La influència de la dislèxia en l’aprenentatge de l’anglès: una troballa inesperada

Qualsevol persona que s’hagi proposat d’aprendre una segona llengua sap que s’enfronta a un procés llarg i exigent. No obstant això, és difícil de fer-se a la idea de la dificultat afegida que implica per als qui tenen dislèxia.

Aquesta dificultat de l’aprenentatge va associada, normalment, a la imatge d’un nen en les primeres etapes d’educació sil·labejant o, més endavant, cometent errors d’ortografia. Tot i ser cert, és una imatge limitada d’una dificultat que es manté tota la vida i amb unes manifestacions que evolucionen segons els entrebancs de cada etapa.

Aprendre una llengua estrangera és sens dubte un desafiament important per als dislèctics. Després d’investigar com afecta el rendiment d’adults joves en un idioma estranger, hem comprovat que no sols són menys competents en tasques de lectura i escriptura, sinó també en la producció oral.

Les dificultats en la lectura i l’escriptura, i sobretot els errors ortogràfics, eren predictibles: si en la seva llengua materna han de fer un esforç especial per aprendre quan usar, per exemple, la “b” o la “v”, resulta gairebé heroic que s’adaptin a un sistema ortogràfic tan poc intuïtiu, per exemple, com el de l’anglès.

Tenir dislèxia i parlar un segon idioma

Tanmateix, no esperàvem trobar que els problemes més grossos d’aquests adults amb dislèxia a l’hora d’aprendre anglès apareguessin en la producció oral. A l’hora de parlar sobre una làmina, fan servir un vocabulari menys ric, cometen més errors i utilitzen frases massa simples en comparació amb els qui no tenen dislèxia, una cosa que no passa en les produccions escrites.

Per què? Encara que pugui resultar contradictori, aquest fenomen és coherent amb les peculiaritats neuropsicològiques dels dislèctics.

Característiques dels dislèctics

Per començar, els infants dislèctics solen tenir un començament tardà del llenguatge en el seu idioma natiu. Per tant, pot semblar lògic que presentin limitacions semblants a l’hora d’aprendre una segona llengua.

A més, aquesta població es caracteritza per dificultats en el lèxic i memòria de treball, és a dir, triguen més a recordar el nom de les paraules que volen usar i a estructurar què diran. Això fa que, en el context de la comunicació oral en què cal respondre sobre la marxa, sense gaire temps per a pensar, les persones amb dislèxia es trobin en desavantatge.

Per això, els resultats obtinguts ens han portat a suposar l’existència d’allò que hem denominat un “dèficit de llenguatge espontani en llengua estrangera”.

Examen oral: no tan bona idea

Com passa amb algunes altres dificultats d’aprenentatge, la dislèxia no desapareix amb el temps; un adult amb aquesta dificultat continuarà requerint, igual que un nen, recursos i estratègies específiques per a desenvolupar tot el seu potencial.

A vegades els exàmens escrits es tendeixen a substituir per exàmens orals, amb l’esperança de facilitar la feina als alumnes dislèctics. Tanmateix, en les classes d’idiomes, això pot resultar contraproduent. Si volem que l’alumne expressi idees complexes, faci un bon ús del vocabulari i se serveixi d’estructures gramaticals elaborades, sembla que valdria més deixar que s’expressés per escrit i no posar l’accent en els seus errors d’ortografia.

Més temps per a pensar

Una altra de les adaptacions més eficaces per a fer costat als dislèctics consisteix, simplement, a donar-los més temps per a fer les tasques. De fet, hi ha uns quants estudis que indiquen que els individus adults amb dislèxia poden rendir al mateix nivell que els seus companys sempre que no els restringeixin el temps.

També hauríem d’evitar exercicis que requereixin respostes ràpides o espontànies. Per exemple, en lloc de preguntar directament i esperar la resposta, seria més adequat facilitar les preguntes amb antelació, oferir un temps per a la reflexió, que faci les seves anotacions i que després respongui.

Permissivitat ortogràfica

Finalment, una de les dificultats que més persisteixen amb l’edat i que sol implicar la limitació més important per als adults amb dislèxia són els errors d’ortografia. És important que entenguem que, independentment de quantes vegades hagin vist escrita una paraula, pot resultar-los difícil de recordar com s’escriu. Hauran de menester l’ensenyament explícit dels patrons ortogràfics, usar estratègies com ara subratllar les lletres que solen escriure incorrectament i memoritzar, un a un, els mots irregulars.

Malgrat totes les dificultats descrites, els dislèctics són capaços d’aprendre tot allò que es proposin: també llegir, escriure i parlar en anglès. La tasca dels docents és donar-los tot el suport que necessitin per a fer aquest procés més amè i aprofitar tota la seva potencialitat.

Uxue Pérez Litago és docent del grau en logopèdia de la Universitat d’Uvieu.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.