Començar a aprendre una llengua d’adult i arribar a parlar-la sense un accent delator de la  primera llengua és certament difícil. Hi ha tot un seguit de factors que determinen el grau d’acostament al model, com poden ser la intensitat del contacte, els models a l’abast, la motivació o la capacitat individual. No és igual estudiar japonès a Barcelona dues tardes la setmana que anar a viure al Japó, tenir una parella japonesa i treballar en japonès. Però, tot i això, és difícil que arribem a semblar japonesos. Ara bé, si haguéssiu nascut al Japó, encara que tinguéssiu pares catalans, i hi haguéssiu passat tota la infantesa, escolaritzats en una escola japonesa, no us sembla que podríeu passar per japonesos, pel que fa a la pronúncia de la llengua i a la competència lingüística en general?

De la mateixa manera, el fet que persones que van emigrar a Catalunya ja adultes des de diverses zones de l’estat espanyol parlin català amb una fonètica més o menys castellanitzada no té res d’estrany. Esperaríem, però, que els seus fills i néts, nascuts a Catalunya i escolaritzats en una escola que té el català com a llengua vehicular, parlessin català com a natius. Però la realitat és ben diferent, ja que la situació sociolingüística provoca una distorsió en l’adquisició de la fonètica (una de tantes distorsions). Així, en aquells indrets en què la vida es desenvolupa sobretot en català (com a la major part del Japó es viu en japonès) la cosa rutlla amb normalitat, i hi ha una adquisició completa dels sons de la llengua. En aquells altres llocs on l’únic contacte amb el català és l’escola, aquesta adquisició és molt mancada. Evidentment, això funciona tant si es té el castellà com a llengua familiar com qualsevol altra llengua.

El context social és fonamental, en aquesta manca d’adquisició dels sons propis de la llengua. Però cal fer un seguit de consideracions sobre el paper que hi té l’escola, perquè també n’hi té. Hi ha mestres i professors, de diverses edats, que mostren limitacions fonètiques en català i són, per tant, models deficients per als alumnes. Si no hi ha més models solvents a l’abast que puguin compensar-ho, no es produirà una bona adquisició fonètica. I aquí entrem en un cercle viciós, en què els mals models es van encadenant. Si les classes, en contra del que estableix la llei, es fan en castellà, com passa sovint, ens quedem directament sense model. Sigui com sigui la pronúncia del docent, és evident que en general no es presta atenció a la fonètica. Ni en català ni en llengües estrangeres: la pronunciació anglesa de molts alumnes deixa igualment molt a desitjar. Deu ser una inèrcia del nostre sistema escolar.

Així, hi ha joves estudiants de la Facultat d’Educació que descobreixen a primer de carrera que no saben pronunciar bona part dels sons del català no compartits amb el castellà (ni esses sonores, ni vocals obertes, ni africades sonores…). Sorpresos, i de vegades amb sensació d’haver estat estafats, declaren que mai ningú no els ho havia dit, que mai ningú no els ho havia corregit. Això sí, diuen que han estudiat fonètica i que han fet transcripcions. Aquests alumnes de vegades argumenten que són capaços de parlar i de comunicar-se en català, i que només és una qüestió d’accent. Però el que se’ls demana no són eles lateralíssimes i vocals neutres neutríssimes, sinó tot just els sons de la llengua, que tenen caràcter distintiu. No és igual casar que caçar, déu que deu, ni lloc que joc. Per superar la prova de fonètica de l’assignatura de llengua catalana de la carrera (en singular, sí, no és cap error) poden cometre dos errors sistemàtics i un de no sistemàtic, pel que fa a sons de la llengua. Un alumne que mai, o un cop de cada deu, pronuncia una lateral palatal (ela doble per als amics) ni una essa sonora, encara es pot permetre un o dos errors en una vocal oberta, posem per cas. En aquestes condicions, hi ha força alumnes que suspenen, i alguns fins i tot repeteixen l’assignatura unes quantes vegades. Cal dir que la major part s’hi esforcen molt i hi pateixen. Però és que en tres mesos i mig de classe costa d’adquirir i consolidar tot un seguit de sons nous quan ja es tenen més de divuit anys.

Tot aquest context provoca també problemes de fonètica en joves catalanoparlants de Barcelona i l’àrea metropolitana. Molts ja no saben pronunciar la palatal lateral, fan una pronúncia sorda de platja i metge, tanquen vocals obertes i no saben ben bé com es fa una neutra… I és que hi estem força acostumats, a sentir parlar el català amb fonètica castellana. El trobem a les escoles i als mitjans de comunicació; ara fins i tot el trobem a l’anunci de la Grossa de Cap d’Any (no se sap ben bé amb quina intenció). Molt més acostumats que no pas al català de Berga, de Palafrugell o de Móra la Nova, llocs on encara es viu principalment en català. I ja no parlem del de Ciutadella, el de Xàtiva o el d’altres zones del domini lingüístic.

Recentment en un congrés vaig sentir una comunicació en què es parlava d’ensenyament d’espanyol a un grup amerindi de Colòmbia. Es pretenia aconseguir que els membres d’aquesta comunitat, parlants d’una llengua ameríndia, tinguessin una fonètica millor en castellà per evitar burles i discriminacions. Com si això ho hagués d’arreglar. Recordem també les crítiques que va rebre l’osonenc Francesc Colomer, el nen protagonista de Pa negre, pel castellà ‘tan mancat’ que va fer servir en recollir el Premi Goya 2011 al Millor Actor Revelació. I és que els parlants de llengües majoritàries tenen una tolerància molt baixa amb les pronúncies considerades imperfectes dels parlants de llengües minoritàries o minoritzades del propi estat. Aquesta pressió no s’exerceix a la inversa, quan es tracta de la pronúncia de llengües subordinades. En general, no hi ha sanció social ni laboral. No es tracta, tanmateix, de copiar la intransigència de les llengües hegemòniques. En les darreres dècades ha arribat a Catalunya persones procedents d’arreu del món que volem que esdevinguin parlants de català, i que, com a aprenents adults, parlen un català influït pel repertori de fonemes de les seves llengües: accents, sons, entonacions diferents. El que ja no és tan normal és que els seus fills, segons on visquin, parlin català amb la fonètica del castellà.

Mònica Barrieras Angàs (GELA)

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb