Floreal Barberà
Floreal Barberà, Montjuïc, Barcelona, 2001 (fotografia: Jordi Play, el Temps).

El dia 20 de juliol proppassat va morir a Barcelona Floreal Barberà Blanch, a noranta-vuit anys. Ens ha deixat un activista valent de les lluites llibertàries i antifeixistes del segle XX. Un home d’idees molt fermes, intel·ligent, constant i rigorós, sense por del risc, lluitador nat, soldat i activista clandestí. Va ser un agent llibertari independent ben connectat amb la resistència francesa i els serveis secrets britànics i francesos. Feia missions d’informació o col·laborava en el salvament de jueus amb el grup de l’aragonès Francisco Ponzán, la Creu Roja, l’Organisation Juive de Combat i l’American Joint Distribution Commitee.

Gràcies als amics Lluís Andrés Edo i Antonio Téllez, vaig tenir l’honor de conèixer-lo, a ell, a Joan Català i a Enric Cassanyes, quan investigava la història del grup de Francisco Ponzán en la guerra secreta contra el franquisme i el nazisme. Floreal Barberà era un home fraternal, discret, reservat, precís i rigorós en les explicacions i les dades històriques. Mesurava molt bé les paraules. Era un activista i un estrateg que havia dut a terme missions importants que, a poc a poc, amb els anys i la confiança, m’aniria relatant. Les accions, la repressió feixista i la seva visió dels diversos contexts històrics i del moviment llibertari que ell va viure en primera línia: a la guerra, a la resistència i a l’exili veneçolà.

Floreal Barberà, Joan Català, Luis Andres Edo i Xavier Montanyà al debat sobre el grup Ponzán. Barcelona, Espai Obert, any 2000.

Floreal Barberà, Creu de Combatent Voluntari de la Resistència

El 12 de novembre de 2001, França celebrava l’armistici de la Primera Guerra Mundial. Un petit grup d’ex-combatents, familiars i simpatitzants es reuniren davant el monument francès als caiguts de totes les guerres, al cementiri de Montjuïc de Barcelona.

Durant l’acte, el cònsol general de França, Christian Rouyer, va atorgar al llibertari Floreal Barberà la Creu de Combatent Voluntari de la Resistència (Creu de Lorena) i la Creu de Combatent (1939-1945). Aquell acte, digne i solemne, tancava dècades de silenci. A més, obria les portes a endinsar-nos en un capítol prou desconegut de la història clandestina dels republicans i els anarquistes que lluitaren en tots els fronts, i amb totes les armes, contra el feixisme.

El cònsol francès, Christian Rouyer, condecora Floreal Barberà. Barcelona, 2001 (fotografia: Jordi Play, el Temps).

Floreal Barberà va haver d’exiliar-se tres vegades. La primera, a Occitània, quan tenia tres anys, el 1924, a causa de les activitats anarcosindicalistes del seu pare. Se’n van haver d’anar a Tolosa per esquivar la repressió. Tant ell com el seu germà Calmisto, van anar a escola i hi feren els estudis mitjans, com tots els infants de l’estat francès. El domini de la llengua i la cultura franceses serien fonamentals en el futur per a l’èxit de les seves missions clandestines.

El 1936, el pare i els fills van tornar a Barcelona. El pare fou president de la indústria de la Foneria Col·lectivitzada. Els dos germans s’allistaren per combatre al front. Floreal, a la 117a Brigada de la 25a Divisió i a l’Aviació, al front de Llevant. Fins al final, que van ser traslladats a Barcelona i, com centenars de milers de republicans, travessaren a peu la frontera per exiliar-se a l’estat francès.

El seu germà Calmisto, enrolat a la 127a Brigada Mixta, la ‘Roig-i-Negra’ de la 28a Divisió, no pogué passar a l’altra banda, fou detingut i empresonat a Terol. Es va escapar de la plaça de braus on feien la ‘depuració’ i fou detingut i torturat a Barcelona en el ‘rondín’ de Bravo Montero, fill de Bravo Portillo. L’any 40 va ser jutjat en consell de guerra sumaríssim i condemnat a dotze anys de presó, per ‘rebel·lió militar’ i per ‘haver format part d’una agrupació anarquista’. En complí sis anys.

Floreal, en canvi, s’escapà del camp de concentració d’Argelers i passà a la lluita clandestina. Fou perseguit per la policia franquista, el règim de Vichy i la Gestapo. Fou detingut, interrogat i tortura i hagué de complir anys de presó, tant a l’Espanya franquista com a la França ocupada. A Tolosa, a la presó de Saint-Michel, coincidí amb el seu amic Francisco Ponzán. Barberà fou un dels darrers companys que el va veure viu, abans que la Gestapo l’assassinés i el cremés el 1944, dos dies abans de l’alliberament de la ciutat.

