Ja fa una pila de dies que estem tancats a casa, i més que en vindran. Ara ja hem vist la cara dolenta i fosca de tot plegat. Un microorganisme que mai ningú, llevat dels investigadors, no ha pogut veure ha posat contra les cordes a tots i a tothom. La Covid-19, el coronavirus o com coi es digui, ha engegat a rodar allò que col·lectivament crèiem de nosaltres mateixos a ulls clucs o ens havien fet creure.

Personalment passo dies de tot, com tothom. Els afectats amb més o menys gravetat i unes quantes defuncions pròximes van tancant el cercle de la por al meu voltant (sí, tinc por). Però una vegada més, aquesta d’una manera especialment incisiva, el virus de la punyeta em torna a recordar que sóc vulnerable i terriblement fràgil, i que tots ho som. Empassa’t aquella falsa i frívola seguretat dels que vivim als països rics i que totes ens ponen; ara és ben evident que no és així.

De cop la bestiola aquesta ens ha centrifugat fora de la zona de confort, ens n’ha expulsat, ens ha tret la targeta vermella i ens ha confinat al racó de pensar per un temps indefinit. Es veu que algunes coses no les hem fetes prou bé i no ve d’aquests darrers mesos. Sóc incapaç de discernir a priori quines són les decisions encertades i quines no, no disposo de coneixements científics o de les informacions de què disposen els governants per a prendre les decisions. Tampoc no vull jutjar-les a posteriori, encara que ja sabeu que de futbol dilluns en sap tothom.

Però no us negaré que tinc una confiança cega en l’autoritat, i en aquest cas vull dir en els científics, els sanitaris, i totes aquelles persones que des de l’autoritat que els atorga el coneixement i la seva professionalitat treballen generosament per treure’ns del pou, tot i que a mi m’agrada més el símil del túnel, que té dues sortides, tot i la foscor i la llargada. En aquest grup vull afegir-hi alguns altres perfils professionals i persones com treballadores i educadores socials, voluntàries, serveis d’atenció a domicili, xarxes veïnals organitzades, iniciatives solidàries, culturals, i també els pagesos, pescadors, transportistes, botiguers, etc. que s’arremanguen per minimitzar l’impacte que el confinament té en el nostre entorn. Per a ells un agraïment etern.

És en aquest punt on vull fer una parada. Em refereixo que cal fer valer la força de la gent, la capacitat de pouar on en principi no hi ha res més que incertesa, desolació, i que organitzats amb anterioritat o organitzats per a les circumstàncies són capaços de pal·liar l’efecte d’allò amb què el sistema ha fracassat estrepitosament. Un cop més la cultura popular entesa en el sentit més ampli és l’eina eficaç, solidàriament capaç de fer autèntiques xarxes de suport i de proximitat, on d’entrada i aparentment no hi havia res. Aquí m’agradaria fer visibles moltes iniciatives (l’extensió de l’escrit no m’ho permet), però, ja que hi som, el Sindicat de Manters de Barcelona, que ha convertit el seu local del Raval en un taller de costura on es fabriquen màscares n’és un bon exemple. N’hi ha molts més.

En canvi, desconfio del poder i dels poderosos. Em refereixo als estats i, si m’estireu la llengua, dels ninots saltamartí que li posen cara i que ens deixen triar de tant en tant, en el cas dels països presumptament democràtics. És evident que quan esclata una crisi i cal gestionar-la es fan molts números. Nombre estimat de morts, nombre estimat d’atur, nombre estimat d’infectats, nombre d’empreses tancades… I continuem calculant, la disminució de la recaptació, la disminució del PIB, de la disminució les exportacions, de la producció, etc., etc. I, com no pot ser d’una altra manera, es fan simulacions o projeccions de diversos escenaris i situacions.

Al llarg d’aquests dies he tingut la sensació que l’economia dels rics passava per davant del bé comú, que en aquest cas no és res més que preservar la vida de les persones. He tingut la sensació que en aquest estat es rescata un banc abans que un ciutadà. He tingut la sensació que la meva vida, la de la meva dona, la dels meus fills, la dels meus amics, amigues, germans… valia ben poc i que érem el preu que els poderosos estaven disposats a pagar per minimitzar l’impacte d’aquesta pandèmia en l’economia nacional, europea, mundial, tant és. Sento enuig que la meva, la teva vida, la de la gent que estimes, valgui, parlant ras i curt, una merda per un tercer que té la paella pel mànec.

Les xarxes van plenes de missatges positius, alguns d’ensucrats i tot, que ‘d’això ens en sortirem’, i n’estic del tot convençut. Com també tinc l’esperança (i com m’agrada aquesta paraula) que alguna cosa en deurem haver après col·lectivament. Per mi aquesta és la clau de tot plegat, de què passa, aprendre col·lectivament.

És curiós que aquest cop col·lectivament hem après individualment i sense voler que allò que fa només tres setmanes no valia res ara és un tresor de vàlua incalculable. Crec que el virus ens ha connectat amb allò que és essencial. Cada dia sortim al balcó i donem les gràcies als que ens cuiden. Valorem com mai un raig de sol que entra per la finestra i ens acarona, els brots primaverals d’una planta esdevenen una profecia quasi mística de què vindrà. A diferència de l’Ibex, les abraçades i petons a qui estimem cotitzen a l’alça. Hem redescobert els veïns i què vol dir veïnatge i parlem pel celobert o pels balcons, la xarxa social més efectiva i primària que funciona sense cap connexió. Mai no havíem gaudit de treballar des de casa com ara (de fet, alguns pensàvem que no era possible), i tampoc mai no havíem fet tantes connexions per videoconferència amb la família o amb els amics. No sé si m’explico prou bé.

Quan s’acabi tot això el dol serà llarg, feixuc, difícil de gestionar. Però crec que entre tots haurem après moltes coses. Algunes de molt doloroses, no ens enganyem, però aprendre ja ho té això. Aquests dies s’ha dit manta vegada que ‘res no tornarà a ser igual’ i també n’estic convençut. És més, ho desitjo amb totes les meves forces.

Però, compte, que veient com va la cosa haurem d’estar a l’aguait com mai. Els de sempre, els poderosos que ens volien fer servir de moneda de canvi (morts per dir-ho clar i català) voldran, des d’un paternalisme tronat i corcat, vendre’ns un estat més autoritari que mai amb l’excusa del control, la seguretat i aquests romanços. No oblidem que aquesta gent s’enfronta als virus desplegant les forces armades, que fins i tot és la imatge pública que busquen, i això ja és tota una declaració d’intencions inequívoca.

Crec que els drets fonamentals perillen si no ens hi posem forts ja el primer dia de desconfinament. Totes les coses que hem après aquests dies ens diuen que cal una nova mirada ecològica i respectuosa envers el medi ambient, una nova gestió dels recursos, una redistribució més justa, una democràcia més directa i participada, un decreixement que ens permeti de sortir de la roda del consum, que com ratetes anàvem impulsant sense parar, i que ens permetrà de créixer personalment i col·lectivament d’una altra manera, serem millors. Pensem que això no agradarà gens als qui manen de debò, però no crec que hi hagi un altre camí. Però mentrestant ajudem-nos, quedem-nos a casa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.