08.06.2025 - 21:40
The Washington Post · Karishma Mehrotra
Nova Delhi, Índia. Poc després de la mitjanit del 9 de maig, un periodista indi rebé un whatsapp de Prasar Bharati, la radiotelevisió pública estatal. El missatge deia que el cap de l’exèrcit paquistanès havia estat detingut, i que hi havia hagut un cop d’estat al país.
En qüestió de minuts, el periodista publicà la informació a X, i uns altres periodistes no trigaren a seguir-ne l’exemple. La notícia no trigà a difondre’s a les principals cadenes de notícies índies i es va fer viral a les xarxes socials.
Però la suposada “última hora” era completament falsa. Al Paquistan no hi havia hagut cap cop d’estat: el general Asim Munir, lluny de ser entre reixes, aviat seria ascendit al càrrec de mariscal de camp.
Aquest ha estat l’exemple més flagrant –però ni de bon tros l’únic– de com la desinformació s’ha estès per les redaccions dels mitjans indis aquest darrer mes, en un moment en què les tensions entre les dues potències nuclears han arribat al punt més alt d’aquestes darreres dècades.
The Washington Post ha parlat amb més de dues dotzenes de periodistes d’algunes de les cadenes de notícies més influents de l’Índia, com també amb funcionaris –en actiu i retirats– del govern indi, amb l’objectiu d’investigar com l’ecosistema informatiu va ser inundat amb falsedats en un moment històric crucial. Els periodistes citats en aquest article accedeixen a parlar amb The Washington Post amb la condició que els seus noms –i llocs de feina– restin en l’anonimat per por de represàlies professionals. La majoria dels funcionaris citats també demanen de parlar sota condició d’anonimat per poder tractar informació confidencial.
A mesura que els combats entre l’Índia i el Paquistan s’intensificaven amb el pas dels dies, pocs funcionaris indis compareixien públicament per explicar què passava, segons que explica Nirupama Rao, ex-secretària d’Afers Estrangers de l’Índia. Els informatius televisius, diu, no trigaren a omplir el buit amb “hipernacionalisme” i “triomfalisme anormal”, tot creant una mena de “realitat paral·lela”.
La cadena Times Now Navbharat, per exemple, informà que les forces índies havien fet una incursió al Paquistan; TV9 Bharatvarsh digué als teleespectadors que el primer ministre del Paquistan s’havia rendit; Bharat Samachar, en canvi, digué que s’havia refugiat en un búnquer. Tots ells, juntament amb alguns dels canals més importants del país –com ara Zee News, ABP News i NDTV– proclamaren repetidament que les ciutats principals del Paquistan havien estat destruïdes per les forces índies.
Per donar veracitat a aquestes afirmacions, les cadenes emeteren imatges sense relació amb l’Índia o el Paquistan, provinents de conflictes a Gaza i el Sudan, d’un accident aeri a la ciutat Filadèlfia o, fins i tot, de videojocs hiperrealistes.
Zee News, NDTV, ABP News, Bharat Samachar, TV9 Bharatvarsh, Times Now i Prasar Bharati no han respost a les preguntes de The Washington Post.
“És la versió més perillosa d’allò que un sector del periodisme televisiu fa una dècada que fa sense cap control”, diu Manisha Pande, crítica televisiva i directora de Newslaundry, un mitjà independent. “Són com el monstre de Frankenstein, arribats a aquest punt: estan completament fora de control.”
Ficció de la dolenta
L’Índia té un dels ecosistemes mediàtics més grans i diversos del món, d’un punt de vista lingüístic. A les grans ciutats, els nou-cents canals de televisió del país atreuen milions d’espectadors cada nit; a les zones rurals, els diaris continuen tenint un gran abast.
Durant dècades, la premsa independent del país ha tingut un paper clau a l’hora de denunciar la corrupció del govern i fer retre comptes al poder. Tanmateix, aquesta independència ha estat com més va més qüestionada aquesta darrera dècada, sobretot respecte de la televisió.
Els analistes expliquen alguns dels canals més importants de l’Índia es dediquen a publicar acríticament les opinions del govern, sigui per afinitat ideològica amb el partit del govern, el Bharatiya Janata Party (BJP), o bé com a resultat de la pressió de l’estat, que durant anys ha perseguit periodistes amb càrrecs com ara terrorisme, sedició i difamació, i ha recorregut a amenaces legals i polítiques per fer callar les veus crítiques.
Tanmateix, Pande també atribueix aquesta pèrdua de la independència periodística a una qüestió de mer oportunisme. “Per a la majoria d’aquests presentadors, arrenglerar-se amb el poder és un moviment professional calculat”, afirma.
Els periodistes amb què ha parlat The Washington Post expressen consternació per la manca de diligència professional a l’hora de verificar les notícies que es publicaren durant el pic de les tensions diplomàtiques. “El periodisme s’ha convertit en allò que arriba per WhatsApp, enviï qui t’ho enviï”, explica un periodista d’un influent canal de notícies indi en llengua anglesa. I afegeix: “En moments com aquest t’adones de quin cost té, tot això.”
Poc abans de la mitjanit del 8 de maig, en un intercanvi de missatges de WhatsApp a què ha tingut accés The Washington Post, un periodista d’una influent cadena en hindi envià un missatge als seus col·legues: “La marina índia podria dur a terme un atac imminentment.” Un altre periodista es limità a respondre “Karachi”, sense afegir més detalls sobre les fonts. Pocs minuts després, el canal informà falsament que l’armada índia havia atacat el port de Karachi, la principal ciutat del Paquistan.
“La ficció, de la dolenta, va apoderar-se dels canals de televisió”, explica a The Washington Post un treballador de la cadena.
Un periodista d’una altra redacció explica que el seu canal publicà la notícia després de rebre la confirmació de la marina i la força aèria de l’Índia. L’exèrcit indi no ha respost a les preguntes de The Washington Post sobre el cas.
Uns altres periodistes admeten haver difós la notícia basant-se en afirmacions de persones influents afins al govern, o bé en publicacions de comptes d’intel·ligència de fonts obertes a les xarxes socials.
Sweta Singh, una popular presentadora de la cadena India Today, arribà a declarar en antena: “Karachi viu el seu pitjor malson d’ençà del 1971”, en referència a la guerra que enfrontà tots dos països a començament dels anys setanta. “Això liquidarà el Paquistan”, afegí. Singh no ha respost a les preguntes de The Washington Post.
Cap a les 8.00 del 9 de maig, el Karachi Port Trust negà a X que s’hagués registrat cap atac a la ciutat. Tanmateix, alguns diaris en hindi ja havien publicat la notícia del suposat atac a portada.
A les tertúlies, mentrestant, els militars retirats coincidien a donar credibilitat a la desinformació dels canals de televisió indis. En cert moment, el govern indi va emetre un avís en què instava les cadenes del país a abstenir-se d’usar sirenes antiaèries als seus programes i advertia que podria insensibilitzar el públic en cas d’un atac aeri de debò.
A l’altra banda de la frontera, els mitjans de comunicació paquistanesos difonien les seves pròpies falsedats: que l’Índia havia bombardat l’Afganistan, que el Paquistan havia destruït la caserna general de l’exèrcit indi. Algunes d’aquestes notícies falses procedien directament del portaveu de l’exèrcit paquistanès, el tinent general Ahmed Sharif Chaudhry, que en una conferència de premsa arribà a mostrar un fragment d’una conferència de premsa de l’exèrcit indi que havia estat manipulat perquè fes l’efecte que l’Índia no havia acusat el Paquistan d’atacar infrastructures civils.
“Ens refermem en la informació publicada, basada en intel·ligència verificada i proves digitals”, explica el servei de premsa de l’exèrcit paquistanès en declaracions a The Washington Post.
A l’Índia, les pressions competitives expliquen gran part del caos informatiu. A NDTV, el canal de notícies més vist del país, un micròfon obert captà un periodista a peu de carrer criticar la direcció de la cadena. “No pareu de dir: ‘Doneu-nos una actualització, doneu-nos una actualització’, i després ens dieu: ‘Per què ens heu donat una informació falsa?’”, se’l sentia dir.
La informació, un front més del conflicte
Els atacs entre l’Índia i el Paquistan s’intensificaven nit rere nit, els funcionaris del govern indi –encapçalats pel ministre d’Afers Estrangers, Vikram Misri– solien esperar fins ben entrat el matí per informar-ne la premsa.
Les primeres declaracions públiques sobre el conflicte del primer ministre indi, Narendra Modi, van ser l’endemà passat de l’alto-el-foc del 10 de maig; el ministre d’Afers Estrangers indi, S. Jaishankar, hi dedicà un únic piulet.
Els presentadors de televisió s’encarregaren d’omplir el buit. “Hem perdut la guerra de la informació a les mans d’aquests personatges”, diu un antic almirall de la marina índia.
Tanmateix, un alt funcionari indi de seguretat nacional diu que la desinformació juga a favor de l’Índia. Algunes fonts del govern, especula, podrien haver difós deliberadament informació falsa per “aprofitar l’espai informatiu i crear tanta confusió com fos possible”.
“A voltes, la víctima col·lateral és el teu públic mateix, però així són les coses”, afegeix. “Així és com és ara la guerra.”
De portes endins, el torrent de falsedats i desinformació d’aquestes darreres setmanes ha causat un cert examen de consciència en moltes redaccions. Però de disculpes en públic, n’hi ha hagut ben poques. En una rara admissió de culpabilitat, un presentador d’Aaj Tak demanà perdó per haver ofert “informació incompleta” sobre la crisi.
En canvi, uns altres periodistes semblen haver-se refermat en la seva actitud. Sushant Sinha –un presentador del canal Times Now Navbharat que declarà en antena que els tancs indis havien entrat al Paquistan– publicà fa pocs dies un monòleg de vuit minuts en què defensava la cobertura informativa que havia fet de la crisi. “Tots els canals van cometre almenys un error durant la crisi, però cap dels nostres errors va ser contra aquest país”, afirmà.
Niha Masih, de Nova Delhi estant, i Rick Noak, de Bangkok estant, han contribuït en aquest reportatge.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
