28.07.2022 - 21:40
James Lovelock, científic i inventor, va tornar a Gaia en el seu 103è aniversari, dimarts, 26 de juliol. Tot just fa tres anys, vaig assistir a la celebració del seu centenari al castell de Blenheim, a Oxfordshire. Ell hi era, assegut, envoltat d’alguns dels grans de la ciència britànica, com l’astrònom i ex-president de la Royal Society Sir Martin Rees, i altres pensadors força idiosincràtics, com el diplomàtic Sir Crispin Tickell o el filòsof francès Bernard Latour.
Lovelock tenia molt bona salut. I de fet, més tard, a la reunió del centenari de Lovelock a la Universitat d’Exeter, va ser objecte d’una rigorosa entrevista d’una hora i mitja a l’escenari. La primera pregunta del públic la va fer un noi que li va demanar: “Vostè és famós per pensar fora de la caixa. Com ho fa?” Lovelock es va quedar pensatiu durant uns instants, abans de respondre: “Quina caixa?”
James Lovelock, un home d’estatura el·líptica, va néixer el 1919. La seva vida, doncs, va començar en un món en què els biplans acabaven de solcar el cel i ha acabat quan el Rover Perseverance de la NASA perfora roques sedimentàries a la recerca de rastres de vida a Mart.
Era encantador, honest i sorprenentment sincer. La seva feina sobre la qualitat de l’aire (que va condicionar el seu pensament perquè es prenia seriosament el canvi climàtic) va començar als refugis antiaeris de Londres durant la Segona Guerra Mundial. El fascinava el fet que en alguns refugis hi havia tan poc oxigen que no es podia encendre una cigarreta i, tanmateix, ningú no tenia dificultats per a respirar. També va explicar que la seva vida sexual no havia estat mai tan vigorosa ni variada com durant la guerra, perquè la possibilitat de volar a trossos en qualsevol moment era un gran desinhibidor.
Un acadèmic independent
Lovelock sempre va ser un investigador independent i no va acceptar mai una plaça universitària, encara que molts li l’haurien ofert amb gust. Vivia dels drets d’autor dels seus llibres i invents, de les beques de visita i de treballs per encàrrec, inclosa una llarga col·laboració amb els serveis secrets britànics. La seva carrera acadèmica va ser molt poc convencional, però extraordinàriament influent.
Podem dir que el seu invent més gran és el detector de captura d’electrons, un dispositiu que permet de detectar àtoms en els gasos. Utilitzat en la cromatografia de gasos per detectar quantitats mínimes de composts químics, ha revolucionat la nostra comprensió de la distribució de molts composts a l’atmosfera, inclosos els contaminants nocius. Sense aquest dispositiu, potser no s’hauria detectat la destrucció de la capa d’ozó fins que hagués estat massa tard.
Lovelock era al Jet Propulsion Laboratory de la NASA a Pasadena (Califòrnia) quan va rebre les primeres anàlisis de les atmosferes marciana i venusiana. I s’adonà immediatament que eren molt diferents de l’atmosfera terrestre, perquè eren en equilibri amb la geologia del planeta. Venus i Mart, va concloure, eren planetes morts.
La Terra, en canvi, era un sistema viu que treballava per mantenir l’atmosfera en un desequilibri violent amb la geologia del planeta. Lovelock es va adonar que aquesta era la signatura de la vida i que això podria ser molt útil per a la recerca d’altres planetes vius.
Gaia
Gaia: una nova mirada a la vida a la Terra (1979), de Lovelock, és un dels pocs llibres veritablement revolucionaris sobre els sistemes terrestres que es van publicar durant el segle XX. Batejada amb el nom de la deessa grega de la Terra, la hipòtesi de Gaia concebia el planeta viu com un sistema únic. D’ençà del clàssic d’Alfred Russell Wallace de 1903 El lloc de l’home a l’univers, no s’havia proposat una teoria tan audaç i holística.
Immediatament, va atreure detractors, molts dels quals no devien haver llegit el llibre, atesos els comentaris. Retratada com una mena de visió hippy i flower-power del món, l’obra és en realitat una anàlisi rigorosa i plena de xifres del funcionament de la Terra al més alt nivell. La seva lectura i relectura, així com la de les seqüeles, ha tingut una influència profunda en la meva manera de pensar.
Els darrers anys, Lovelock es va convertir en un destacat activista en la lluita contra els combustibles fòssils. Alguns van considerar que els seus avisos sobre el canvi climàtic eren estridents i extrems. Per exemple, a La venjança de Gaia (2006) va predir que, si continuàvem fent servir els combustibles fòssils al ritme actual, la humanitat es podria extingir fora dels refugis del nord llunyà, com Groenlàndia, on potser sobreviurien mil milions de persones.
Jo pensava que Lovelock era pessimista, però avui, quan comprovo el ritme sorprenent al qual les inundacions, els incendis, les sequeres i les onades de calor afecten la nostra civilització global, començo a donar-li més credibilitat.
Lovelock sempre va ser curiós. Una vegada, el vaig portar a fer una passejada pel North Head de Sydney. Li vaig explicar que els gresos que formen el promontori eren tan sòlids i sense fòssils perquè havien estat dipositats per rius anastomosats, com els que es veuen en les glaceres d’avui, just després de l’extinció en massa més gran de la història de la Terra, al començament del Període Triàsic, quan va morir el 95% de totes les espècies de la Terra.
Vam examinar la vegetació que aconsegueix de créixer als sòls empobrits derivats de les roques afectades per l’extinció, i vam estar d’acord que les interrupcions de la funció de Gaia podien tenir conseqüències profundes.
James Lovelock va ser una inspiració i un mentor, un home veritablement gran com no en tornarem a veure cap. Avui dia, la ciència està compartimentada, és col·laborativa, és regulada i revisada d’una manera que els inconformistes no hi encaixen bé. I, tanmateix, hi ha una necessitat imperiosa d’aquesta mena de persones, especialment d’aquelles capaces d’adoptar una visió holística, per molt arriscada i incerta que sigui de vegades.
James, tu ara ja has pagat el preu màxim que Gaia ens exigeix a tots: un tros d’escorça terrestre que abans era animat ha estat retornat a la veta mare. Però quin llegat has deixat a les teves espècies!
Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation
