Hu Zhao, el xinès que somniava la Mediterrània i que era valencià sense saber-ho

El viatger i presentador explica la seua fascinació pels costums i per la llengua del País Valencià · Hu Zhao acaba d'estrenar un programa de viatges a À Punt

VilaWeb
Esperança Camps Barber
28.01.2022 - 20:50
Actualització: 28.01.2022 - 17:55

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

À Punt ha estrenat aquesta setmana el programa Xino Xano, un altre format basat en un personatge que recorre el País Valencià per a mostrar-ne la gent i els costums. En aquest cas, el personatge cerca una casa per a viure-hi. Aquest viatger és Hu Zhao, el jove xinès que ja va presentar Loving Comunitat Valenciana, un programa de viatges, costumisme, postals idíl·liques i gastronomia patrocinat per la Generalitat mitjançant la Secretaria de Turisme. D’aquesta manera, sense proposar-s’ho, Hu ha aconseguit de fer programes de televisió que podrien assemblar-se als que mirava al canal Discovery quan era menut i vivia amb la família al poble de Hunan, a la Xina.

Amb aquell primer programa i amb intervencions a Terra Viva, o La terrassa, en què va cantar “La tarara“, Hu Zhao s’ha convertit en una de les cares més populars de la televisió valenciana. És “el xinès que parla valencià”, “el xinès que no sabia com s’havien de menjar els caragols”, i fa gràcia. Però en la distància curta, davant una tassa de te, sense les càmeres ni l’obligació de caure en gràcia, és el xinès que somniava la Mediterrània. El blau.

El xiquet que mirava documentaris

Hu Zhao té vint-i-vuit anys i és un nòmada. La seua manera de viure és lliscar pels viaranys que se li obrin al pas. Explica que de menut s’embadalia amb aquells reportatges de la televisió i que sempre es va orientar a aconseguir de veure i experimentar tot allò que tan sols era una il·lusió catòdica i plana a la pantalla. Viure viatjant o viure per a viatjar.

Explica que es va criar en una impremta en què el seu avi, el seu pare, els seus oncles, els seus cosins, tota la família, s’han dedicat i encara es dediquen a fer, de manera artesanal, segells personals. “A la Xina, els segells no són allò que posem a les cartes. Els caràcters xinesos són molt fàcils de copiar i és molt important que cadascú tinga el seu. La meua família els fa manualment, de manera artesana. També feien els tipus per a imprimir els diaris.”

Va estudiar comerç electrònic. No perquè li agradàs, sinó perquè son pare ho va decidir. “Ell pensava que era una carrera amb molt de futur, mira Ali Express o Amazon, i tenia raó, però a mi no m’agradava. Sí que m’agradava la ciutat on vaig anar a estudiar, Chengdu, la ciutat dels óssos panda. La vaig triar perquè és una zona amb molta cultura, amb molts monuments, a prop del Tibet… Com que no m’agradava estudiar, viatjava molt.” Encara viatja.

Les casualitats encadenades i el blau de Sorolla en un anunci

Ho explica tot amb naturalitat. Com si pel fet de tenir un objectiu, la vida hagués engegat tot de mecanismes per a fer inevitable el seu aterratge al blau de la Malva-rosa.

“Per casualitat” és la resposta més comuna a totes les preguntes. Per casualitat diu que va rebre un correu amb publicitat d’una acadèmia per a aprendre espanyol. L’encapçalament del missatge era una fotografia de la Mediterrània. “Vaig veure la fotografia i vaig fer: ‘Ua!’ M’agrada tant, el blau, i allà el veia i amb aquella fotografia vaig decidir que havia d’anar a viure prop de la Mediterrània. No en tenia ni idea ni d’Europa ni de València, però em vaig apuntar a estudiar espanyol.” El seu germà, que és cantant i tenia un pub, el va ajudar. Van viure junts a Pequín quan ell estudiava espanyol.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Les llàgrimes

Va arribar a València ara fa vuit anys. Primer va aterrar a l’aeroport de Brussel·les. Tal com son pare li havia dit, reconeix que no té gaire traça pels idiomes i no parlava ni entenia ni anglès ni espanyol. Es va fer entendre com va poder amb els guàrdies de la duana i va continuar el viatge fins a Madrid. “Era el darrer dia de l’any del 2013. Vaig agafar un tren fins a València. Per casualitat. Tenia tres opcions: Màlaga, Barcelona o València. Barcelona era una ciutat massa gran, a Màlaga hi fa massa calor. I València era al mig.”

Hu Zhao diu que va arribar a l’estació del nord i quan va baixar del tren es va aturar a contemplar-la. “La meua maleta i jo. Quina sensació d’aventura!”

Mitjançant una agència havia llogat un pis compartit al districte marítim. Com que eren les vacances de Nadal i Cap d’Any, quan hi va arribar no hi va trobar ningú. Tenia vint anys. No entenia res ni ningú. No sabia ni on anar a comprar. No en sabia res, del lloc on acabava d’arribar. Solament que tenia la mar a prop.

“Vaig anar a la Malva-rosa i quan vaig veure la mar em vaig posar a plorar. Era una emoció tan forta… Em venien al cap totes les músiques que escoltava quan veia els reportatges a Discovery. Era el meu somni. Durant set anys, la meua foto de perfil a totes les xarxes era la d’aquell primer dia que vaig conèixer la mar.”

L’obsessió per la Mediterrània era tan forta que es va imposar de no veure cap altra mar abans de veure la d’ací. Explica que n’estava tan convençut que per fer-se el visat per a eixir del seu país com a estudiant va haver d’anar a una ciutat que sí que tenia mar, però va evitar de totes totes de veure-la. “Volia que la primera mar que els meus ulls veiessin fos la Mediterrània”, insisteix amb un somriure franc.

Aquella primera època va continuar anant-hi cada dia, a peu o en bicicleta, quan es va mudar a Benimaclet, però no s’hi ha banyat. “M’agrada mirar-la i ja està. Hi ha una casa de fusta i cada dia hi vaig amb una llibreta per a anotar l’emoció. Tinc el costum de fer un dietari, d’anotar la gent que veig… No podia comunicar-me, però escrivia els sentiments.”

Ensenyant de llengua i cultura xinesa a xinesos valencians

La primera feina que Hu Zhao va fer va ser de professor de llengua i cultura xinesa per a fills de famílies xineses nascudes ací. “Vaig conèixer la comunitat xinesa i vaig veure que els xiquets nascuts ací tenen un problema d’identitat. Tenen la cara de xinesos, però no parlen xinès, no en saben res de la cultura i els seus pares volen que la coneguen encara que siguen més valencians que xinesos. A més, els pares tampoc no parlen bé la llengua d’ací. Els xinesos d’ací tenen una vida molt dura i no poden dedicar gaire temps als fills.”

Actor per casualitat

Va intentar de continuar estudiant espanyol, però aviat va notar que ací es parlava una altra llengua. Va ser a través d’un amic fotògraf que es diu Joan. Joan no sonava igual que Juan. I Joan li parlava valencià. La casualitat, una altra vegada, li va marcar el rumb. “Quan feia tres anys que era ací vaig començar a tenir dificultats, em demanava per què era ací si el castellà no el parlava bé i feia igual que a la Xina, però un dia caminant pel carrer vaig veure un cartell que deia que buscaven un actor xinès. Un actor xinès? Mai no m’havia plantejat de ser actor, per a mi era una dificultat. Necessite aprendre coses, tenir dificultats; i ser actor ho era.”

Va fer la prova i la companyia Pont Flotant el va contractar per a l’espectacle Les set diferències, una història que reivindica la diversitat. En aquesta obra ja va començar a parlar en català.

Hu Zhao

Apa i el Botifarra

No ha anat a classe. Aprèn la llengua escoltant com parla la gent, encara que reconeix que al barri on viu ara, Algirós, té poques oportunitats de parlar-lo. Diu que sols pot parlar-lo habitualment amb el carnisser. Amb tot, gràcies a una amiga fa sessions amb una filòloga a qui demana alguns dubtes sobre la conjugació dels verbs i sobre la pronunciació. Això li permet, per exemple, de llegir i entendre Estellés, o de rebre classes de cant d’estil amb José Aparició, Apa. El folklore valencià li agrada molt. No coneix personalment Pep Gimeno, el Botifarra, però mitjançant amic comú li envia embarbussaments. També escolta Obrint Pas i la ràdio i la televisió d’À Punt.

La televisió

Hu Zhao es demana sovint què fa treballant a la televisió. Hi va arribar perquè la productora necessitava “un estranger enamorat de la terreta”. L’havien vist al teatre i quan va fer la prova no van dubtar ni un segon a contractar-lo. Es demana si li agrada això que fa d’ençà de fa dos anys, però no troba una resposta convincent. “Per què faig feina a la televisió? He vingut d’un poble xicotet de la Xina i ara treballe a València. No m’ho havia proposat. Sóc captiu de la vida. Gaudisc de la vida que tinc. Faig allò que m’agrada, que és viatjar. No em sent un presentador, sinó una persona que viatja i que quan era un xiquet i veia Discovery pensava: ‘Què puc fer per viatjar, conèixer coses noves i cobrar diners?’ M’agrada això que faig, perquè sense la tele també ho feia.”

La descoberta de l’arròs i les taronges de la Xina

A banda del blau de la mar, Hu Zhao explica, de manera molt poètica, dos moments d’enamorament que, de Benimaclet estant, el van connectar amb la seua terra. “Un dia anava pel carrer i vaig sentir una olor que no sabia ben bé què era… Buscava i buscava i després vaig veure que era l’olor de la flor del taronger. En la meua zona hi ha moltes taronges. Va ser com, pam!, un cop de fletxa al cor.”

El segon té a veure amb l’arròs. Hu no sabia que a València es conrea arròs i un dia, anant en bicicleta, es va perdre per les marjals de la zona del Perelló. “Quan vaig veure tot aquell arròs, el vent de la mar que feia onejar els brins com si foren unes onades… Totes aquestes emocions xicotetes em recorden cada dia per què sóc ací. I aquesta és una sensació molt difícil, o impossible, de trobar en cap altra banda d’Europa.”

Una casa a Benissa o al paradís

Hu Zhao és un xinès xerraire. Reconeix que no és la cosa habitual al seu país, i que ell està molt per damunt de la mitjana. Fem l’entrevista poc després que haja rebut l’alta després d’haver tingut covid. Ha passat la vesprada locutant els texts del nou programa. Fa allò que li agrada. Viatjar i conèixer. Diu que està inspirat en la curiositat sobre les cases de la gent que demostrava durant el rodatge de Loving Comunitat Valenciana. Sempre demanava quant costava una casa ací o allà. I ho exemplifica en una casa de Benissa que no dubta a qualificar de paradís. “És la casa de Ximo. Està molt mal comunicada, amb una carretera plena de revoltes, muntanya amunt, però quan arribes, ua! Al darrere té la muntanya, té un terreny amb tomaques, bajoquetes, i en el pendent hi ha raïm. I si mires lluny, veus la mar. Com es pot viure al paradís? Hi ha molts poemes a la Xina que parlen d’això, de viure en contacte amb la natura. Per mi, eixe és el millor moment del món.”

El món en autoestop

Ha viatjat per mitja Europa. Quasi sempre sol o amb algú que ha conegut. La majoria de vegades fa autoestop o agafa trens. L’esclat de la pandèmia el va agafar al Marroc. Confessa que va tenir por, perquè veia allò que passava al seu país, amb tot tancat, i no va saber gaire bé què passaria ací. Fa més de tres anys que no ha anat a la Xina a veure la família. Diu que son pare ha vist els vídeos dels programes, però que no és gaire expressiu i no li diu si li agrada o no això que fa. “Els xinesos s’expressen d’una manera molt diferent. Encara que estiguen molt contents i orgullosos no t’ho diran. Diran: ‘Ah, molt bé.’ Però gràcies al meu germà sé que el meu pare està molt content.”

Ara fa poc que té una xicota que diu que és més organitzada que ell i ja ha deixat de banda l’autoestop, però continua viatjant. També és xinesa i fa poc temps que va arribar ací. Es van conèixer a la Malva-rosa, mirant la mar.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

El futur

A vegades, els periodistes fem preguntes absurdes, com ara demanar a un nòmada com es planifica el futur. “Si em planegés les coses, ja no seria ací. Em deixe endur, deixe fluir la vida. Gaudisc tant com puc. Per exemple, estic bé ací, gaudint de tot allò que tinc. No tinc plans de futur. L’única cosa que m’agradaria tenir és una casa en un poble a València. Potser a prop de la mar o no. Com que sóc tan solitari, a vegades em fa enveja la vida de poble. Com viu una persona que té un grup d’amics? Els quintos o els que són d’una falla, per exemple. A la Xina no es fa així. M’agrada estar en el meu món, a soles. Llegir llibres, escriure, practicar cal·ligrafia… Necessite tenir el cap ple de coneixements perquè quan viatge puc gaudir d’allò que veig, reflexionar-hi. Relacionar allò que veig amb poemes, amb música, em ve al cap una frase…”

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies