Jaume Soler (1950) és un dels homes que van signar els estatuts de la fundació de la CUP l’any 1986. ‘Nosaltres, a Arbúcies, i el nucli de Sant Pere de Ribes i alguns altres, som la proto-CUP’, ens deia rialler en una entrevista recent. Ara és militant de Poble Lliure. Fou batlle d’Arbúcies del 1979 al 2003. I des d’aquest poble va impulsar el primer referèndum que s’ha fet a l’estat espanyol, fa més de vint anys, sobre un afer local. També és fundador de l’Assemblea Nacional Catalana, on actualment és molt actiu. VilaWeb l’ha entrevistat a Barcelona. Es mostra molt crític amb l’organització que va ajudar a fundar fa trenta anys.

—Què hi passarà a la CUP, vós que la vau fundar?
—Què vull que passi, vols dir? [Riu.] Que la CUP mogui fitxa i faci una cosa que és incomprensible que no s’hagi fet en una estructura que es diu revolucionària i de base transformadora i, si vols tu, de pensament marxista: tenir full de ruta. El fet més greu és que ni abans, ni encara ara, no té full de ruta.

—A Esparreguera es va aprovar el RUI.
—Això no és un full de ruta. És un dels passos. Full de ruta per a un moment de transició, no en té.

—Shavia de renovar el secretariat?
—Evidentment. Perquè les crispacions, la divisió, fa que molta gent hagi de fer un pas enrere. Però sobretot s’ha de debatre i aprovar el full de ruta. Totes les decisions que la CUP prengui (sí o no a Puigdemont, RUI sí, Rui no), si no hi ha full de ruta es prenen en fals. Quan alguns parlen de maquiavel·lisme i manipulació es pot interpretar de moltes maneres. Una és que la manca d’un full de ruta propicia jugades de cintura, o bicicletes de futbolista. Però aquí cal fer el gol. No malabarismes en un còrner. S’han acabat les bicicletes i les fintes. S’ha d’aprovar un full de ruta clar i taxatiu, majoritari. I debatent sí o no a la independència.
—Sí o no a la independència? També és fort que la CUP shagi de preguntar això.
—És gravíssim. Gravíssim. Jo ja vaig dir que no em convoquessin mai més a un debat perquè fa tres anys va sortir aquest tema. L’anàlisi que alguns feien era: tot això del procés és una estafa. És el que va dir el company Monge: el procés és l’estafa més gran que s’ha produït en aquest país. Amb aquest paràmetre és lògic que no s’entretinguin a ser còmplices de l’estafa i del full de ruta.

Milions de persones al carrer és una estafa? Home. És una manera molt especial d'analitzar els moviments de masses des d'un punt de vista marxista-leninista. És una aberració absoluta. Alguns són presoners d'aquesta anàlisi i han comès aquests errors

—Per vós no és cap estafa, veig.
—[Riu] Milions de persones al carrer és una estafa? Home. És una manera molt especial d’analitzar els moviments de masses des d’un punt de vista marxista-leninista. És una aberració absoluta. Alguns són presoners d’aquesta anàlisi i han comès aquests errors. Per tant: full de ruta. Canvi de persones? Evidentment. Però sobretot un debat sobre el full de ruta. I sense improvisacions. No pot ser que es decideixi dos dies abans, amb les intoxicacions que hi ha de gent que no es reconeix independentista, com totes les estructures aquestes trotskistes, que no són ni militants de la CUP, ni tenen obligació de ser-ho. I que són els que acaben decantant la balança.

Jaume Soler

—Lheu entès, el moviment dels sis dimissionaris del secretariat nacional?
L’entenc. No diré que el defensi, perquè no l’he protagonitzat, però crec que amagar el cap sota l’ala sobre els problemes interns de la CUP no feia bé ni a la CUP ni al procés. La CUP té tres mesos per a fer un referèndum intern sobre el sí o no a la independència. I tota la resta, com diria Pla, són collonades.

—Us diran que la moció de confiança és sobre Puigdemont, no sobre la independència.
Que m’ho diguin. I que m’ho demostrin. En aquesta conjuntura, un no a Puigdemont és sobre la independència i haver de fer eleccions, que és la solució que no vol ningú. Tots els partits hi perdrien. I el conjunt del país i el procés entraria en una crisi de molts anys. Que no amaguin l’ou!

—El debat entre bons i dolents, patriotes, anticapitalistes, que si Poble Lliure, Endavant, etc., com el veieu?
És una manera d’entendre la realitat. Molt simplificada, això sí. Això s’ho diu cadascú. Per exemple, vaig llegir les declaracions d’en Busqueta, sector Endavant, un dels ideòlegs en l’àmbit econòmic, que deia: a les comarques són més patriotes i al cinturó industrial són més revolucionaris. Això és una aberració i una simplificació que no s’aguanta.

Des de dins s'ha cremat i s'ha deixat un erm. Un territori cremat

—Com sacabarà tot plegat?
No ho sé. No vull, ni abono, l’escissió de la CUP. És necessari un moviment de l’esquerra independentista organitzat i sòlid. Per ajudar el procés, però sobretot perquè l’esquerra independentista sigui a les eleccions de la República Catalana, i no sigui un territori cremat. Comença a ser un perill gravíssim. Gravíssim. No es podrà dir que ha estat la voluntat de la militància, això. Això tindrà noms i cognoms, si passa. Des de dins s’ha cremat i s’ha deixat un erm. Un territori cremat. Seria una situació incomprensible en tots els sentits.

Jaume Soler02

Es dividirà?
—Espero que la CUP no es divideixi. Només es pot dividir si no hi ha debat, ni full de ruta. Llavors pot haver-hi divisió. Però amb debat i full de ruta, no. Les persones i els portaveus tenen una importància relativa. Potser pel bé del país, i de l’esquerra independentista, hi hauria d’haver gent que fes un pas enrere per permetre que el debat fos possible. Clar i transparent. I que se salvi l’espai de l’esquerra independentista, que ara perilla. La CUP és un instrument transitori temporal. Unes sigles. Si ha de desaparèixer, ha de desaparèixer. La cosa incomprensible és que sigui un suïcidi. El que no pot ser és la manca d’estratègia revolucionària. Si ara la CUP, en aquests tres mesos abans de la moció de confiança, no troba full de ruta i no pren posició… I ja no parlo de la investidura. Jo vull que sigui a favor, i hi tinc confiança, perquè de la Boya a l’Anna Gabriel han dit que li tenen confiança. Però Puigdemont exigirà un full de ruta. Per tant, la condició sine qua non és full de ruta. Ara, evidentment és possible que s’acabi tristament amb una escissió. Però això perjudicaria el procés, el país, i l’espai.

L’enquesta de La Vanguardia dóna tres diputats a la CUP. Us la creieu?
—És l’escenari, que ens porta a una davallada important. No perquè ho digui La Vanguardia. I l’enquesta és per a unes eleccions immediates. Eleccions que no hi seran. Hi haurà les eleccions de la república catalana. Perquè ara amb la proposta del RUI desapareixen les eleccions que es va inventar Junts pel Sí. Que eren autonòmiques, però no ho eren. Hi ha possibilitats, i hem de fer-ho possible, perquè l’enquesta següent sigui diferent. Però perquè sigui diferent ha de passar una cosa: la CUP ha de demostrar a la gent que li pot retornar la confiança. Amb un programa claríssim per la independència i amb uns quants canvis de persones.

La CUP ha de demostrar a la gent que li pot retornar la confiança. Amb un programa claríssim per la independència i amb uns quants canvis de persones

Tesi: la CUP s’ha fet pressió a ella mateixa sense parar. Autogols i pressió des de dins.
—L’única explicació és la manca de full de ruta. Això permet improvisacions, repetir errors. Que qui assisteixi a més reunions, guanya votacions. En guanya, però no per debat dialèctic. Si són assemblearis, que ho siguin de veritat. A Guatemala jo he vist comunitats que per decidir un canvi de cultius han estat dos anys debatent. Aquí no tenim dos anys. Cert. Però aquí es diu que guanyo per un vot i és fruit de l’assemblearisme. No, no. Això és fruit d’una interpretació del poder que precisament no és assemblearisme. En dues votacions oficials s’ha demostrat que el territori ha acabat empatant, i és la Crida Constituent, que són els grups aliats, els no militants de la CUP, que acaben decantant la balança. Vaig anar a l’assemblea de Sabadell. I allò ho va ser tot menys una assemblea. Vam sentir discursos escollits aleatòriament. Que sigui aleatori em va semblar molt bé. Però les intervencions eren discursos de míting. I després es va fer una votació. On és l’assemblea? On són els grups de treball? On són les propostes? Si ha de durar dos dies, que duri dos dies! Fer catorze mítings, uns a favor i uns altres en contra, no és una assemblea. Aquí estava tot decidit. A petita escala, a la CUP d’Arbúcies hem treballat de manera assembleària durant anys. I l’elecció de les llistes es feien en votació secreta, i hi votava la militància.

El nou reglament introdueix el vot telemàtic. De què serveix?
—Fins ara a les assemblees, no hi podia assistir tothom, per horaris, per exemple. Per tant, en funció dels assistents, volguts o no, es decidia. Ara podrà votar tothom des de casa. Un pas endavant. Una anècdota que no puc certificar, però que me la crec: una assemblea local del Baix va convocar el Mas sí – Mas no a les dotze de la nit. Qui hi va anar, aquell dia? Aquest vot és assembleari? El vot telemàtic, doncs, és un pas positiu. I el fet que el secretariat nacional necessiti el 65% del vot, els dos terços, també.

El vostre rival va aprofitar el moment per riure-se’n, del mètode assembleari.
—Evidentment. Per això jo parlo de terra cremada. Terra cremada organitzativament i ideològicament. Em preocupa.

La CUP ha estat accelerador del procés?
—No. No ha complert el seu compromís. Al contrari. Però jo encara confio que estiguin a l’altura de la responsabilitat històrica. I que analitzin que si baden poden deixar un ermot per a l’esquerra independentista, que duraria molts anys. Perquè les campanyes mediàtiques de la dreta catalana serien duríssimes. Si això la CUP no ho resolt bé, en clau de país, l’esquerra independentista pot tornar als anys vuitanta. Quatre paios amb una estelada. Una llàstima. Perquè, què ha aportat l’esquerra independentista? La pregunta pertinent. Aquí és més important encertar la pregunta. Quina era la pregunta de Convergència? Som una nació? I tothom deia sí. ERC va preguntar: volem un estat? Sí, sense especificar si era associat. I l’esquerra independentista va fer la pregunta: pot sobreviure Catalunya dins d’Espanya? Aquesta és la nostra aportació. Ara ho cremem, tot això? La flama que ha permès l’incendi és aquesta. Que la pretesa representació, o les sigles més significatives, cremi el territori, seria preocupant.

Si això la CUP no ho resolt bé, en clau de país, l'esquerra independentista pot tornar als anys vuitanta. Quatre paios amb una estelada

Parleu amb gent de la CUP que no pensa com vós? Baixeu aquí a Barcelona? O tothom va al seu aire?
—No hi tinc una vida orgànica gaire intensa, amb la CUP, no. Jo tinc molts focus: des de l’ANC a qüestions de cooperació internacional. Ara marxaré un mes a l’Amèrica Central. A l’Ajuntament d’Arbúcies fa trenta anys que tenim agermanament amb el Frente Sandinista. Ara, dins la CUP tinc relació històrica i personal amb alguns dels diputats, per exemple, de fa més de trenta anys, amb Gabriela Serra, o Nana Garriga. No sempre coincidim, però parlem civilitzadament. Fa pocs dies a la manifestació de l’Ebre vam parlar amb el Nana, per exemple.

Entre els diputats hauria guanyat el sí al pressupost?
—Pel que jo sé, sí. Semblava que la majoria anava en aquesta línia.

