Impressionant i enigmàtica Marguerite Duras

La Virreina dedica a l'escriptora rebel i innovadora la primera exposició que es fa a l'estat espanyol de tota la seva obra literària, fílmica i televisiva

VilaWeb
L'escriptora, en un bistrot de París.
Xavier Montanyà
24.04.2022 - 21:30

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’exposició de l’obra, l’actitud i el pensament de Marguerite Duras (Gia Đinh, 1914 – París, 1996), comissariada per Valentín Roma, és tot un esdeveniment cultural. És la primera mostra que es fa d’ella a l’estat espanyol. I en l’àmbit internacional, la primera que abasta el conjunt del bo i millor de tota la seva obra: novel·la, cinema, teatre i, fins i tot, facetes poc estudiades, com ara el periodisme i la televisió.

Duras fou prolífica i diversa. Moltes vegades va ser en primera línia. Algunes, la va travessar. Va ser una artista molt influent, admirada i odiada. Sartre i Simone de Beauvoir la criticaren. Jacques Lacan, Hélène Cixous i Michel Foucault li van fer costat. Amb Jean-Luc Godard compartien admiració mútua i rivalitat. És interessantíssima la conversa filmada entre tots dos que es pot veure a l’exposició.

Té una obra considerable: cinquanta-sis llibres, dinou pel·lícules i dotze guions cinematogràfics. Obtingué el gran premi del teatre de l’Acadèmia Francesa (1983) i, a setanta anys, el premi Goncourt (1984). Li concediren per L’amant, mentre que trenta-quatre anys abans li havien negat per Un dic contra el Pacífic. “Per què?”, li demana Bernard Pivot al programa Apostrophes. “Perquè aleshores era militant comunista”, li respon ella.

Fotografia de passaport de Duras quan es traslladà a París.

A més, l’exposició aporta molts materials poc coneguts o inèdits que permeten de seguir el rastre de les seves idees i sentiments. De les filmacions més experimentals i creatives, a declaracions en entrevistes i documentaris, passant per texts poc coneguts. Com ara una reflexió brutal sobre l’alcoholisme que va patir i la dura carta de trencament amb el cineasta Alain Resnais, director del film Hiroshima, mon amour (1959), basat en l’obra homònima de l’escriptora.

En la seva vida i el seu art tot es relaciona intensament i visceralment. “Escriure ha estat sempre l’únic que omplia la meva vida, l’únic que em separava de la bogeria”, deia. El recorregut per l’exposició ho fa evident i causa el redescobriment de Duras, amb tots els seus secrets i enigmes, en el context real de la seva experiència vital. Un dels valors de la mostra és que ella ens parla de viva veu, per escrit o per mitjà dels seus personatges. Ens fa pensar, gaudir o sorprendre’ns. De mil maneres, a tomba oberta, com sempre feia.

Sobre l’actitud de crítica política diu: “Voldria insultar la dreta amb tota la meva còlera. L’insult és tan fort com l’escriptura. És una escriptura adreçada. He insultat la gent als meus articles i és tan satisfactori com escriure un bell poema.”

Sobre la literatura: “De vegades passa que, tot d’una, passa per tu una història sense escriptor per escriure-la, tan sols visible. Nítida. És estrany. Però es pot escriure. És meravellós quan passa.”

O: “Estar sola amb el llibre encara no escrit és estar en el primer somni de la humanitat. Això és. També és estar sola en l’escriptura encara erma. És intentar de no morir per la seva causa. És estar sola en un refugi durant la guerra. Però sense pregàries, sense Déu, sense cap mena de pensament, llevat del desig boig de matar la nació alemanya fins al darrer nazi.”

Amb la mare i els germans, a la casa del dic contra el Pacífic.

Artista total, compromesa i provocadora

Va ser una artista total, polifacètica, alhora poeta i activista política, cineasta i provocadora. Dona de poques i contundents paraules. D’espessos i enigmàtics silencis, tal com s’aprecia en algunes de les entrevistes que il·lustren la mostra. Diuen que va aprendre a filmar la paraula. Potser, també, a verbalitzar la imatge. O a plasmar les idees en accions. Les seves. Atès que bona part de la seva obra és un exemple pioner d’autoficció que va arribar, sorprenentment, tant als cercles més cultes i compromesos com al públic més popular.

Duras és una de les icones artístiques més innovadores i alhora ideològicament compromeses de la segona meitat del segle XX. L’exposició ens permet de seguir, relacionar, descobrir i comprendre la seva evolució artística i ideològica, sempre en primera línia de la rebel·lia i la denúncia. Primer va denunciar amb força el colonialisme francès a la Indoxina, on va néixer, prop de Saigon, el Vietnam actual, un sistema contra el qual es va revoltar tota la vida. Així com contra tota injustícia social i tota forma i expressió de feixisme.

La seva vida i els seus posicionaments públics sempre van ser radicals i trencadors. Duia fins a les darreres conseqüències les seves idees, amb coherència i assumint tots els riscs. Al Vietnam, va tenir un amant secret xinès més gran que ella, quan encara era menor d’edat. Així trencava íntimament un dels tabús més gran del colonialisme blanc respecte de les dones. De fet, dos: tenir un amant xinès, essent blanca i menor d’edat. Després, en les seves obres va fer una crítica demolidora de la crueltat del món colonial que la marcà per tota la vida. La rebel·lió contra aquella forma d’opressió i dominació podria ser el motor de la seva revolta i fugida permanent.

Dels records d’amor adolescent al Vietnam va néixer la seva novel·la més popular, L’amant, que va obtenir el Goncourt (1984), amb més de tres milions d’exemplars venuts i traduïda a quaranta idiomes. El 1992, el director Jean-Jacques Annaud va dirigir la pel·lícula L’amant, basada en la seva novel·la. Amb l’amor també va ser transgressora. Si quan era menor d’edat va tenir un amant xinès més gran que ella, l’últim amor de la seva vida durant setze anys va ser Yann Andréa, trenta-vuit anys més jove que ella i homosexual.

Rodatge de ‘India song’ (fotografia: Jean Mascolo).

Contra l’imperialisme colonial

Marguerite Duras és el pseudònim de Marguerite Germaine Marie Donnadieu, filla de funcionaris d’educació colonials que va néixer prop de Saigon (avui, Ho Chi Minh) a la Indoxina francesa. Hi va viure divuit anys. Allà es va formar la seva educació sentimental i la seva rebel·lia contra el poder, en aquell cas, un dels pitjors que hi ha: el colonial. Un sistema que creava lluny de la metròpoli un món exclusiu per als blancs que sotmetien els indígenes. Els pares es van separar i la mare va ser víctima d’una estafa de les autoritats colonials quan va adquirir una propietat agrícola poc útil, que constantment s’inundava per la mar.

Una càrrega de profunditat contra el colonialisme francès.

En les seves obres, Duras va descriure cruament, amb elegància i distanciament, els horrors del sistema colonial que va patir. Un món de corrupció, racisme, masclisme, explotació sexual i laboral, brutalitat, injustícia i abusos constants contra els drets humans de les dones i dels indígenes. La colònia era per ella “un bordell colossal”, tal com va escriure a Un dic contra el Pacífic (1950). “Un bordell màgic on els blancs gaudien de l’espectacle sagrat de la seva pròpia presència.” Cal subratllar la seva valentia, atès que quan va publicar la novel·la la immensa majoria dels francesos eren colonialistes. Eren en plena guerra d’Indoxina. L’estat francès lluitava contra el Viet Minh de Ho Chi Minh, que reclamava la independència. La novel·la es podria interpretar com una il·lustració dels motius de lluita del Viet Minh.

En aquell context, el llibre de Duras era subversiu i antipatriòtic. Crec que s’hi troben les claus de l’actitud íntima i intel·lectual que va marcar la seva vida i la seva obra fins al final. La primera sala de l’exposició ens remet a la Indoxina colonial. Un bon començament. És de destacar el documentari Marguerite Duras et l’illusion coloniale, de Nathalie Masduraud i Valérie Urrea (ARTE, France, 2019, 53mn), una intel·ligent immersió en l’obra de Duras i aquells temps a la Indoxina. Una descoberta dels trets més terribles del colonialisme, vàlid fins ara.

L’estat francès: activisme polític i resistència

Duras va ser membre activa de la resistència durant l’ocupació nazi de l’estat francès. El seu grup va caure. Ella es va escapar gràcies al seu amic François Miterrand. El seu marit, Robert Antelme, va ser empresonat i deportat a Dachau l’any 1944, d’on va tornar en condicions fatals. Ella va militar al Partit Comunista francès, del qual fou expulsada l’any 1955 per “nimfòmana, arrogant i de moral lleugera”. S’implicà contra el feixisme, la guerra d’Algèria, a favor del Maig del 68 i els corrents més avançats del feminisme. Batallà per moltes causes com ara l’avortament i els drets de la immigració.

Va fundar el Comitè d’Acció d’Estudiants i Escriptors durant l’ocupació de la Sorbona el Maig del 68. Va ser arrestada el 1970 en les protestes per la mort d’un treballador malià a mans de la policia a Aubervilliers. L’any 1971 signà el “Manifest de les 343” dones que es declaraven pro-avortament lliure i gratuït reconeixent que elles l’havien practicat, cosa que les posava en risc de judici i presó. I, juntament, amb Hélène Cixous i més persones es negà a signar la carta que l’escriptor Gabriel Matzneff escriví per demanar la llibertat de tres pederastes. Matzneff també era acusat de pederàstia i abús sexual.

Dona de cinema i televisió

Els apartats dedicats al cinema i el teatre són molt ben il·lustrats i documentats amb diverses projeccions a les sales i a la Filmoteca. També el de la literatura, que sobrevola tota l’exposició i la vida de l’autora. A més de l’èxit cinematogràfic, cal subratllar que ella, sempre pionera, fou la primera dona que al segle XX veié representada una obra de teatre seva a París: Des journées entières dans les arbres, estrenada el 1965 a l’Odéon, sota la direcció de Jean-Luois Barrault.

Pòster del film ‘Détruire, dit-elle’ (1969).

Però la seva relació amb la televisió és molt més desconeguda i, per tant, les projeccions i allò que s’hi explica són un dels mèrits informatius d’aquesta exposició. Hi ha un text seu molt interessant sobre la televisió. Són unes idees que, sens dubte, es van avançar al seu temps, atès que encaixen perfectament amb la baixa qualitat televisiva d’avui a l’estat francès, ací i arreu del món.

Sobre els personatges televisius diu: “Ens adrecen el mateix somriure que pretén ser de connivència profunda. Pronuncien el discurs únic, sempre igual, amb la mateixa força de convicció sorprenent, les mateixes poses, el mateix zoom…” La finalitat és sempre la mentida, considera. “Tots, ja es veu, menteixen descaradament, tots, ja es veu. Ja no es veu de tant de veure-ho. Són allà per a mentir. Quan han de mentir més que de costum, demanen a la televisió que els vagi a buscar per exhibir-s’hi… N’hi ha que estan situats i tenen els seus comentaristes, els seus escombriaires. La xerrameca és la mateixa, de vegades se’ls confon.”

Després d’aquesta opinió, encara és més interessant de veure què hi feia Duras, a la televisió. L’exposició rescata i reuneix per primera vegada vuit peces televisives fetes per ella en el magazín televisiu Dim, Dam, Dom, els anys seixanta. Són documentaris breus en què ella entrevista al seu aire gent famosa i gent corrent. Val la pena de veure’ls per la seva manera autèntica i pròxima d’entrevistar i conversar. Molt lluny dels catecismes televisius actuals, sempre regits per la brometa enginyosa i la interrupció constant, en lluïment de l’entrevistador i en detriment de l’interès del tema i de l’entrevistat.

En aquestes peces breus, Duras hi va aportar una varietat de qüestions interessant, amb un estil personal, espontani, directe i una curiositat fora de les normes establertes avui dia als mitjans. Entrevista la jove stripper Lolo Pigalle per analitzar el treball sexual remunerat. Amb dos nens explora els pensaments íntims i les percepcions de la realitat que tenen els infants. No hi manquen famosos, com ara Melina Mercuri, una estrella de la televisió, Pierre Dumayet, els curadors dels animals del zoo, un home de negocis multimilionari i la primera dona que va dirigir un penal a l’estat francès.

Entrevista de Marguerite Duras a la ‘stripper’ Lolo Pîgalle per al programa de televisió Dim Dam Dom, el 28 d’octubre de 1965.

L’alcoholisme és un escàndol quan és una dona qui beu

Durant anys, Marguerite Duras va ser alcohòlica. Quan arribaren els vòmits de sang i la cirrosi, aconseguí de desenganxar-se’n amb molt d’esforç. L’alcohol la va acompanyar gairebé tota la vida. El seu darrer company sentimental, Yann Andréa, va publicar M.D. (1983), un relat impressionant sobre el seu procés de desintoxicació alcohòlica.

Hi va reflexionar sovint. La qüestió és present en la seva obra, com totes les coses de la seva pròpia vida. A l’exposició, hi ha un text magnífic, sincer i clarivident. Entre més qüestions, hi diu: “L’alcohol fa ressonar la solitud i acaba per fer que la prefereixis a qualsevol cosa. Beure no vol dir, necessàriament voler-se morir, no. Però no pots beure sense pensar que et mates. Viure amb l’alcohol és viure amb la mort a l’abast. Allò que impedeix matar-te quan caus en la follia alcohòlica és la idea que un cop mort ja no podràs beure.”

Dionys Mascolo, Marguerite Duras i Robert Antelme (fotografia: Jean Mascolo).

Confessa que mai no s’havia drogat de cap altra manera. “Sempre he sabut que si començava amb l’heroïna, l’escalada seria ràpida”, diu. I diferencia allò que significa l’alcohol pels homes, els clochards i les dones. “Una dona que beu és com si begués un animal o una criatura. L’alcoholisme es converteix en escàndol quan és una dona qui beu.” Diu que sempre ha begut, però mai no s’ha emborratxat. Que defugia la literatura de borratxera, tot i que l’alcohol fa parlar: “La il·lusió és completa, allò que dius no ho ha dit mai ningú.”

I per què ens agrada, o necessitem, l’alcohol? “Ens falta un déu”, diu. “El buit que descobrim un dia de l’adolescència, no hi ha res que pugui fer que no hagi existit. L’alcohol va ser creat per poder suportar el buit de l’univers, el balanceig dels planetes, la seva rotació impertorbable a l’espai, la seva silenciosa indiferència davant el nostre dolor.”

L’enigma Duras

Una constant de la seva vida va ser plantar cara a la realitat, combatre-la, parlar i actuar com creia, i fugir, fugir i fugir. Del colonialisme, del feixisme, de la intolerància, del masclisme, del convencionalisme, de la realitat angoixant i de la vida fàcil. És una dona intensa i enigmàtica, valenta i innovadora. L’exposició és molt completa. Cal veure-la amb temps, o més d’una vegada, per mirar amb calma tots els vídeos. Per aprofundir en una vida travessada per les grans qüestions del segle XX.

Una vida complicada i sincera, difícil, i plena d’èxits i errors. D’enigmes sense solució. Tal com deia: “Cada llibre, com cada escriptor, té un passatge difícil, indefugible. I s’ha d’optar per deixar aquest error en el llibre perquè continuï essent un llibre de debò, no una mentida.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes