Històrics de CCOO pugen al 47 per reivindicar la militància i la lluita col·lectiva de Manuel Vital

Passaven pocs minuts de les onze del matí quan un autobús articulat de la flota de Transports de Barcelona dels anys setanta ha aparcat a l’estació de Fabra i Puig: el 47. Militants històrics de Comissions Obreres l’esperaven per pujar-hi. Destinació: el 13è congrés de CCOO. Els acompanyava Belén López, que esdevindrà la primera dona en la història del sindicat a Catalunya en exercir la secretaria general, rellevant-hi Javier Pacheco. Quaranta-set són també els anys que fa que Mercè Claramunt, que també pujarà a l’autobús, va ser elegida delegada sindical a Transports de Barcelona. Era la primera dona i l’única, i hi havia entrat a treballar com a administrativa. El 7 de maig de 1978, quan Vital va segrestar el 47 per demostrar que podia pujar a Torre Baró, Claramunt era la secretària del comitè d’empresa. Era a la cotxera de Lutxana quan va rebre la trucada: “Vital ha segrestat l’autobús”.

No va ser una decisió de CCOO, però l’heroi d’un dels films en català més vists en quatre dècades també era delegat del sindicat, recorda Claramunt. La possibilitat d’un segrest surava en l’ambient, eren anys de molta agitació política i sindical. Cinc anys abans, als barris de Can Franquesa i les Oliveres de Santa Coloma de Gramenet ja segrestaven autobusos, i també ho havien fet a Roquetes i Prosperitat. La vigília, Vital n’havia informat el PSUC, on també militava, i aquell mateix dia va ser la seva dona, Carme Vila, qui, en rebre la trucada de Vital, va advertir els veïns del barri. Era diumenge i van ser molts els qui es van mobilitzar per participar en la protesta, una acció definitiva per a aconseguir allò que feia tants anys que reivindicaven: transport públic a Torre Baró. I això, després de lluites encara més essencials per al barri, perquè eren imprescindibles per a la vida, com la de l’arribada de l’aigua o la de la llum.

Ho explica, amb l’autobús en marxa, Antonio Gómez. A 16 anys, ja era militant del PSUC, perquè el seu pare també ho era. Els diumenges eren dies de lluita. Per l’aigua, el juliol de 1973 van tallar dos cops la carretera i a mitjans de l’any següent algunes cases ja van començar a tenir-ne. Gómez creu que Torre Baró necessitaria un documentari, a més d’un film: se n’han d’explicar moltes coses. Feia anys que l’associació de veïns demanava transport públic, però l’argument de Transports de Barcelona era sempre el mateix: l’orografia del barri ho feia impossible. Quan la dona de Vital va començar a avisar tothom, perquè l’associació tampoc no ho sabia, Gómez va ser dels qui van participar en la protesta. Recorda que, de lluites, n’hi va haver moltes.

Al volant, mentre els militants històrics congregats van conversant i l’autobús els gronxa amb el trànsit i l’aturada forçosa dels semàfors, hi ha Fernando Armentero. És l’encarregat del manteniment dels vehicles històrics de Transports Metropolitans de Barcelona. El seu oncle va ser militant del PSUC en la clandestinitat. El cotxe que condueix és del mateix model que el del film de Marcel Barrena, però de color verd. Aquells anys, el verd històric dels autobusos barcelonins convivia amb la popularitat creixent dels vermells. Problemes mecànics han fet que l’Associació per a la Recuperació i Conservació d’Autobusos (ARCA), que custodia l’autobús de la pel·lícula, n’hagi prioritzat la conservació. Així que el que Armentero porta de Fabra i Puig al Palau de Congressos de Barcelona és un dels vehicles antics que conserva TMB. Sigui com sigui, el missatge que volen transmetre és el mateix: reivindicar l’afiliació i la implicació de Vital amb CCOO, recordar que, més enllà de les llicències d’un guió de ficció, les lluites d’aquells anys s’explicaven per la força indeturable de la col·lectivitat.

Encara més: com Vital, van ser molts els qui van patir la repressió franquista. Tot travessant la Sagrera, explica la seva història Antonio Quijada, veí de Torre Baró, militant de CCOO i del PSUC. El van torturar i fou empresonat dues vegades. Al seu pare li van fer un consell de guerra, i ell va ser un dels fills d’ex-presos que es van incorporar a les primeres Comissions Obreres Juvenils. Quijada era veí de Vital, i va anar a l’escola amb el seu fill. En el film, Vital té una filla, una llicència vinculada a la seva néta real.

L’endemà del segrest del 47, en van parlar a l’escola del barri. Ho fa notar Lluís Filella, mestre del col·legi Font dels Eucaliptus de 1974 a 1980, també de Comissions i viatger d’aquest particular autobús. L’edifici es va inaugurar el 1971 i abans, provisionalment, la canalla del barri sí que feia classe en uns tramvies amb què van suplir temporalment la necessitat d’instal·lacions, com surt al film. Aquell dilluns, tots els fills del barri parlaven del mateix: el segrest de l’autobús. Un alumne de segon d’EGB, Juan Poderoso, en va escriure una redacció a la revista de l’escola que es va publicar el juny següent.

En repesca una imatge Adela Alòs-Moner, que va ser presidenta del Col·legi de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya i que ara ultima un llibre sobre el 47. Era en castellà i feia així: “A Torre Baró un autobús es va llançar per un camí costerut que era molt estret i tota la gent de Torre Baró havia d’empènyer. El Raúl va empènyer, jo també, i el Carlos, i el Sergio Pallejá. Quan vam arribar a Ciutat Meridiana, ens van ficar a la presó i jo vaig pegar un policia que tenia les claus i encara sort perquè, si no, ens haurien enviat al jutjat.” Quan Vital ja tornava l’autobús, sí que van ser detinguts alguns veïns i ell mateix, al carrer de València. Potser l’infant feia extensible la detenció a tot el barri. Per a Filella i Alòs, la redacció constata allò que volen reivindicar avui: que era una lluita de molts. A bord d’aquest peculiar 47, hi ha més militants històrics que s’han trobat. Entre més, Josep Maria Rodríguez Rovira, que va ser secretari general del sindicat a Barcelona i secretari d’organització del PSUC, i Miguel Bonilla, que fou vice-president de Transports Metropolitans de Barcelona i regidor del PSUC durant el primer ajuntament democràtic després de la dictadura.

A aquest 47 no li falta la pancarta. “Línea de autobús para un barrio obrero”, diu, com l’original que van penjar al capdavant del cotxe que es va enfilar per la carretera Alta de les Roquetes. No l’han pintada amb l’oli de l’autobús, com diuen que van fer a Torre Baró aquell 7 de maig de 1978, però el cos de la lletra s’inspira en aquella i en tantes altres pancartes que veïns, molts dels quals analfabets, enarboraven aquells anys també amb faltes d’ortografia i l’esperança d’una vida i un futur millors.

L’autobús aparca davant el Palau de Congressos de Barcelona a quarts d’una del migdia. El vehicle no només crida l’atenció dels participants del congrés que ja l’esperen, sinó també d’alguns turistes que són sorpresos mentre passegen en aquest dimecres càlid d’abril. La fotografia dels militants històrics de CCOO dóna pas a la de López i Pacheco amb l’autobús. Un núvol de fotògrafs. Es podria dir que, d’alguna manera, el testimoni que es traspassen és també el de dècades d’història compartida. Però l’anècdota de l’autobús també parla dels perills de l’apropiació política, volguda o no, d’una història real traspassada amb un gran èxit a la ficció i que fins i tot va ser excepcionalment celebrada pel president del govern espanyol. Els qui hi van ser també volen que se sàpiga. Algunes de les cares d’avui compartien amb Vital el cartell de les eleccions sindicals de l’autobús de Transports de Barcelona del 1982: els “63 incorruptibles”, s’anomenaven. L’autobús romandrà fins divendres davant el Palau de Congressos. Dins, s’hi pot visitar una exposició sobre segrests d’autobusos de veïns de tot arreu.