Jaume Patrici Sayrach i Fatjó dels Xiprers (Barcelona, 1929) viu en un petit pis al barri Llatí de Santa Coloma de Gramenet. És un quart sense ascensor, i quan li demanes com s’ho fa, a la seva edat, et respon amb un somriure picaresc que se sap tots els racons i secrets de l’escala. És conegut com un dels ‘capellans rojos’ que va combatre el franquisme des del suburbi i que va contribuir a dinamitzar una lluita veïnal per a transformar-lo en una ciutat digna, desafiant el franquisme agonitzant. Va ser capellà de la parròquia del Fondo, el barri on fou enviat el 1965 com a càstig pel fet de ser massa obrer i massa catalanista.

El que s’hi va trobar el va impactar tant que ja no en va voler marxar. Fou regidor com a independent pel PSUC al primer ajuntament democràtic, a l’equip de govern de Lluís Hernàndez, a la Santa Coloma pionera en la immersió lingüística i a demanar a la gent com volia que fos la ciutat en què havia de viure. Fins fa ben poc, va militar a ICV; ‘hi aguantava per en Lluís Hernàndez’, però en va acabar estripant el carnet decebut perquè el partit no havia sabut ‘trobar el país’. Ens asseiem al voltant d’una taula on encara té el llibre de poemes d’Ausiàs March que llegia quan hem picat a la porta. I comencem parlant del procés.

—Fa dies que no escriviu perquè esteu desconcertat.
—Estic desconcertat, sí. Interiorment estic molt encès i content; hi ha moments que em dic que anem bé, però l’endemà sents els teus i et descentren, et demanes on anem. Oscil·lo entre un objectiu que veia a tocar i una realitat que pot anar lluny. Diuen que és un error voler tirar endavant perquè no ens deixaran fer. Si a mi em roben, em violen o em fan mal, he de complir la llei o m’he de barallar fins a alliberar-me? Això és el que em desconcerta.

—Però dieu que som en el camí d’una gran revolució.
—És que jo sóc un idealista. I crec que la vida té, a més d’un nivell més o menys superficial, una profunditat. I jo veig que hi ha una maror, com quan hi ha tempesta i el mar s’esvalota, però crec que anem fent camí. I mirant la història, veig que les grans conquestes normalment vénen precedides d’una gran espera.

—Compareu el naixement de la República amb un part.
—Sí, dic que és un part que ja hem fet. La gent diu ‘allò va ser una bajanada, fora de la llei i sense el reconeixement d’Europa’. Mira, quan jo era rector al Fondo m’arribaven parelles joves que esperaven un fill. I venien a Catalunya perquè els caséssim, perquè a Andalusia la família els feia fora de casa i el rector es negava a casar-los perquè estaven en pecat. Nosaltres els dèiem que l’amor estava per damunt de tot, i que havien concebut un nen que vindria al món. Però com vindria? Sense els avis, que l’han fet fora, sense llar… Però aquest nen ja plora, ja és un subjecte que crida i que reclama justícia. Aquesta república que hem parit. Doncs aquesta república que hem parit més de dos milions de ciutadans i potser molta més gent que no s’ha mogut ja és aquí. Ara el nen ja existeix, i la CUP és la portaveu, la llevadora que diu que el nen ja ha nascut.

—Voleu dir que els altres partits tenen la temptació de desentendre’s de la criatura?
—Sí. Perquè fa nosa, o perquè són massa legalistes, com els capellans antics i els matrimonis bons antics, quan deien que no podien acceptar el nen perquè havia estat concebut en pecat. Heus ací la disjuntiva: la vida crida cap aquí i la legalitat assumida com una cosa que se t’imposa, sobretot si ve de Déu, estira cap allà. En Rajoy i els antiprocés sacralitzen la llei i la unitat d’Espanya. I quan parlen de la constitució, tothom ajup el cap.

—Dieu que cal passar de la submissió a l’atac.
—Sí. Més aviat diria que cal passar a la rebel·lió, a cridar, a plorar i a esgarrapar. És el que fa el nen. I o bé el tanques o has de respondre. El govern de Madrid el tanca, fica la gent a la presó, aquí no ha existit res… És el 155.

—Enteneu que els qui han passat per la presó s’hagin retractat o que hagin abjurat?
—Ho entenc, ho comprenc i fins i tot penso que no és exacte. Quan jo era jove vaig haver de signar un paper per poder entrar a la universitat dient que jurava afiliar-me al Sindicato de Estudiantes Universitarios. Per a mi no tenia cap valor. I en una paret a la facultat deia ‘hable la lengua del imperio’; les classes eren en espanyol, però jo parlava en català. Si veies que fer-ho en públic era perillós, procuraves ser intel·ligent, sense que això signifiqués una renúncia. Jo diria que a aquests senyors, a qui els pesa molt la presó, van posar la seva defensa en mans d’advocats, que són com els sacerdots de la llei. Tot ho arreglen amb la llei i amb argúcies.

—Es pot entendre com una estratègia, però sembla que només hagi servit per a humiliar-los.
—Sí. I vam veure la diferència amb Mireia Boya. Però si els teus advocats, en un moment de por i de debilitat, et diuen que ja veuràs què en traiem… Crec que són ingenus de pensar que si fas bondat deixaran de pegar-te.

 

Fotografia: Elisabeth Magre.

—Ara diuen que cal eixamplar la base.
—Hem de corregir l’error que es va fer en el procés de moure’ns amb l’entusiasme per la independència i oblidar que hi ha molta gent que és catalana de sentiment però que profundament és espanyola, com la immigració andalusa, l’extremenya, la murciana, l’aragonesa… Si això no ho tenim en compte, els qui som idealistes som dos milions i escaig. Quan l’ANC ve aquí, fa actes que agrada molt als qui ja hi creiem. És com tocar campanes per anar a missa. Doncs imagina’t la meva gent del Fondo de fa cinquanta anys, que s’ha catalanitzat, que ha lluitat per l’estat d’autonomia, moguts pel PSUC, que han defensat l’escola catalana, ara els ha semblat que havien de triar entre ser espanyols i ser catalans. A ells, que quan van al seu poble els diuen ‘vosotros los catalanes’. Però per a ells Catalunya no és equiparable a Espanya, perquè Espanya és allò profund.

—Per què penseu que no s’han sentit interpel·lats?
—Perquè s’ha presentat massa com una cosa nacional. Si s’hagués presentat com un procés constituent, com es farà ara, suposo, els comuns no tindrien raó d’oposar-s’hi. Anar a treballar per una sanitat totalment pública? D’acord. L’ensenyament públic? D’acord. Doncs agafem-los aquí, que és l’objectiu de la República. I pensem que aniran acceptant la nacionalitat catalana en la mesura que al costat d’això fem conèixer la Catalunya que volem. Vaig ser el fundador del Centre de Normalització Lingüística l’Heura, i la meva idea era que perquè la gent es catalanitzés havia de sentir que els valoràvem. I els fèiem descobrir la seva pròpia història, des d’un centre català; ens interessàvem per allò que era seu.

—I ara com es fa amb la nova immigració?
—Ara el nostre ajuntament tot ho fa de cara a guanyar les eleccions. La dificultat hi és perquè la gent nova culturalment és enormement diferent de nosaltres, per la llengua, la religió… El més important de l’ésser humà són les coses vitals: menjar, aprendre, tenir salut… Aquest llenguatge s’entén perfectament. Si fem que a Santa Coloma ho tinguin, ells se sentiran colomencs. En seran en la mesura que disposin del que produeix aquesta ciutat. Si produïm bon transport, diversió, aleshores entraran. I igual a Catalunya. Si Catalunya és una nació on la gent pot viure bé, serà la seva nació. Catalunya és tot això, i la llengua anirà entrant amb una actitud sàvia de fer-los veure que la llengua els va a favor i de saber explicar què és Catalunya.

Fotografia: Elisabeth Magre.

—I l’independentisme no ha sabut fer això?
—No. El procés ha treballat bàsicament pels qui fa anys que esperàvem això, d’una manera més o menys conscient. Gent com ara jo, o els meus germans, la meva família…

—També ha crescut molt l’independentisme entre altres sectors.
—Sí, però entre gent catalana i que tenia una convicció en aquest sentit. Molts altres s’han fet de Podem; els han agafat els qui veien que no els forçaven a renunciar al seu sentiment i que en canvi els deien que els donaven allò que és més essencial.

—L’independentisme no ha demanat pas a la gent que hagués de triar.
—Però no s’ha sabut explicar. No s’ha explicat prou la doble nacionalitat, i tot el que guanyaria la gent amb la independència, que, en canvi, s’ha explicat molt com una cosa política. No s’ha explicat prou què faríem. Fem un procés constituent i tota aquesta gent s’hi apuntarà. El procés constituent serà decidir com volem la sanitat, el transport, la joventut… Serà aleshores que ells podran parlar.

—És complicat fer arribar aquest missatge quan a molta d’aquesta gent li arriben uns altres missatges tergiversats d’unes televisions i mitjans espanyols.
—I tenen Arrimadas, que sap jugar bé. Diu dues o tres coses que són molt fàcils de fer arribar a la consciència ciutadana.

—I té els altaveus.
—Però nosaltres, babaus, li contestem. Quan un gos petit em crida, passo de llarg, no li dic res. El parlamentarisme és un combat de boxa, i Rufián es llueix atacant, i es fa viral el que diu, que ha desmuntat Arrimadas. Molt bé per a qui està a favor de Rufián en aquest combat, però jo no contraatacaria mai, perquè aleshores dónes valor a les coses que diu. És cert que no tenim tants altaveus, però el to ja seria un altre. El procés hauria de donar el missatge a la gent de fer un país molt millor. Però si et poses en l’oposició català-castellà, que és la que remarca Rajoy, en la pàtria única, doncs aquesta gent diu sí, sí. L’idioma és el procés constituent, fer una escola diferent, la igualtat entre tots…

—Veieu el català en perill?
—El perill que té la llengua és que és petita, i al costat té el castellà. Aquí només cal anar pel carrer Irlanda; hi passo cada dia, quan són les cinc o les sis, quan pleguen les escoles. Hi ha una escola d’anglès per als nens de dos anys a cinc. És ple de mares i pares esperant. Ningú no els obliga, però saben que l’anglès és absolutament imprescindible. El català no té això; ha de guanyar-lo la gent que el parli perquè hi creu. La gent ha de creure en Catalunya; ha de sentir-se entusiasmada per la llengua, els has de fer descobrir els autors. Jo no crec que el català desaparegui; més aviat això que diu Quim Monzó, que al final acabem parlant catanyol.

—Esperàveu que Santa Coloma reaccionés amb més contundència en defensa del català?
—No reacciona perquè està polititzada i la batllessa vol guanyar. Ha vist que aquí ha guanyat Ciutadans i aquesta és la seva gran por. I es venen l’ànima pels vots. A més, els socialistes no tenen la idea de Catalunya com a nació. I no s’adonen que a Santa Coloma, com que no arrela profundament en les seves essències, hi ha una gran quantitat de gent de pas, sense arrels, i ve una onada d’Arrimadas i s’ho emporta tot. Ella [Núria Parlon] políticament no ho pot entendre; ha deixat Santa Coloma sense personalitat, perquè li interessen les multituds, la pluja ampla, però no hi ha el treball de la vinya. I en defensa del català, l’església només ha fet un petit full parroquial dient que ens hem d’estimar tots i que ens hem d’entendre. Però si ens maten! Com podeu dir això? No, no us baralleu, estimeu-vos…

—Els comuns i ICV també ho diuen: no us baralleu…
—Per això me’n vaig donar de baixa, ara fa un parell d’anys.

—Després de molts anys de militància a Iniciativa.
—Sí, i hi vaig aguantar per en Lluís Hernàndez. Jo ja en volia marxar feia temps i en Lluís Hernàndez, que era molt d’ICV i molt catalanista, em deia: Jaume, aguanta. Ell estava molt malalt aquests últims anys. Vaig esperar que es morís i llavors els vaig dir: Heu traït el PSUC, heu traït el país, i no hi puc ser.

—Us dol?
—I tant que em dol. Perquè són bona gent i me’ls aprecio. S’han quedat al segon nivell. Santa Coloma era la novena província andalusa i el foraster era el català; ells van ser els qui van lluitar per l’autonomia, per la llengua i tot. Però quan això ha passat a trobar el país, no estan prou formats. I a Catalunya no hem sabut explicar bé què va representar el 1714.

Fotografia: Elisabeth Magre.

—El vostre independentisme ve de lluny.
—De sempre. El meu pare va fer un llibre de la constitució de la República ibèrica que el va oferir a Macià. Durant la guerra érem catalans; a casa nostra, a la Diagonal, que la va confiscar la Generalitat, hi havia una gran bandera catalana. I quan van entrar els franquistes, nosaltres encara vivíem allà i vam haver d’anar al pis del costat. Vam veure els soldats que pujaven i amb ràbia estripaven la bandera. Aquests no són dels nostres. Al cap de pocs dies va venir un escamot per agafar el meu pare, que aleshores ja era mort. I van fer una gran foguera al pati de llums amb els llibres de la República. Ho van cremar tot. Ens van fer quedar allà al costat, mirant-ho, renegant contra el meu pare i dient que si fos viu el matarien. Doncs jo no podia deixar de ser català. Al col·legi ens van imposar el castellà, i ens venia un noi de la Falange cada setmana a fer-nos la religió de José Antonio. Posava la pistola damunt la taula. ‘El imperio hacia Dios. Unidad de destino en lo universal’, i tu, aguantar, i cada dia, pujar les banderes d’Espanya, el requetè i la Falange. Doncs tot això et fa català. I et revoltes.

Ho vau fer des del seminari.
—El meu germà va fundar l’Acadèmia de Llengua Catalana, que va ser un focus burgès de catalanisme. I jo, en canvi, vaig entrar al seminari, i allà vam fer un treball soterrat; més que de catalanisme, de terrenalitat. Tot allò personal ho fèiem en català, per deixar clar que érem a Catalunya però ens cobrien les aigües…. Tot en català. Una colla de seminaristes ens vam inclinar per l’opció catalana i obrera, i van estar a punt de no deixar-me ordenar de capellà perquè em van trobar ‘La tradició catalana’, de Torras i Bages. El catalanisme em venia de la família; i l’obrerisme, del seminari.

—Vau anar primer a Vilafranca del Penedès, però us en van fer fora per les vostres idees.
—El governador va anar a veure el bisbe perquè em fes fora d’allà, per les meves idees catalanistes i obreristes. Quan vaig arribar a Santa Coloma, em vaig trobar un barri tan perdut, tan horrorós, que em va trencar el cor. El Fondo. Havia estat una antiga riera, i quan vaig venir encara funcionava, i quan plovia no podies passar d’una banda a l’altra, però no hi corria aigua, sinó claveguera. Cap carrer asfaltat, no hi havia aigua corrent, la merda baixava pels carrers, els nens jugant-hi, sense roba. No hi havia llum; la nit era molt fosca, feia pànic.

—Amb les parròquies i les agrupacions de veïns, la gent va prendre consciència que calia dignificar el lloc on vivien.
—És que no tenien cap punt de referència, tota aquella gent. Perquè venien de pobles que estaven estructurats, amb l’església, la casa del pueblo... I arribaven aquí i es trobaven un descampat i molts solars per construir plens de misèria, cases d’autoconstrucció, sense sanitat, sense escola, ni transport ni res. I sense consciència. I havien perdut pràcticament la condició humana. Vam fundar una revista amb què la gent es pogués expressar, que fos un referent. Vam fundar la revista Grama.

—Un catalitzador.
—Sí. És que la primera cosa que vaig fer va ser anar a la parròquia gran, a veure un grupet de gent que s’hi reunia, catalana i de la petita burgesia d’aquí, perquè fessin una revista. Entre ells, hi havia l’arquitecte Xavier Valls. I em va dir: ‘Jaume, t’equivoques si véns a buscar aquesta gent. Si vols una cosa de futur, agafa els immigrats. El passat l’han deixat enrere, són joves i al present no tenen res. Tot és futur.’ I Grama en va ser la veu.

—Per què la memòria d’aquella revolta, una figura com Xavier Valls i una obra com el Pla Popular han estat tan oblidats?
—És que no han estat mai reconeguts. Tot el que no és Barcelona no existeix. No és igual haver estat regidor de Barcelona que de Santa Coloma. No tenim un instrument que ens difongui.

—Critiqueu molt el personalisme de Núria Parlon.
—I el vaig criticar amb Lluís Hernàndez.

—I això que ell va ser protagonista de la revolta del suburbi.
—Però és així.

—És inevitable que passi això quan l’activista passa a tenir poder?
—És el pecat que pateix ara el procés. Que els partits volen imposar la seva gent i la seva idea per damunt de la voluntat del poble. I també Colau, que l’altre dia deia que mai no pactaria amb el PDECat. I es diuen comuns! Un dels seus responsables a Santa Coloma em va demanar si m’agradava el nom de Catalunya en Comú. I li vaig dir que el nom no anava amb la seva mida, perquè havien comprat un barret molt gran per al seu caparró. Volen fer la República però mai amb els del PDECat. Per què ha de néixer amb un sexe determinat? Jo no els entenc.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb