Fotografia: Pere Cardús

‘Deleted account’, diu ara el Telegram. És la conversa que hi ha al final de tot de la llarga tirallonga de xats de l’aplicació del mòbil. La que fa més temps que no s’actualitza. Un any sencer.

És una conversa que comença a les nou del matí d’un dilluns fred d’octubre. Citat a declarar per segona vegada amb pocs dies de diferència, tornava a agafar aquell tren cap a l’infern que havíem compartit uns dies abans. Aquesta vegada no el podia acompanyar, però vam parlar més que dies enrere.

Llegir avui aquella conversa converteix el meu cos en una successió de calfreds, de fiblades que recorren l’esquena des del clatell fins a la planta dels peus. Parlar amb ell ha estat i és sempre com omplir el dipòsit. O carregar la bateria quan ja és al 2%. És una font d’energia.

A l’Audiència espanyola, davant la sinistra magistrada, tot feia pensar en l’empresonament. Jo mirava de donar-li ànims, però ell devia notar que jo estava més preocupat que no volia demostrar. I era ell qui m’enviava missatges de resistència: ‘Gràcies, estimat! Endavant! Sempre endavant!’

Just abans d’entrar a declarar m’explica que no pensa fer-ho. No pensa dir ni piu. Es nega a declarar. ‘Entraré per dir que no declaro’, em diu. No se m’acut res més que enviar-li una cara rodona de color groc fent un petó en forma de cor.

Parlem dels dies anteriors vistos quan ja ets a la porta de la presó. Les seves reflexions les guardo per a mi. Ja ho comprendreu. És crític perquè no s’ha aprofitat l’ocasió que ens donava el primer d’octubre i l’aturada de país del 3. Han passat pocs dies d’aquella declaració suspesa al parlament el dia 10. I ell és crític, però comprensiu i esperançat a la vegada.

Tots aquells dies havíem estat ben connectats per analitzar cada pas que es feia. Més enllà del seu paper de president d’Òmnium i del meu de periodista, la confiança de l’amistat prenia valor en dies com aquells. Hi ha un moment de la conversa que avui encara m’interpel·la i em trastoca. Jo li acabo de dir que l’estimo i ell em respon: ‘Ens tenim els uns als altres i això ho és tot.’

Ara fa un any que és tancat a la presó. He fet tot allò que era a les meves mans per ell? Podria fer més que no faig? Si això ho és tot, hi sóc com hi hauria de ser? Són preguntes que miro de respondre tot sovint. No penso viure tranquil mentre ell (i ells) siguin allà dins. I això no vol dir que deixi de fer coses que em sembla que hem de fer aquí fora. De fet, ell és molt clar i diu que hem d’avançar perquè és l’única manera de poder sortir d’allà algun dia.

Dotze hores després d’haver començat la conversa d’aquell dia, s’acosta el moment de saber què passarà. Jo li dic que si el tanquen, no pararem fins que torni a ser amb nosaltres. Ja el criden per anunciar-li la decisió. I escriu les últimes frases abans que li prenguin el mòbil: ‘Ens volen silenciats i atemorits. No ho aconseguiran.’

Li envio dos missatges més. Un oferiment i una abraçada en majúscules amb sis signes d’exclamació. Ja queden sense llegir. La confirmació de lectura no arriba. Ja no els podrà llegir. Em quedo mirant la pantalla. Esperant que aquell ‘vist’ del final del missatge es converteixi en un ‘doble vist’. Silenci. M’arriba un missatge per un altre canal. ‘Se’ls queden.’ Sóc al menjador, assegut, sol, sense cap mena de llum que no sigui la pantalla del telèfon. L’apago. I no em puc aguantar.

Silenciats i atemorits. Així és com ens volen. I en Jordi ja fa molts anys que va decidir que calia parlar i fa molts anys que va saber dominar la por. Silenciats i atemorits. Parla d’ells, parla dels independentistes, i parla dels catalans. Un any de presó no l’ha fet callar ni l’ha espantat. Ni a ell ni als qui som fora.

No ho aconseguiran, perquè ens tenim els uns als altres. I això ho és tot, Jordi. I això ho és tot, amic.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb