Silenci. La millor arma de l’independentisme partidari de mobilitzar el carrer és el silenci. No pot fer res sinó callar. Anunciar segons què porta a la presó. Aquesta branca solament podrà convèncer amb fets consumats, mai amb retòrica. És, segurament, la gran diferència amb l’altra branca de l’independentisme, la partidària de la taula de diàleg. Els uns poden anunciar les seves intencions, els passos a seguir, els calendaris. Els altres, no. Els uns poden viure de l’art de la política institucional. Els altres hauran de caminar callats. Però ja ho diuen: quan els indis callen, alguna cosa tramen.

Ja ho hem vist abans: el silenci i el secretisme de l’estat major, la ignorància sobre l’operació urnes fins al darrer moment, l’anonimat encara avui d’en Lluís, l’home clau de l’entrada de les urnes. Aquestes són segurament les grans lliçons que es poden extreure dels fets d’octubre del 2017. Treballar en silenci dóna resultat. Fa anys teníem, per una banda, un govern anunciant que es faria públicament un referèndum; per una altra, hi havia una operació clandestina que l’organitzava.

Tota retòrica sobre accions de mobilització és, en aquests moments, completament fora de lloc, vista la tossuda realitat: mobilització, quina mobilització? Piulades, declaracions, articles d’opinió resulten buits. Mobilització, quina mobilització? Ni es veu, ni és esperada. I aquest és el seu drama i, a la vegada, la seva gran oportunitat. Precisament perquè no és esperada, té possibilitats d’èxit. Això sí, implica que sota el silenci es faci feina. Gent formant-se en desobediència civil, en opcions gandianes, en entrenaments. Gent que no perdi ni un moment barallant-se amb els de la taula de diàleg (tenim dues mans i es poden fer servir alhora), sinó que el dediqui a la formació individual, col·lectiva, i secreta, per a mobilitzar el carrer.

Indis callant. Indis tramant.

Però una cosa és callar per raons de seguretat, i una altra no bastir ideològicament la desobediència civil. Una cosa és evitar d’entrar en detalls, i una altra no poder explicar la necessitat de la desobediència civil activa a una minoria (sempre serà una minoria) disposada a escoltar i a caminar. Segons les enquestes, un 80% dels catalans no està per accions unilatareals. Benvinguts al 20%. Benvinguts a veure que la Via Catalana, la V o que les manifestacions de la Diada cal que siguin massives. Però hi ha accions que cal que siguin minoritàries per a ser efectives. Una cosa és ser un bocamoll, i una altra explicar la necessitat i justificació de la desobediència civil en un país on més del 50% dels votants ha decidit de votar opcions independentistes a les darreres eleccions, amb àmplies zones del país on les xifres superen el 60%, el 70%, el 80% d’independentistes, i això de ja fa més de deu anys. I en un país així el referèndum ni es veu, ni és esperat. Ni els comuns ja no el volen. Cap partit espanyol, zero, disposat a fer-lo. En un país així la desobediència civil té camp a córrer.

Hi ha tot un món que en aquests moments necessita tres coses: silenci, treball i bastir ideologia, teòrica, per a arribar a capes de la població disposades a afegir-s’hi.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.