El primer concert d’El Último de la Fila va ser a Centelles l’11 de maig de 1985. Aquella actuació va marcar el començament oficial de la mítica banda encapçalada per Manolo García i Quimi Portet, que ja havien tocat plegats amb Los Burros. Ara, quaranta-un any després, han omplert dues nits seguides de cançons i dolça nostàlgia l’Estadi Olímpic de Barcelona. Quimi Portet va explicar la nit del segon concert que a Centelles se’ls va acudir d’omplir la sala on actuaven amb plomes d’aviram i que al final van haver de sortir tots a fora perquè s’ofegaven. A mi, aquest punt dadaista del grup, barreja perfecta d’absurditat, caos i provocació, que sospito que ve més del Quimi que no pas del Manolo, confesso que és un dels elements que em van captivar de bon principi.

El començament va ser, efectivament, fa quatre dècades. En el meu cas, a l’institut públic de Sant Cugat del Vallès, abans que es digués Arnau Cadell, quan encara fèiem BUP i COU en uns barracons amb goteres i rosegadors –abans que se’n diguessin mòduls prefabricats–, al costat d’un escorxador d’on ens arribaven els xiscles dels porcs quan s’acomiadaven d’aquest món. Com que encara no existien els mòbils, a l’hora del pati anàvem amb el Guim a llegir les portades dels diaris a un quiosc-papereria que hi havia a la vora. Com que encara no existien els mòbils, a l’hora del pati i en alguna hora de classe anàvem a jugar amb el Mon i uns quants més a una màquina del milió (pinball) a un bar també a prop: a 25 pessetes la partida. Com que sabíem com podíem aconseguir boles i partides extra, amb cinc duros diaris n’hi havia més que prou. Com que encara no existien els mòbils, mai no vaig poder enviar un missatge a l’À. dient que m’agradava molt. I com que era encara més tímid que ara, tampoc no li ho vaig dir mai en persona.

Com tots els adolescents, descobríem el món i somniàvem que algun dia seria nostre. No érem els últims de la fila, però gairebé. Els de darrere nostre eren quitxalla invisible i els de davant, els vèiem molt lluny. El futur era un concepte abstracte i nosaltres, poc menys que immortals. Com sempre ha estat, és i serà, la música era una de les millors maneres de descobrir el món. Bruce Springsteen, els Beatles, Simon & Garfunkel, ELO, Mike Oldfield, Kortatu, Vangelis, Llach, Supertramp, Dire Straits, Queen, Raimon, Michael Nyman, Pat Metheny… Una barreja ben variada i heterodoxa, cadascú la seva. En un lloc destacat hi havia El Último de la Fila, que durant deu anys ens van regalar set discs fantàstics. Com que encara no existien els mòbils ni Spotify, el jovent ens passàvem cintes de casset amb molt més delit que els apunts de la classe perduda jugant al milió. I si tenies un walkman, ja eres el rei del mambo!

Quan l’altre dia observava el públic de l’Estadi Olímpic, il·lusionat camí del concert i extasiat a la sortida, 55.000 ànimes assedegades primer i sadollades després, no sé ben bé per què em va venir al cap l’anunci de compreses que fa anys va dirigir Isabel Coixet. De què fan olor els núvols, ens preguntava entre més coses. De què fan olor els concerts d’El Último de la Fila? Quin gust tenen? Crec que tenen gust d’això, de la llibertat de no dependre d’un telèfon mòbil, de cigarrets que es venien d’un en un sense preguntar l’edat del comprador, de Schuster i Maradona, de jerseis Privata amb musclera (tothom en deia hombreres, és clar), de treure el frontal del radiocasset del cotxe perquè no te’l pispessin, dels programes de la Mercantil Radiofònica a Catalunya Ràdio, de partida de minigolf al Bikini de Diagonal i de gintònic al Nick Havanna o al Mas i Mas de Marià Cubí.

La gent que omplia l’Estadi Olímpic de Montjuïc, o la que omplirà l’Estadi Ciutat de València al juliol, tots amb vint-i-cinc anys a cada cama, dos mals o tres diagnosticats i com a mínim un divorci a l’esquena, no era feliç per efecte de l’energia d’uns músics que ja en tenen setanta, ni per les seves cançons, ni pels globus amb forma de dofí que llançaven de l’escenari estant. No sols per això. En aquests grans concerts de retrobament amb velles glòries, per molt joves d’esperit que siguin les velles glòries, allò que fa realment feliç el públic és que, tornant a cantar aquelles cançons, ens fa l’efecte que tornem a ser aquells jovenets alegres i despreocupats, enamoradissos, que ens pensàvem que la fila aniria avançant, però que era prou llarga per a no arribar mai al davant de tot. Sense mòbil. Sense artrosi. Sense lligams. Tot per fer, tot possible.

El concert, que consti, va ser fantàstic. La banda sona com un tro i la veu de Manolo García no ha envellit gens. Ell, amb la barba deixada, una mena de bufanda tota curiosa i un bastó amb picarols a la mà, és l’antiestrella perfecta. Al seu costat, Quimi Portet, amb aquella sobrietat i elegància dels jugadors de botifarra abans de contrar. De cop, apareix una jove guitarrista anomenada Sara García que tothom assegura que és la filla del cantant, però ell encara és hora que ho confirmi. Hi ha un altre membre del grup que també es diu García, potser és família seva, es va limitar a dir en una entrevista, referint-se al gran Juan Carlos García. Totes les cançons són conegudes, no en sobra cap i no en manquen gaires. Unes de més rockeres i unes altres de més flamenques. Continuen remant contra corrent, aliens a les modes, malgrat haver triomfat i fet (molts) diners. Proclames de suport als petits i mitjans pagesos i ramaders i pescadors, com sempre han fet. En paral·lel, a la part superior de les pantalles gegants, hi passen missatges de l’estil “Es ven Opel Corsa”. El surrealisme que comentàvem abans.

Amb el temps, algunes lletres han evolucionat i els llibres de pintura que abans eren robats ara són comprats, i on abans es reclamava sexe directament, ara només és un cos. Durant una petita pausa, a les pantalles es projecten imatges antigues del grup i hi surt Quimi Portet dient: “La capacitat de decidir sobre la vida és minúscula, perquè la vida opina molt, també.” Quim Monzó l’ha descrit com una estrella de la música moderadament moderna i jo hi afegiria que és un filòsof moderadament savi i galàctic, a l’estil de Francesc Pujols i Jaume Sisa. Però és ben bé així. Ningú de nosaltres no podia imaginar les sorpreses que ens tenia preparades la vida mentre observàvem com plovia a dins dels barracons, escoltàvem Vangelis a la classe de música o esperàvem que la noia que ens agradava s’acostés ella a nosaltres, dècades abans que això fos una opció. Tampoc no hauríem dit mai que un dia ens cobrarien 400 pessetes per un got de plàstic en un concert. Un got buit! Aleshores érem els últims de la fila i ara ja hem avançat prou per a saber que no hi haurà partida extra i que convé gaudir de cada bola extra. Ja no vivim al mateix lloc, ni existeix aquell bar ni el racó on solíem xerrar, on escoltàvem la nostra cançó…