Francesc Parcerisas: “Vaig descobrir l’anglès per contacte sexual”

L’escriptor, traductor i crític Francesc Parcerisas i Vàzquez (Begues, Baix Llobregat, 1944) en va fer vuitanta ara fa tot just dos anys. Va ser llavors quan va decidir d’embrancar-se en l’elaboració d’un àlbum d’estampes i evocacions personals, que van del seu naixement, l’any 1944, fins al 2024, amb una fotografia per any i unes paraules que, més que explicar, suggereixen. El resultat és Fer-ne vuitanta. Estampes, evocacions i imatges, publicat per Quaderns Crema. Una tria parcial i complicada d’una trajectòria rica i variada, que l’ha portat de Barcelona a Eivissa, i de Bristol a Pequín. Poeta i dietarista, professor i degà de la facultat de traducció de la Universitat Autònoma, director de la Institució de les Lletres Catalanes, Premi Nacional de Cultura i Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, és complicat de condensar-ne la vida. Tant si és en un llibre com en una entrevista.

—Com és que decidiu d’escriure i publicar un llibre com Fer-ne vuitanta?
—Vaig fer vuitanta anys i vaig pensar que eren molts. Setanta són suportables, però vuitanta ja són molts. Més enllà l’indicador de la benzina del cotxe ja és en vermell. Havia llegit un llibre de la Patty Smith que són fotos, moltes d’objectes però també de persones, algunes amb peu i algunes sense. I vaig pensar que podia fer una cosa així, una fotografia per any. No és un dietari. No són unes memòries. No és una autobiografia… És moltes coses que no són.

—No vau estar temptat d’escriure les memòries?
—No ho descarto. De fet, em va fer adonar que triar és catastròfic. Què tries? Els fills? Els premis que t’han donat? El lloc on has viscut? Els pares? Els germans? Has de fer un gran esforç de síntesi. Primer, comences buscant fotos boniques, per dir-ho així, però les fotos boniques no serveixen, perquè n’hi ha que no ho són i diuen molt més. Quan agafes una fotografia d’un àlbum familiar, descolorida, l’evocació és enorme. Abans pensava: potser és un llibre sobre el temps, sobre el pas del temps. Quan et fas gran, a més, els morts superen els vius a les fotos. La primera foto és el bateig.

—Començant pel vostre naixement, cal dir que sou bessó.
—De fet, em vaig adonar que aquest repàs de vuitanta anys només el podia dedicar al meu germà David. És amb qui més temps he compartit temps.

—Sou molt semblants?
—Idèntics. De jovenets ho érem molt, d’adults potser no tant, i ara de grans ens hem tornat a assemblar.

—Vau néixer a Begues…
—Per casualitat. El pare era tuberculós, com tota la família, i havia de fer repòs. Havia estat a Cantonigròs, i d’aquí venia la seva relació amb Joan Triadú, però no li anava gaire bé i va anar a Begues, que no era tan amunt i tenia un clima una mica més humit. La mare pujava i baixava de Barcelona, perquè la tuberculosi era molt contagiosa i els aconsellaven de fer vides separades. Però tenien vint-i-pocs anys i, quan els deixaven sols, devien fer festa grossa. Sempre dic que el meu pare, que era molt bromista, va tenir l’encert i l’estalvi de fer-ne dos de cop.

—… però la vostra infantesa la vau passar a Pedralbes.
—Els meus avis tenien tres fills, tots tres tuberculosos. El gran havia mort durant la guerra, però els altres encara van ser a temps d’encertar quan va sortir la penicil·lina. Per aquesta possibilitat de perdre els fills, es van comprar una torre per viure tots junts, a la quinta forca que era llavors Pedralbes. Era un lloc molt apartat, hi havia poques cases. Els Parcerisas, que tenien botiga a la rambla de Catalunya, 32, eren una família balzaquiana: els avis, els pares, els germans, els oncles, un parell de minyones…

—De tota manera, per part materna, la vostra família prové d’Astúries.
—La família de la mare van ser refugiats de guerra. Eren republicans i el meu avi havia estat compromès políticament. Com que Oviedo va ser ocupat molt ràpidament pels feixistes, van fer un periple com molts periples actuals, que et fan veure que la humanitat no ha canviat. De França van entrar a Catalunya per Borredà, i allà es van conèixer les dues famílies, perquè la meva àvia estava en un comitè d’acollida. La mare, que era la més gran, va tornar, es va casar i es va establir a Barcelona, però sempre hem tingut relació amb Astúries.

—Penso que vau tenir una infantesa feliç. M’equivoco?
—Sí, tot i que crec que érem una mica babaus. Avui hi pensava, fins a vint-i-cinc anys, un quart de la meva vida, era tan burro! No sabia res del món, de com funcionaven les coses… Era un món tan diferent, que em costa molt d’identificar-m’hi. Llegíem Scott Fitzgerald o Hemingway en francès, perquè no hi havia res traduït. De fonts d’informació hi havia Radio Nacional de España, La Vanguardia i el Destino, i para de comptar.

—A banda de Pedralbes, en la vostra geografia també hi té un paper important Coma-ruga.
—La mare tenia el costum d’anar a la platja quan era nena, a Gijón. Tenia deler de platja, i com que el meu avi tenia una caseta a Coma-ruga, que eren pràcticament uns aiguamolls, sense construir, hi anàvem. Ella hi va viure molts anys, des que es va jubilar fins que ja era molt gran. La Costa Brava tenia anomenada, però aquesta part de Catalunya –Segur de Calafell, Cunit, Vilanova– no tant. Ara, llavors Barcelona era una ciutat petita, però només que sortissis a Martorell, a Gelida o Molins de Rei ja era el camp.

—Va ser important formar-vos a l’Institut Tècnic Eulàlia?
—L’escola és una etapa en què passes molts anys. I la meva era una escola curiosa. No era religiosa, com ho eren les grans, i era el que en diríem catalanista. Les classes es feien en castellà, per descomptat, però després tothom parlava en català, es feia alguna funció en català a final de curs i tot plegat tenia un tarannà liberal. A mi m’agradava jugar a futbol o a bales, però hi va haver una cosa que em va impactar, tot i en aquell moment no en vaig ser conscient. En aquella escola abans de la guerra hi havia hagut una petita biblioteca escolar, que va quedar tancada, i a finals dels cinquanta o començaments dels seixanta van decidir tornar-la a obrir. Una de les professores, la bibliotecària i escriptora Maria Novell, ens va agafar a un grupet de nois de lletres i ens va ensenyar a catalogar llibres, fer fitxes, portar un registre. Aquesta experiència em va impressionar molt. El fundador de l’escola, Bartomeu Oliver, era un home que havia tingut relació amb la intel·lectualitat catalana i ens va adreçar a l’editorial Joventut. 

—D’alguna manera, a l’escola comença la vostra carrera de lletres. Ja vau fer-hi una revista.
—Arribo a la universitat amb el cuquet. Però a mi em va passar una cosa. Quan vaig acabar el batxillerat vaig decidir que faria periodisme. Perquè jo veia Hemingway, amb la barba, la pipa, la boina, anant per aquí i per allà, de safari a l’Àfrica…

—Ja veig que volíeu ser Ernest Hemingway.
—Exacte. Però el problema és que per a estudiar periodisme l’única escola oficial que hi havia era a Madrid. I vaig anar a fer l’examen, que era un test de cent preguntes, i vaig suspendre. Sempre he dit que vaig tenir la sort de suspendre perquè allò era un cau de fatxes. Com que tenia dos o tres amics que s’havien matriculat a Filosofia i Lletres, també m’hi vaig apuntar. I això va ser descobrir el cel. I mira que la universitat l’any 1961 era una cosa important. En aquell moment, hi havia professors que havien guanyat una plaça perquè havien estat franquistes, però no tots eren Martí de Riquer. I, al costat d’aquests hi havia Valverde, Blecua, Antoni Vilanova…

—Qui vau conèixer a la universitat?
—Entre els alumnes hi havia una cosa meravellosa, perquè allà arribàvem gent de procedències molt dispars que de seguida ens vam fer amics. Alguns per a tota la vida, com Josep Miquel Sobrer i Carles Miralles. És la generació de Montserrat Roig, Ramon Pla, Josep Maria Benet i Jornet, Adrià Gual, Jaume Torra… El bar era ple de fum, encara molt del segle XIX, i vam ser els qui vam fer el Sindicat Democràtic d’Estudiants, a la Caputxinada. Però per a mi la revolució més gran d’aquells anys van ser les noies. Era la primera generació que tornava a la universitat després de la República. Dolors Lamarca, que s’acaba de morir fa poques setmanes, per exemple.

—En quin moment descobriu l’anglès i el món anglosaxó?
—El vaig descobrir per contacte sexual. La meva primera dona era, o és, perquè encara és viva, anglesa. Ens vam conèixer a Coma-ruga, i l’única sortida per a estar junts era casar-nos. Ens vam casar a Londres, l’any 1966, i la nostra relació era en francès, que era la llengua comuna que teníem. Ella va aprendre castellà i una mica de català, i jo vaig aprendre anglès. Bàsicament, per osmosi i llegint. Vaig llegir molt i, de seguida, vaig començar a traduir.

—La faceta de traductor ha estat molt important per vós. De fet, sou el traductor d’autors com Tolkien!
—Alguna vegada he dit que, pel que fa al català, sóc un autodidacte. Mai no me’n van ensenyar. Tampoc anglès, ni mecanografia. I, al final, han estat les meves eines de subsistència. La joventut és molt agosarada, i havia traduït, per exemple, del francès i de l’italià. Autors com Pavese o Sciascia. Això m’ho va encarregar Francesc Vallverdú. I, en aquest punt, he de fer un elogi d’aquesta generació una mica oblidada, que van animar un noi jove de vint-i-pocs anys a traduir de l’italià. Ho vaig començar a fer amb un diccionari de butxaca i un català més o menys desballestat. M’imagino que quan arribaven els originals a 62, Vallverdú ho acabava de planxar.

—L’estada a Bristol va ser decisiva?
—Després de fer el servei militar, amb la Jackie, que llavors era la meva dona, vam buscar un lloc per anar a fora, fos als Estats Units o al Canadà. I, al final, va sortir una cosa a Bristol. Hi vaig estar tres anys. Era com l’Erasmus d’avui: anar-te’n a un altre país, viure sol o haver de fer la teva vida, haver de prendre les teves decisions, sense morir-te de fam, encara que fos amb una vida molt modesta. L’anglès se’m va desvetllar molt, perquè no feia més que llegir.

—Un altre paisatge fonamental: Eivissa.
—Hi vam arribar el meu germà, un amic i jo el Diumenge de Rams del 1964 i va ser com posar els peus al paradís. Totes les dones anaven vestides de pageses i els homes de negre. Vam tenir la sort incommensurable que al vaixell vam trobar una noia alemanya que coneixíem de Barcelona, que anava a Sant Antoni de Portmany, on hi havia una senyora que llogava uns bungalous. Nosaltres, com a bons cavallers, la vam acompanyar, i hi vam trobar una dona de vuitanta anys que era com un follet i cuinava amb un fogonet. Ens va entusiasmar i hi vam anar tornant, fins que després d’haver-hi anat amb els pares, amb amics, amb família, vam decidir comprar entre uns quants amics un terreny al puig d’en Pere Toni i fer-nos-hi unes casetes. Del 1972 al 1979 hi vaig viure, i fins fa relativament poc, que la vam vendre, l’hem conservada i l’hem fet servir.

—I quan entreu a l’ensenyament, que ha estat la vostra vida fins que no us heu jubilat?
—Va ser una sorpresa. Perquè potser volia fer de Hemingway i viure aventures, però una cosa que no em vaig plantejar mai va ser fer classes. I, al final, m’he passat la vida fent de professor. Ja havia fet alguna classe a l’institut d’Eivissa, que llavors només n’hi havia un. Quan els faltava algú, ja deien que busquessin el substitut entre els hippies, que érem nosaltres, i així vaig fer francès o literatura castellana. Això em va fer veure que traduir era molt fotut, hores i hores i no acabes mai. I va ser quan es va introduir la llengua i la literatura catalanes al batxillerat i es van convocar oposicions. Vaig pensar que vindria un any a Barcelona i l’any següent podria tornar a Eivissa sent tot un senyor catedràtic fins a la jubilació. Però tot això va canviar, perquè a tots els qui veníem de les Illes ens van dir que si volíem demanar el trasllat per a tornar havíem de tornar a fer les oposicions per la modalitat balear. I aleshores ja em vaig quedar.

—Hi ha uns amics que han estat fonamentals per a vós: Carles Miralles, Josep Miquel Sobrer i Jaume Vallcorba.
—Vam aconseguir una cosa molt bonica, que és tenir una relació personal molt bona, tot i ser molt diferents. Miralles des de petit que volia ser catedràtic i ho va ser. I Sobrer se’n va anar molt aviat als Estats Units i va viure-hi sempre. Vallcorba era més jove, però també sempre hi vaig tenir molt bona relació. Al dietari Un estiu parlo de la mort de tots ells. Vam ser una generació que vam fer molta pinya.

—I com era la relació amb les generacions anteriors?
—Sento un agraïment extraordinari per aquella gent més gran que nosaltres, que havien donat per desapareguda la cultura catalana, i, tanmateix, no sé de quina manera, van mantenir un cert caliu i el van transmetre. M’imagino que van quedar astorats en veure que hi havia unes generacions més joves que s’interessaven per aquestes coses, i per això ens ajudaven. N’hi havia que eren amics dels pares, com Triadú o Josep Pedreira. De vegades tinc la recança, tot i saber que la situació social és diferent, que no sé si nosaltres hem fet el mateix per a les generacions més joves. La gent dels seixanta o dels setanta, no sé si hem ajudat prou els qui venien al darrere, de la mateixa manera que ens havien ajudat les generacions precedents. Tinc un gran respecte i una admiració per aquesta generació tan silenciosa, tan baquetejada. El senyor Arimany, per exemple, de qui ningú es recorda.

—Traductor, professor… Quin espai restava per al poeta?
—El poeta anava fent, una mica despistat però anava fent. Quan encara era a la universitat havia escrit Vint poemes civils, que vaig enviar al premi parroquial de poesia de Cantonigròs i vaig guanyar. Aquell any van premiar Antònia Vicens i Pau Riba. L’Antònia no era coneguda, però Pau Riba era el nét del senyor Riba i jo era nebot de Jordi Parcerisas, un dels fundadors de les festes, amb Triadú. Això era a l’estiu, i pel desembre vaig guanyar el Carles Riba. És a dir, en pocs mesos vaig guanyar dos premis amb els quals se m’obria el món. Vaig pensar que m’havia de dedicar a això. En algun moment hauria volgut escriure novel·la, però el meu català era tan maldestre que no m’hi veia en cor. El meu model era La casa verde de Vargas Llosa, i eren coses molt complicades, tant d’estructura com de llenguatge, que pensava que no em sortirien.

—Un altre espai de la geografia imprescindible: els Estats Units d’Amèrica.
—Als Estats Units hi vaig anar per unes quantes raons. Primer, perquè empaitava una mossa. Vaig anar a Califòrnia i ho vaig aprofitar per viatjar una mica. Després, perquè la meva segona dona, la mare dels meus fills, és americana i tenia una família molt gran a Detroit. Llavors hi vam anar sovint amb els nanos, que són catalanoamericans. Ens vam separar, però els fills hi continuen anant molt sovint, perquè hi tenen un munt de cosins.

—A Fer-ne vuitanta també podem resseguir les dones de la vostra vida.
—M’han agradat les senyores i no he tingut la discreció de Josep Pla, que les amagava. M’he casat dues vegades, m’he divorciat dues vegades i ara sóc parella de fet amb Mireia Sopena.

—De fet, també en parleu, d’ella.
—Ens vam conèixer el 2009, de manera casual. Va venir a casa perquè estudiava Pedreira, i ens vam caure en gràcia. Tenia una edat i aquestes coses ja no les pensava, però li estic molt agraït, perquè dels seixanta-cinc als vuitanta, que són anys de decadència, per a mi han estat d’estímul i de fer coses plegats, compartir les aventures intel·lectuals, els interessos…

—Els fills també ocupen força espai en la darrera part.
—És curiós, perquè els fills quan són petits són una cosa, i em vaig separar de la seva mare que encara eren relativament petits. Però es fan grans en relativament poc temps, i de sobte un nano de deu anys en té vint. Ara són dos adults que han fet la seva carrera, ja tinc dos néts del gran, etc. I, en certa manera, els redescobreixo amb una certa curiositat i sorpresa.

—Hi ha records foscos, com la mort dels pares, germans o amics. La memòria tendeix a ser selectiva, però heu volgut incloure també aquests episodis.
—He posat un requadre negre a l’any de la mort del pare, que es va morir d’un aneurisma, de sobte. El pare era molt dinàmic, l’aglutinador de la família, i quan va desaparèixer va ser un cop de maça. La mare va viure fins a noranta i molts, i els últims anys van ser de degradació. A ella l’he recordada amb una foto de quan era petita, de quan no sabia quin futur l’esperava. Va ser una dona molt emprenedora i dinàmica, que va tenir una relació diferent amb els fills que amb els néts. El meu germà Jordi va morir jove, va tenir un càncer i ens va donar una lliçó a tots de ben morir. També.