Història mitogràfica

  • La mitificació és especialment evident en la demonització de l’adversari. Durant mil·lennis el dimoni ha estat un gran aliat del poder

Joan Ramon Resina
28.01.2025 - 21:40
VilaWeb

Sovint es creu que entre la història i el mite hi ha una distància insalvable. El pensament mític correspondria a la fase primitiva de la humanitat i hauria estat superat a l’etapa il·lustrada pel pensament racional. La història treballa per integrar els fets particulars en una relació de sentit global, articulant-los en una operació discursiva, és a dir, en un recorregut lingüístic que no s’estanca en cap imatge, sinó que procura conceptes cada vegada més capaços, amb més aforament d’observacions minucioses. Conceptualitzar és sintetitzar experiències diverses en virtut d’analogies o d’atributs compartits. Però l’operació complementària, consistent a analitzar, implica tot el contrari: dissoldre, separar els components d’una realitat complexa i examinar-los en detall. 

Qui pensa conceptualment –i pensar és pròpiament emprar conceptes–  ha de ser conscient que el món es presenta ordenat en categories de caràcter lingüístic. Normalment la mediació resta invisible a causa de l’hàbit i l’aparent naturalitat amb què les paraules s’interposen entre la ment i les coses. A moltes cultures la separació de l’ésser humà de la resta del regne animal es produeix amb l’accés al llenguatge. Al mite judeocristià de la creació, Déu confereix a Adam la prerrogativa d’anomenar els animals, i així li atorga un poder màgic sobre la natura. Posseir el nom de les coses és en certa manera dominar-les. D’aquí ve la prohibició de dir el nom de la divinitat, o al contrari, la multiplicació dels noms divins en tota una selva d’apel·latius. 

Amb les categories inscrites en el llenguatge, la ment abstrau esquemes útils de la realitat inabastable i amb això es pensa dominar-la. No cal recórrer al positivisme lògic per a entendre que les disciplines intel·lectuals, en tant que disciplines, han de ser primmirades amb el llenguatge, car en depèn no sols el com sinó també el què de la reflexió. Dit això, debades destriaríem cronològicament la història i el mite, car la història, fins i tot la més positivista, sorgí del sòl mític, com una planta que cerca la llum amb les arrels enfonsades a la terra. No em puc aturar a explicar-ho, sols indicar que aquesta relació vaig estudiar-la fa un bon grapat d’anys en un capítol del llibre Mythopoesis (Anthropos, 1992). Però val la pena d’assenyalar al vol que la distinció entre pensament mític i pensament discursiu és funcional. Si aquest aspira a entendre la història com un tot articulat, el pensament mític resta captiu d’una impressió que envaeix la consciència. D’aquesta magnificació ve la dimensió sobrehumana de l’empremta en forma de divinitat o de dimoni.

Considerant comparativament una gamma expansiva d’impressions, el pensament discursiu amplia l’horitzó intel·lectual més enllà del concepte de sortida. Per contra, el pensament mític s’atura en una idea o imatge obsessiva. És un pensament essencialment idòlatra. No és pas per casualitat que el mite es troba a la base de les religions, ni que la teologia il·lustrada s’esforça a desmitologitzar la doctrina en una empresa racionalista que paradoxalment posa la religió en perill. Com passa amb l’experiència religiosa, la consciència mítica es consagra a l’objecte de veneració o de temor, cara i creu d’una mateixa fixació. 

Però si el relat de la història no sabria prescindir d’elements mítics, encara menys en pot prescindir el discurs polític. La mitificació és especialment evident en la demonització de l’adversari. Durant mil·lennis el dimoni ha estat un gran aliat del poder. La seva utilitat no minva en l’època actual; simplement s’ha mimetitzat i en lloc d’emmirallar-se en les divinitats paganes s’emmascara amb doctrines polítiques. Les ideologies esdevenen mítiques fins al punt de descartar el sentit històric en favor d’una immediatesa amb valor absolut. Les explosions de satanisme que s’emparen d’una societat, com passà a Loudun arran de la possessió d’unes monges ursulines, o als Estats Units durant l’època del senador McCarthy, són exemples d’absolutització d’una idea segregada de la discursivitat. En aitals moments l’escrupolositat conceptual és bandejada pel pànic induït per una imatge obsessiva. Influïda pel cinema, la teologia política popular ha fet del feixisme l’essència del diabolisme. I així com el rei Mides convertia en or tot allò que tocava, avui la mitomania torna en feixisme tot allò que li produeix angoixa o rebuig. En l’operació alquímica hi manca l’observació empírica dels elements, tant com en l’exorcisme la deducció rigorosa del concepte.

La psicoanàlisi assegura que el subconscient assimila l’or als excrements. En virtut d’aquesta transmutació simbòlica, es podria dir que el rei Mides transforma en merda tot allò que toca. Puix que per a molta gent el feixisme té la mateixa equivalència, els qui estan posseïts per aquesta fixació són en perill d’empastifar tot allò amb què tenen contacte. I així, dels mots lapidaris, llançats amagant la mà, en surten els rocs amb què uns altres exerceixen la violència física. Arborats pel poder mític del llenguatge, els àngels venjadors s’anticipen a la violència figurada esdevenint-ne la imatge simètrica. Totes les revolucions comencen amb el deliri de les paraules i l’Apocalipsi és molt clar sobre l’educació gradual dels àngels de la ira divina: “Llavors foren deslligats els quatre àngels que estaven preparats per a tal hora i tal dia de tal mes i tal any, perquè matessin la tercera part dels homes.” Tocant a la violència política, inspirada per a l’hora, el dia, el mes i l’any del Senyor 2025, que llanci la primera pedra qui sigui lliure de culpa. 

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor