No porten capa sinó bata i tenien uns equips de protecció insuficients. Per això, a centenars, es van contagiar. No tenen superpoders sinó moltes responsabilitats, compensades per uns sous de vergonya. I malgrat tot, en plena pandèmia, ho donen tot. Em sento molt poca cosa cada cop que els pregunto com estan i em transmeten la seva energia. Moltes de les auxiliars d’infermeria de l’Hospital d’Igualada, infectades des dels caòtics primers dies, només parlen de tornar aviat a treballar. I alguns metges, amb una visió molt crítica de la gestió de la direcció de l’Hospital d’Igualada, estan satisfets de contribuir des de l’hospital a fer un món millor. Em sento molt poca cosa i sé que cap agraïment és prou. Ens toca confinar-nos i confiar-hi, que és l’única manera d’ajudar. Mai abans les nostres vides havien estat tan condicionades per les seves accions i de les nostres veïnes. No ens calen dictadures per responsabilitzar-nos de la nostra salut. Perquè la gent, mediterrània i alegre, és tremendament responsable. Nosaltres, com sempre, no hem fallat.

M’espanta, però, la terminologia bèl·lica del govern espanyol, de trinxeres, de guanyar batalles. Això no és una guerra, és una pandèmia. Que les conseqüències són semblants, sí, però això no és cosa d’armes ni de medalles, és cosa de bates blanques i d’augmentar el pressupost en investigació. No és cosa d’ordenar i desfilar, és cosa de cuidar i acompanyar. No és cosa de militars, és cosa d’infermers i investigadores. La distopia televisada és que els protagonistes siguin militars. El dia que les professionals de la neteja aprenguin a desfilar, amb baieta enlloc de cabra, potser arribaran a ser mileuristes. Sabeu quantes medalles té el tinent però potser ignoreu que aquí les infermeres de l’Hospital estaven quatre dies per setmana treballant dotze hores sense tenir l’àpat pagat. Infinites jornades, acabant a les tantes i van haver de demanar a la direcció que inclogués el menjar perquè, d’entrada, no ho estava. I així anem. Al país de les estacions de tren sense passatgers, tampoc no hem retornat el 4% del sou retallat fa anys a les treballadores de l’Hospital d’Igualada. I si no hi fem res, així continuarem. Topant de cap en una i altra crisi. I serà dura, es veu prou que serà dura.

Al país de les manifestacions massives, no hem lluitat perquè la metgessa d’atenció primària deixi de fer 140 hores gratuïtes anuals. Sense lluita, no hi ha conquesta. Si hi ha CAP a Santa Margarida de Montbui és perquè el moviment veïnal es va activar, fa quaranta-cinc anys, per tenir-lo. Mai res ens ha estat regalat. Però al país de les vagues, la marea blanca contra les retallades, silenciada pels mitjans, no va aconseguir revertir-les. Diguem-ho clar: el tren va passar de llarg. I ara fem tard. La pandèmia situa cadascú al seu lloc: qui promovia les retallades ara en veu les conseqüències. No són sexys els impostos ni la inversió en sanitat, és clar, però si no, surt tot molt més car. Recordeu allò de pujar el 2% a les rendes més altes? Era per la sanitat, entre altres, i era una pujada insuficient, segurament, però vam tenir la Rahola brandant que l’increment era demencial. I sí, sortia a tots els programes de la TV3. I sí, pagant-li nosaltres. Beneïdes contradiccions. I ja em direu què aporta veure un defraudador fiscal, com Messi, a la mansió fent tocs amb el rotllo paper de vàter? El circ de la nostra, però sense pa.

La pandèmia és el mirall. Som fràgils. Això no tracta de guanyar el coronavirus. Cada dia que passa perdem. I tant, perdem vides. Cada vespre el mateix ritual macabre de saber la puta xifra. Avui arribem, només a la Conca d’Òdena, a les 75. O més, de fet, no en sabem ni la xifra. I cada dia un missatge o una trucada dient un nom. Dante, imaginant l’infern, es queda curt. Perquè la mort –natural, però terrible– és més quotidiana que mai, aquí, a la Conca d’Òdena. I per si no fos prou, sense comiat ni abraçades. I sí, hem perdut. Disculpeu, ho sento així. Hem perdut i enyorarem les persones que ens han deixat. Que no ens parlin a les famílies i amistats de les persones difuntes de guanyar o perdre. No hi ha consol quan perds una persona que estimes.

Només així, acceptant la nostra fragilitat i les pèrdues, ens en sortirem. I sí, la vida continuarà. A les palpentes, sí, però continuarem. Cap on anirem? No ho sé. Però el Lluís va dir que vivim els somnis dels nostres avis i que de la qualitat del nostre somni en dependrà la vida que vindrà. Fem-ho per nosaltres i, també, pels que vindran. Perquè també, ara i aquí, la vida –i l’Elna– s’obren camí. Pensem, doncs, cap on volem anar. Quina sanitat volem, com ens sentim al lloc on vivim, quines realitats al nostre veïnat no ens agraden, com ens impliquem per canviar-ho i a qui tenim ganes d’abraçar. Per somiar el demà. Perquè la primavera, més tard que d’hora, però segur que arribarà.

Pau Ortínez, Igualada.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.