Va salvar la vida de seixanta jueus que fugien dels nazis

Adjunto a aquest article un document de la Resistència francesa sobre Floreal Barberà, expedit el 1946 a París pel capità de les Forces Franceses de l’Interior, Jules Jefroykin, un dels caps militars i fundador de l’Organització Jueva de Combat (OJC).

Certificat sobre Floreal Barberà (Forces Franceses de l’Interior).

‘Floreal Barberà ha format part d’un comboi clandestí que jo vaig dirigir cap a Espanya organitzat per l’OJC. El senyor Barberà havia de marxar de França perquè el cercava la Gestapo, ens havia dit la representant a Tolosa de la Creu Roja Francesa. En el decurs del passatge per la muntanya, el comboi, abandonat pels guies, va evitar diverses vegades de caure en mans de la policia fronterera alemanya. Gràcies a l’esperit d’iniciativa i de coratge mostrat pel senyor Barberà aquest perill es va poder evitar i el comboi de seixanta persones va poder finalment arribar a territori espanyol. Més tard, en intentar de tornar a França, en una missió informativa que jo li havia encarregat, el senyor Barberà va ser detingut per la policia franquista del 15 de juliol de 1944 al 23 de desembre de 1945.’

L’aventura d’aquella caravana de jueus perduts pel Pirineu és una de les històries més impressionants que he conegut sobre les xarxes d’evasió de la Segona Guerra Mundial. Resumeixo l’odissea tal com me la va explicar Floreal Barberà.

Aleshores ell tenia només vint-i-tres anys. El perseguia la Gestapo i Madame Cassagnavére, directora de la Creu Roja de Tolosa, li va oferir dues possibilitats: amagar-se en un convent de trapencs o participar en una missió de pas de frontera cap a l’estat espanyol. Ell va triar la segona. Era una aventura i li podria facilitar retrobar-se amb el seu germà empresonat a Barcelona i mirar de dur-lo a França.

Jules Jefroykin, capità de l’Organització Jueva de Combat.

L’OJC havia organitzat una expedició de combatents jueus per fugir dels nazis. Floreal tenia la missió de protegir la vida d’un tal Dika. Ell aleshores no ho sabia, lògicament, però era el capità Jules Jefroykin, fundador de l’OJC i molt cercat pels alemanys. ‘En cas d’enfrontament amb els nazis a la muntanya, abandoneu tothom, i us salveu vosaltres dos. Dika no pot caure viu en mans dels alemanys.’ Aquesta era l’ordre secreta que va rebre Floreal Barberà, que veia clar que ell tampoc no podia deixar-se agafar viu.

La xarxa va organitzar tots els moviments clandestins dels expedicionaris fins a reunir-los per vies diferents a la muntanya, prop de Sent Gironç (Arieja). L’hi esperava Dika i tota l’expedició: dos guies francesos i seixanta-dues persones, entre els quals cinc noies i alguns homes d’edat que devien ser importants. L’un era el sogre de Dika. Es van repartir una mica de menjar i alguna metralleta. ‘Poques armes per a tanta gent’, pensà Barberà, que va aconseguir una Sten i, a més a més, duia la seva pistola Beretta.

Marxaven de nit, en petits grups. Dalt la muntanya, els guies van cobrar i, després de donar-los quatre instruccions, els van abandonar. De fet, els van trair. Els van deixar sols, sense mapes ni brúixola. Era el principi de la traïció. Havien de travessar fins a Esterri d’Àneu, on els esperava un enllaç de l’organització. Seguint les instruccions dels guies es van posar a caminar, però al cap de poques hores Barberà sospità: tenia la sensació que anaven en cercle, que aquella ruta no els duia a Espanya. Llavors Dika, alertat per ell, li ordenà que prengués el comandament. Van continuar sense cap pla determinat. No coneixien la muntanya.

Un pastor els va indicar que per allà tornaven a França i que al bosc del davant hi havia els alemanys. Van recular ràpidament, però va caure la boira i els alemanys començaren a disparar. Ells els van respondre sense parar de córrer. Es van poder refugiar al punt de partida en una cabana de fusta. No parava de nevar. Es va fer fosc. Aquella nit Barberà no va poder dormir: si seguia les ordres, havia d’abandonar el grup i anar-se’n amb Dika. Finalment, va decidir de no abandonar ningú, tot i que hauria estat més fàcil. Va optar per incomplir les ordres.

Seguiren hores de molta tensió. Floreal Barberà suposava que els nazis no disparaven més perquè devien voler capturar Dika viu. No sabien cap a on tirar. Decidiren de prendre la direcció contrària a la indicada pels guies traïdors. Pujaren muntanyes molt difícils. Passaven hores i més hores. La neu, de vegades, els arribava a la cintura. Estaven perduts. N’hi havia que queien muntanya avall i havien de tornar a pujar. El sogre de Dika va morir l’endemà. El volien enterrar i fer unes pregàries, però Barberà s’hi va oposar. La missió que tenien era salvar els vius, no pas enterrar els morts.

De fet, no van saber mai on eren, em confessà ell. Només sabien que els calia anar cap al sud. El desànim feia estralls. Hi havia ferits, gana, set, atacs d’histèria, menjaven neu que els cremava la boca. Els van haver de fer callar apuntant-los amb les armes perquè els alemanys els podien sentir. Era inútil, el nerviosisme els guanyava per moments. Floreal va fer un petit grup dels més forts per intentar cercar el camí adequat. Un va morir en caure per un barranc. Era el segon mort.

Feia molt de fred, hi havia moltíssima neu. Dika queia, Floreal l’aixecava. En un moment donat, l’home va dir: ‘No puc més. Girem cua. Tornem a França i lliurem-nos a la policia francesa.’ Floreal s’inventà que darrere la següent serralada ja hi havia l’estat espanyol. ‘Vostè és el cap; però el cap del comboi sóc jo. Aquí no es rendeix ningú. Tingui’m confiança. Ens salvarem. Com? No ho sé. Però ens salvarem’, li respongué Floreal Barberà. I l’endemà, amb moltes més penalitats i perills, ho van aconseguir.

L’any 1957 Jules Jefroykin es va retrobar a París amb Floreal Barberà i la seva dona. El capità els va dir d’entrada: ‘Si sóc viu és gràcies al seu marit. Però jo també tinc un mèrit: haver confiat en ell.’ La resta dels integrants de l’expedició, Barberà no els va veure mai més.

El relat sencer de l’epopeia, si voleu llegir-lo, el vaig publicar l’any 2002 al Temps.

Després d’una breu estada a la presó de Lleida, Dika i Floreal Barberà van sortir en llibertat. L’American Joint Distribution Commitee de Barcelona ho havia organitzat tot molt bé. Barberà tenia un passaport francès, es deia François Buhler, podia haver marxat cap al nord d’Àfrica amb la resta de l’expedició però s’hi va negar. Ell volia retrobar-se amb el seu germà i fugir tots dos a l’estat francès.

El juliol del 44 el van detenir a la Cerdanya mentre complia una altra missió. Va estar empresonat a Girona i Barcelona fins per Nadal del 45. I el seu germà fins l’any 46.

La guerra mundial s’havia acabat, però la de Floreal Barberà, no

Hi ha més episodis de la vida de Barberà que són impossibles de comprimir en aquest article. Si més no, val la pena d’esmentar que a la presó, amb més companys, van organitzar un moviment de resistència, seguint l’estil francès. Així van néixer les Forces de Resistència Interior (FRI), que pretenien unir tots els grups sota una sola bandera i crear un moviment fort, compacte, com havien fet els francesos.

En sortint de la presó, van organitzar la xarxa, on hi havia anarcosindicalistes, republicans, socialistes i gent del Front Nacional de Catalunya. El projecte era avalat pel govern de la República espanyola a l’exili, encapçalat per Álvaro de Albornoz, que nomenà Floreal Barberà el seu agent a l’interior. Fins el 1948 comptaren amb el suport d’Albornoz. Però al si del govern, i de totes les organitzacions, hi havia dissensions pel que feia a la conveniència o no de la lluita d’acció.

Finalment, va guanyar el sector partidari de la passivitat. Mai no va arribar el finançament promès a les FRI. Tampoc no acceptaren que els diners es falsifiquessin. La xarxa es va desfer. Sense diners no es pot mantenir una xarxa clandestina. Algú els va frenar, creia Barberà. La consigna va ser canviar les metralladores per les màquines d’escriure, per la propaganda. Aquest va ser l’últim projecte en què el govern de la República espanyola a l’exili va voler activar la lluita armada a l’interior.

Vist el fracàs, Floreal Barberà s’exilià a Veneçuela. Dika li va pagar els passatges. Allà treballà per la reunificació confederal i col·laborà amb organitzacions veneçolanes contra la dictadura de Pérez Jiménez. A més a més, amb Joan Garcia Oliver i Octavio Alberola, exiliats a Mèxic, van fer reunions per reactivar la lluita contra Franco, però Caracas era molt lluny. Garcia Oliver i Alberola es van traslladar a París, on amb Cipriano Mera i alguns altres fundaren Defensa Interior (DI) l’organisme clandestí que, d’ençà del 1962, reactivà la lluita armada contra Franco a l’interior de la península.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb