de l’espai, sinó de la ciència en si– és absolutament ridícula. Vull deixar clar un missatge: necessitem invertir en l’espai aquests pocs calés que, al cap i a la fi, no es destinen a pagar ferralla sinó a pagar coneixement, a pagar les nòmines de científics i enginyers. Per què hem d’explorar l’espai? En primer lloc, perquè la humanitat ho ha fet de sempre: vam sortir de les cavernes perquè volíem saber què hi havia més enllà d’un riu o d’una muntanya; segles més tard vam travessar un oceà i, finalment, vam arribar a la Lluna. En segon lloc, perquè ajudem a desenvolupar tecnologia que després emprarem aquí. Moltes de les tecnologies de què gaudim avui han estat desenvolupades en el marc de la cursa espacial entre els EUA i l’URSS, i encara ara en desenvolupem moltíssimes que posen al límit la ciència. Tot això acaba revertint aquí, acabem donant ús a totes aquestes tecnologies. Jo, la veritat, prefereixo que una part dels meus impostos pagui tota aquesta tecnologia i coneixement que no pas les armes amb què ens matem. Sento declaracions que demanen l’augment del pressupost militar i penso: “Això no té ni cap ni peus.”

—A Twitter expliqueu que som “producte d’un Big Bang i mil i una ‘casualitats’ més”. L’astrofísic i divulgador Carl Sagan deia, en aquest sentit, que “no hi ha lliçó d’humilitat més gran que l’univers”.
—A Una breu i atzarosa història de la vida explico, justament, tot allò que ha passat en la història de l’univers, i de la Terra, que ha estat clau perquè la vida pugui existir tal com la coneixem avui: les extincions massives, l’arribada de l’aigua, provinent de l’espai exterior, la creació de la Lluna a causa d’un impacte fortuït… I sí que és cert que l’univers et porta aquest sentiment d’humilitat, de pensar: “No som res.” Però amb l’arribada de la pandèmia i l’esclat de la guerra a Europa, animo la gent a pensar de manera diferent: sí, és cert que no som res, però justament la paradoxa és que som. No havent de ser, som, i tenim vida, i som aquí parlant. Aquest és el fet més extraordinari: la humanitat no representa res, és absolutament irrellevant en un univers que és immens, però hi som. Això ens hauria de servir, crec jo, per a valorar una mica més la nostra vida i la dels altres –i, sobretot, per a deixar de fer algunes de les coses que fotem.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes