I ara podríem fer veure que parlem d’un judici…

«Quan passen els anys ningú no discutirà que el 9-N va ser el dia, el primer dia, en què Catalunya va actuar com una nació sobirana i Espanya com un estat fallit»

Vicent Partal
Vicent Partal
13.03.2017 - 22:41
Actualització: 13.03.2017 - 23:41
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Podríem imaginar-nos que uns jutges han examinat de manera imparcial l’actuació de tres persones i s’han limitat a aplicar la llei. Però una llei és imprescindible que siga la mateixa per a tothom i, per tant, que castigue de la mateixa manera tothom qui no la complesca. I quina explicació té que Mas, Rigau i Ortega siguen declarats culpables, diuen que per haver desobeït una ordre del Constitucional, mentre que mai ningú no ha castigat les altres documentades desobediències al mateix tribunal –com per exemple les vint-i-sis ocasions en què el govern espanyol s’ha negat a aplicar sentències favorables a la Generalitat de Catalunya?

Malgrat això, podríem fer veure que tres ciutadans han estat jutjats per un tribunal normal i corrent, preocupat només pel compliment de la llei. Però com explicaríem aleshores que la junta de fiscals de sala de Madrid obligàs la junta de fiscals del TSJC a emprendre una acció penal que ells deien que era inexistent? La cosa va acabar, ni més ni menys, amb la dimissió del fiscal general de l’estat, i això deixava entendre que el govern, l’executiu, s’hi havia immiscit d’una manera intolerable, violant la separació de poders i violentant el poder judicial.

I encara, si ho voleu, podríem fer veure que parlem d’un judici normal, d’aquells que es fan en els països normals. Però aleshores com explicaríem que el fet objecte de persecució és una urna i les paperetes que hi vam dipositar  2.344.828 ciutadans, amb plena llibertat i consciència del que fèiem? En quin país que es diga democràtic es perseguiria l’exercici de la democràcia?

No fem veure res, doncs, i mirem la realitat fit a fit. Quan passen els anys serà una evidència històrica indiscutible que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut de Catalunya va ser un colp d’estat, perquè trencava l’equilibri constitucional entre el vot del parlament i el referèndum dels ciutadans. I ningú no dubtarà que allí començà el procés de separació entre els dos estats. Quan passen els anys ningú no discutirà que el 9-N va ser el dia, el primer dia, en què Catalunya va actuar com una nació sobirana i Espanya com un estat fallit. I que aquell èxit espectacular va desencadenar la fase final del procés d’independència. I quan passen molts anys algú explicarà que, si és que encara quedava cap fil per a provar de recompondre res, l’estat espanyol el va trencar amb una sentència impossible de reparar. Era un dilluns tretze de març. Exactament ahir.

 


[Bon dia] · Anit VilaWeb va publicar, en exclusiva, aquests documents que són els que acrediten quina era l’estratègia de pressió de l’estat espanyol contra els membres de la Comissió Venècia. Com que els documents publicats són els originals no hi ha massa res més que afegir. S’hi poden llegir amb tota claredat les seues intencions i, sobretot, podem entendre perfectament les seues pors. Que jo diria que estan pujant a nivells desconeguts fins la setmana passada.

· Romaric Godin és, molt probablement, el periodista estranger que avui sap més de Catalunya i el procés d’independència. Els seus articles a La Tribune són de lectura obligatòria i ahir es va mostrar especialment agut: ‘ L’idée est de forcer les Indépendantistes à choisir entre l’état de droit espagnol et leurs convictions. Mais cette stratégie semble de plus en plus limitée : les Indépendantistes apparaissent en effet déterminées à aller jusqu’au bout sans se laisser impressionnés par la « guérilla judiciaire ». Dès lors, la responsabilité s’inverse et Madrid doit décider soit de laisser faire le référendum unilatéral et donc de prendre le risque d’une sécession « légitimée » par les urnes, soit d’empêcher ce vote, mais en ayant recours à l’état d’exception, avec tous les dangers qu’un tel chemin suppose’.

· Vicent Sanchis és el nou director de TV3 des d’ahir. Vicent és una persona que no sol deixar ningú indiferent i per tant les reaccions al seu nomenament no són massa sorprenents. Especialment no ho estat, sobretot, les de, diguem-ne. els seus contraris. I en aquest sentit vull dir que em sembla poc edificant l’intent que alguns han fet de reduir dècades d’exercici de la professió periodística a un parell de frases tretes de context.


 

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
13.03.2017  ·  22:26

Ara mateix, em ve al cap una imatge per comparar amb la trajectòria d’Espanya i de Catalunya. És com quan vas per una autopista i, en un moment donat, arribes a una bifurcació. Hi ha un tram en el qual els carrils d’una i altra noves autopistes van junts. Només passa que la línia discontínua és de traç mes gruixut. Però de seguida es va contínua. I aleshores, les trajectòries es separen definitivament. Doncs això. Si voleu més detall, pense que ja estem a la ratlla contínua. Però somrient. Nosaltres; ells, no.