Canviem de tema. Abans de començar l’entrevista he vist que sou partidari del RUI.
—Sí. Per mi és el símbol d’un cop de puny a la taula per recuperar la iniciativa i el protagonisme de l’ANC. Ahir va haver-hi una xerrada informativa interna per a la militància de la regió 2 de Girona, de l’ANC. I realment pot ser el desllorigador, com diu Clara Ponsatí.

El RUI és pensament màgic? No, el pensament màgic és pensar que 72 parlamentaris que no han estat capaços de posar-se d'acord per un pressupost, i amb prou feines per un president, seran capaços i valents per fer una DUI.

I la gent com ho va veure?
—La gent va sortir-ne amb molta il·lusió. Els ponents, juristes, assenyalaven els inconvenients de la DUI, les eleccions, etc. I els ponents ens explicaven per què escollien el RUI. Hi ha gent, i ara li tornaré la pilota a l’Hèctor Bofill, que parla de pensament màgic. El RUI és pensament màgic? No, el pensament màgic és pensar que 72 parlamentaris que no han estat capaços de posar-se d’acord per un pressupost, i amb prou feines per un president, seran capaços i valents per a fer una DUI. La realitat és la que és. Les cames els fan figa. No tenen coherència col·lectiva per a fer això. No em defensis una DUI quan no la faran. En canvi, amb el RUI no els lleves cap responsabilitat, als parlamentaris. Cap. Hauran de fer la llei del referèndum, sense la qual no hi ha RUI. Que assumeixin la responsabilitat i la facin. I, un cop guanyat el referèndum, el mateix vespre, el president fa la declaració d’independència. El president, la fa. El poble vota i el president declara.

El debat va agafant un to molt tècnic.
—Hi ha gent que queda atrapada en els formalismes. Quina ruptura més gran pot haver-hi que el parlament faci les tres lleis, que les impugnaran totes tres, les mantinguin vives, i després facin la llei del referèndum. Si això no és una DUI… Ahir en acabar el debat els vaig dir: expulsem-nos el relat de contertulià de ràdio. Que és el gran error. Saben de tot, contesten de tot, i no arriben mai a cap conclusió. Fem-ho com a militants polítics. És el que som.

La participació necessària la van explicar, els juristes?
—Sí. Els ponents juristes van dir que és el parlament que ha de decidir on es posa el mínim. Deien que si el parlament exigeix només un 30% de participació, doncs tots els del no aniran a votar. I si poses un 70%, doncs potser els del no no aniran a votar. Van explicar una hipòtesi teòrica: es podria agafar la mitjana de les eleccions que hi ha hagut aquests darrers trenta anys. I que aquest sigui el mínim. Però la regla de joc l’ha d’establir el parlament. El jurista deia que internacionalment es podrà criticar, però ningú no podrà rebatre que un parlament constituït decideixi quin és el mínim de participació. Seria absurd posar-lo al 70%, la veritat.

Es va parlar del cens?
—Tots els partits tenen el cens. La llei prohibeix d’utilitzar-lo. Però en aquest minut del partit, ja em diràs si no l’hem d’utilitzar. L’altre és fer preinscripció. Com es va fer a Escòcia, o es fa als Estats Units.

Intueixo que països de l'Amèrica Central ens ajudaran en el moment que més ens vagi bé a nosaltres, i que menys els perjudiqui a ells.

Quan aneu pel món, quina reacció teniu? Els governs aquests que visiteu, ens podrien ajudar?
—Sí. Ens ajudaran quan hàgim fet el pas nosaltres. A l’Ajuntament d’Arbúcies, tenim contactes amb el govern sandinista des de fa molts anys. Jo tinc relació personal amb en Daniel [Ortega]. L’any 1994 va venir a Arbúcies i l’hem mantinguda. Intueixo que ells ens ajudaran en el moment que més ens vagi bé a nosaltres, i que menys els perjudiqui a ells. A l’Amèrica Central només has de pronunciar una cosa entre les bases del Farabundo Martí i Frente Sandinista: dret a l’autodeterminació. Tota la seva guerra antiimperialista es basava en això. I ha haver-hi morts per això. Que nosaltres això ho fem sense, els deixa al·lucinats.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb