23.03.2016 - 02:00
Al fons la televisió. És engegada des de les 8.30 del matí. Anava cap a la dutxa, però ho he endarrerit. El mòbil ha començat la seva simfonia particular, primer l’alarma de les explosions de Zaventem. Seguidament, la preocupació dels amics i coneguts.
Llavors, sirenes, moltes sirenes. A la televisió belga expliquen les bombes de l’aeroport. A les imatges –esfereïdores– es reconeixien els llocs coneguts. He entrat a la dutxa. L’aigua fa bé. Quan he sortit, el WhatsApp ja treu fum. Un bon amic m’ha trucat. En aquell moment, ja comença a sonar que podria ser un atac terrorista. El fet que fos al vestíbul de l’aeroport ho feia pensar. El Twitter anava ple de rumors i ja es veia a venir que caminàvem cap a un segon ‘lockout’. I ha arribat Malbeek. Aquí al costat. A vint minuts de casa a peu. Al costat de casa dels amics on anem a veure els partits del Barça i on passegem els seus gossos. Al costat de la casa dels nens que cuido alguns vespres. Darrere el Berlaymont. A la parada anterior a la parada de metro on pujo cada dia. A la parada on penso que ja sóc a casa, on pregunto al meu promès si cal parar al supermercat o a comprar pa. A la parada on hi ha la delegació de Catalunya, on també hi ha coneguts. Aquest és el gran mal que fan. Aconsegueixen desfigurar allò que és teu. Allò que t’és habitual, conegut, familiar i, per tant, segur. Destrueixen el teu món quotidià.
El WhatsApp no para. La gent pregunta i dóna suport. Molta escalfor virtual, que s’agraeix tant!
Ja no he sortit de casa. Tot tancat, evidentment. La consigna és clara: que no es mogui ningú. Si ets a casa, a casa. Si ets a la feina, a la feina. Si ets a l’escola, a l’escola.
I aquesta sensació que no hi podem fer res. Que, per mil motius que ja s’analitzen pertot arreu, el mal que s’ha fet al món, sobretot el mal que ha fet el primer món, ens explota a les mans, literalment. És cert que són religiosos embogits, fora de si, que tenen unes raons irracionals. Però em pregunto fins on hi hem contribuït. I fins on alimentem i alimentem la bogeria.
Les sirenes passen volant, amunt i avall, incansablement. Les sento primer al carrer i després a la televisió. Tinc por. Fa por. Com els refugiats sirians, però des d’un sofà i una casa amb calefacció. Jo ni he sentit la bomba, tan sols les sirenes de la policia. Tan sols les noticies. Només he vist desfigurada una part de la meva vida quotidiana. Deu ser realment esfereïdor sentir les bombes constants. Veure la gent com es mor. Jo també marxaria. Tan lluny com pogués. La por que deuen sentir deu ser enorme, si jo he sentit por pel que ha passat avui.
A les xarxes la gent s’organitza. El metro és blocat, els carrers del meu voltant, també. El Facebook serveix de xarxa per a posar la gent en contacte i fer els transports. I per a acollir la gent que ha quedat tancada a Brussel·les.
Es confirma l’atac terrorista, comencen a sortir les autoritats belgues. El president Charles Michel explica què ha passat. Fa quatre dies que va sortir cofoi amb l’Hollande a dir que havien atrapat el famós gihadista superperillós. ‘Hem guanyat la batalla, però no hem guanyat la guerra’, va dir dijous. Fins i tot van fer broma amb l’Hollande.
Aquí en tenim la resposta. Segurament prevista d’abans. Però igualment simbòlica. Us pensàveu que ho teníeu controlat. Doncs, no. Són aquí, són pertot. Tenen força, armes i calers. I sobretot tenen xarxa. Tenen una xarxa aquí, que els sosté, que els amaga, que els anima, que els entrena. I això els governs tampoc no ho han sabut tractar, i no ho reconeixeran mai, perquè seria un desastre per a les societats europees. Però el pitjor és que no sembla que tinguin gran cosa pensada, a part de tirar més bombes (com si hagués servit de res) i negar l’entrada dels refugiats.
Surt la foto del nen des de Grècia. És tan fort i tan inhumà… Penso en ells i la por, i també en l’atac gihadista a Turquia l’altre dia.
Envio un WhatsApp a una amiga turca resident a Brussel·les. Diu que es va espantar molt i que avui també. Que allà els mitjans són censurats i que en part el govern turc ho ha provocat, tot això. Però em pregunto on eren els fronts comuns mundials i les declaracions de l’Obama aquell dia.
Entenc que les coses que tenim a prop ens impressionen i ens afecten. Ens destrueixen allò que és conegut, i això és dur. Però si parlem d’un front comú d’abast mundial contra el terrorista, això no inclou Turquia o Síria? No ho entenc. No ho entenc més enllà de qüestions protocol·làries. Surten avui perquè toca? Si no és així no ho entenc.
Les sirenes no paren. Parlo amb la meva parella. És a treballar i ha d’arribar a casa. No hi ha busos ni metros. Taxis? Ocupadíssims.
Encara no he dinat darrere de tot això!
Finalment un amic el porta amb cotxe un tros i amb bici un altre. I encara passa pel supermercat! Però ja arriba, ja és aquí. Molt millor.
Les sirenes continuen i continuen. A la Bourse la gent ha començat a escriure missatges a terra. Pensem a anar-hi, però és absolutament impossible. Ni metro, ni bus, ni res. I recomanacions de no sortir. Res, ens quedem a casa.
Esperem declaracions, a veure què hem de fer demà.
Ha passat tot el dia i no he fet res. Ni deures, ni llegir apunts ni res. Només puc continuar mirant la televisió, el Twitter, el Facebook, el WhatsApp.
Truco a la iaia, pobreta, està espantada.
Tenim un vol dijous. Hem de mirar què fem si no tenim avió. Trens, busos, gent amb cotxe. És difícil. Trens cap a París tallats, busos també. Ens haurem d’inventar alguna cosa.
El dia cau i, alhora, les sirenes afluixen el ritme. I el WhatsApp també. Sembla que demà farem vida normal.
Confirmen que és DAESH, una venjança a Bèlgica. I així ens va. Venjances, geopolítica, petroli…
La tele continua encesa.
Demà vida normal, nosaltres que podem.
Roser Maresma
@RoserMaresma