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
13.03.2017  ·  23:34

Crec que ens hem de començar a situar, Vicent, ja tenim el vent de popa al nostre favor. Totes aquestes fortes pressions per a dissimular el escrit de la Comissió de Venècia. No sé com ho veu vostè, però, jo, hi veig una enorme por del govern d’Espanya a quedar encara mes desacreditat davant els seus “compinches” de la U.E. (que la U.E. tampoc passa per tot el que Espanya vol). Ara, coincidint amb vostè, sobre el poc probable us del seu recurs a mesures bestials, jo crec (ho vull creure així) que no ho faran: Son molt animals, Vicent, es ben cert, però no tots; cal comptar amb el seu entorn en que no tots estan moguts per un odi tan visceral que estigui per sobre dels interessos econòmics, ans al contrari. Segur que aquest entorn no vol de cap de les maneres una gran trencadissa amb Catalunya.

Cal que recordem també una cosa, Vicent, mai podem estar segurs ningú del que farà una altra part, en aquest cas la U.E. Si Espanya travessa algunes línies vermelles es pot trobar amb una oposició frontal de la U.E. Una hipòtesis potser molt llunyana: Que els mes besties del altiplà volguessin destrossar a Catalunya amb armes; jo, dubto molt; i crec que ells encara dubten mes que jo, segur, que la U.E. o el braç armat corresponent de la OTAN, els toleres una brutal invasió armada de Catalunya, amb probablement una determinada quantitat de morts. I sabem que Espanya, sense aquest recurs criminal, ja no es res.

Un afegitó, del dia: Jo m’havia fet la il·lusió de que potser les inhabilitacions fossin de uns quatre o cinc anys; que la sentencia als “nostres tres, Artur, Irene i la Joana” no seria la que demanava el fiscal. I, per mi, es molt significatiu i indicatiu de la feblesa que senten els nostres contraris, que ja triguessin tant en fer pública la sentencia; si es que, com deia molta gent, ja ho tenien tot decidit abans del judici; jo, els veia amb molta inquietud en tot això: Impensable la absolució, però, que els feia molta por, i els continua fent, dictar una sentencia massa dura, per les conseqüències que se’n podrien derivar contra ells en reacció de nosaltres i dels estaments internacionals. I ara, aquest grau tan suau, tan suau… que ni em podia imaginar. Menys que això, ja era ells declarar-se en rendició, Vicent… I, encara, no… encara, no… encara no em arribat a tal cosa… I la declaració tan “tobeta” d’en Puigdemont, no de covardia, precisament, sino de molta seguretat en si mateix, i insistin que, “el referèndum, al setembre…”

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
13.03.2017  ·  23:35

Amb la sentència d’ahir ha quedat clar fins a quin punt algú port esperar res d’Espanya i del seus governants. Ha estat una sentència que ha tingut tants defectes que posar-lo tots seria fer una llarga llista, però en direm un quants: d’entrada ha estat una sentència política, una política que apliquen els tribunals espanyols com a corretja de transmissió de les ordes el govern espanyol, una sentència que per comptes de resoldre’s dialogant políticament, fan servir els tribunals, tot i que sense èxit. A més, les causes no se aguanten perquè el TC del 2014 no va deixar clar que no es podia fer el procés i llavors els polítics que la van llegir van optar per seguir el mandat de la majoria del poble de Catalunya que era poder votar. Això vol dir que les ordres haurien d’haver estat més clares i no ho van ser. A més, la jornada participativa va ser un èxit, i tot i i que el govern espanyol el va considerar poc més que una costellada, resulta que a prop de dos milions de persones van ara votar majoritàriament la independència i és arran d’aquest èxit que el govern del PP,a través del fiscal general, obliga la Junta de fiscals de Catalunya que no veia motius per fer cap actuació, a fer-les i imputar els dirigents polítics que hi van participar malgrat que bona part de la feina la vam fer els 42.000 voluntaris.
En resum, que una sentència com aquesta és una autèntica tupinada de la justícia espanyola que serà ràpidament anul·lada quan s’implanti la llei de transitorietat jurídica. Ara encara tenim estat en contra que ens l’hem de treure de sobre el més aviat millor. Sort que falten pocs mesos.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
13.03.2017  ·  23:36

I hem d’esperar-nos al setembre? Posem-nos les pìles i marxem com més aviat millor. Això ja no es pot aguantar més.

Muma Soler
Muma Soler
13.03.2017  ·  23:37

L’erdoganisme és propi de gent que fan trampes amb la democràcia, que buiden de contingut democràtic tots els estaments de l’estat, i in fine destrueixen
l’estat de dret de dalt a baix utilitzant els abundant mitjans de l’estat a aquest propòsit. Aquest és exactament el projecte neofranquista del PP amb la complicitat amical i desacomplexada
del PSOE i de Ciudadanos. Ara, només hi falta en Boadella fent de presentador, Ubu rei deia?

Francesc
Francesc
14.03.2017  ·  00:18

Trobo que és un dia trist. De ben cert que no n’esperava res d’un judici on la sentència ja estava redactada abans de celebrar-se, que tenia el convenciment que seria condemnatòria. Pitjor, que és un judici on ells només volen que imposar la seva força, i que qualsevol sentència en contra seria presa com una derrota. Un judici on només hi pot haver vencedors i vençuts.
I aquesta és la seva victòria, una victòria pírrica que mostra que només guanyen per imposició. Adéu diàleg, aquest que mai ha existit i que tots teníem per cert que no existiria i que potser és que ara es veu la realitat més crua que mai.
Que ho sàpiguen, perquè tard o d’hora se n’adonaran, en aquest joc diguin el que diguin les sentències ells són derrotats, és tan evident que clama al cel tanta ceguesa.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU
14.03.2017  ·  01:00

Fa quasi un parell de mesos vaig augurar que la “independència o la DUI” es precipitaria i que, molt probablement, entre el dia de 23 d’abril, dia de sant Jordi i el 25 d’abril (commemoració de la batalla d’Almansa) podria estar tot dat i beneït, a tenor de l’embranzida -a la desesperada- de l’estat contra tots nosaltres.

Sí, el Principat porta la torxa, però els altres també portem el llom ben baldat. Fou ben significativa l’entrevista de la setmana passada a Joan Baldoví (Compromís pel País Valencià) en la tertúlia nocturna de TVE-1, que no pararen d’interrogar-lo cinc pseudo-comissaris-periodistes sobre Catalunya.
Cap ni una pregunta sobre temes relacionats amb el País Valencià. No fóra cas que se’n despertàs l’altre ruc. 🙂

El més sorprenent de tot plegat és l’estat d’indolència generalitzada entre el poble espanyol.
Sempre blasmem els seus dirigents, però, i la població espanyola que sempre intentem rescabalar i salvar cofoiament?

Viuen en un món paral·lel, creant-los un imaginari col·lectiu intangible a través dels mitjans. Com una missa laica diària.

Un TOT que està tan ben travat des del segle XIX que, quan hi apareix una heretgia, és encisador veure’ls encomanats a un déu-estat que els torne a l’ortodòxia comuna de la submissió.
No n’hi veus cap ni un a rebel·lar-s’hi, tu !……Tot és pau i harmonia.
Com si amb eixa anestèsia generalitzada anàs a desaparèixer l’enfrontament de legalitats.
I de legitimats. Com si fórem una colla de Calls en 1480. N’esperen els pogroms a ca nostra.

S’encomanen a l’estat com si fos un déu que els lliurarà del mal tràngol de veure’s esquarterat un membre que consideren de la seua propietat exclusiva.

Com a bons calvinistes caldria dir-los que tenen l’estat que es mereixen.

No sé a ciència certa quina fóra l’experiència sota la Santa Inquisició, però havent viscut l’època de la majoria absoluta d’Aznar, me’n puc fer càrrec per aproximació. OFEGANT.

I aquell poble adormit i ferm com una gernació de petits Torquemadetes.

Amb el tuacte a la senyora Rigau, s’ha acabat la farsa.

Josep
Josep
14.03.2017  ·  08:03

Al meu parer, l’acció de la Comissió Venècia és un avis preventiu a l’estat espanyol per fer-li entendre que se l’està vigilant. Si se l’avisa que la inhabilitació de càrrecs públics és intolerable (ni que sigui amb frases ratllades imposades), com creuen que es prendrien un estat de setge, no per una secessió, sinó simplement per convocar un referèndum ?

FRANCESC XAVIER
FRANCESC XAVIER
14.03.2017  ·  09:03

Certament, fites històriques….Felicitats per la visió perspectiva des del present…

David
David
14.03.2017  ·  09:45

El que no han pogut soportar ni tolerar que el 9-N hi vagin votar 2.350.000 persones i per fer posible la votació tingues 42.000 voluntaris. Sense aquestes xifres no ses celebrat mai aquest judici. Mas, Ortega i Rigau han sigut utilitzats per dos motius: a) el gran objectiu i avui dia el gran esport de tots els mitjans de comunicació es anar a debilitar, ensorrar i embrutar tot el que fagi olor de CDC.( només cal escoltar i llegir l’all i oli i les mandongilles que fan de la sentencia del 9.N, de la del cas Palau, del cas Pretoria etc tot com si fos un sol menjar.) b) Amb la sentencia volen fer por, molta por , i que molts catalans s’arronsin i plegin de la politica. si es aixi, l’objectiu l’ heuran aconseguit , i si es el contrari hauran sigut derrotats.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies