‘El somriure també és una arma’, diu Bel Pozueta, mare d’un dels joves d’Altsasu, mentre els periodistes li fan fotografies. Ha vingut al teatre dels Lluïsos de Gràcia per a explicar, juntament amb Montse Bassa, Tamara Carrasco i Arantxa Zuloeta, què implica ser dona i víctima de la repressió en una taula rodona organitzada per l’Euskal Etxea de Barcelona i l’ANC Dones. A prop seu, Bassa i la parella de Jordi Cuixart, Txell Bonet, se saluden. Ja són molts els actes en què han coincidit com a familiars dels presos. De fons, se sent una veu femenina pels altaveus. És la de Tamara Carrasco, amb qui el tècnic de so fa les últimes proves per a comprovar que la videoconferència funciona correctament. Carrasco, membre del CDR de Viladecans, no pot sortir del seu municipi des que va ser detinguda i acusada de terrorisme, i aquest sistema a què tristament ens hem acostumat és l’única manera que té d’explicar la seva història.

El teatre és ple de gom a gom. Hi ha gent de totes les edats, especialment dones. S’hi destaquen les de la fila zero, també víctimes de menes diferents de repressió, amb algunes cares conegudes, com ara l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya. Davant seu, els noms i fotografies de les represaliades arran del procés. La periodista Rita Marzoa obre l’acte. ‘La repressió en les dones s’acarnissa de manera diferent’, diu. Seguidament, una anècdota que corprèn: ‘He rebut una carta de Carme Forcadell en què m’explica que fa meditació i prova de ser feliç a la presó, com ho fa en Cuixart, però no se’n surt.’

Montse Bassa, una ‘feminista ferma independentista’
De les integrants de la taula rodona, la primera de parlar és Montse Bassa, germana de la consellera Dolors Bassa, que explica que el seu empresonament li ha despertat la consciència feminista: ‘Abans era una independentista com qualsevol altra, però el dia que la Dolors va entrar a la presó, vaig veure clar que seria per sempre una feminista ferma independentista’.

Amb tres històries, denuncia amb contundència la invisibilització de les preses polítiques, així com també el sistema de presons, pensat pels homes i per als homes. La primera se situa al 4 de novembre de 2017, quan va visitar la seva germana per primera vegada. En arribant a Alcalá Meco, va demanar al funcionari si podia fer un cafè i ell li va respondre que sí, però que havia d’entrar a la presó dels homes. El contrast entre l’entrada de l’una presó i la de l’altra li va fer veure que ser pres o ser presa impliquen coses ben diferents: ‘L’entrada de la presó dels homes tenia cafeteria, màquina de menjar, seients, sofàs, una cinta corredissa per a portar paquets… mentre que la de les dones era molt petita i només tenia tres cadires de fusta, una màquina que no funcionava mai i un rotlle de paper de vàter.’

La segona història, més coneguda, és del 23 de març proppassat, quan el jutge Pablo Llarena va tornar a empresonar Dolors Bassa. En el descans per dinar després d’haver declarat, Bassa va adreçar-se als periodistes per demanar-los que, si tornava a entrar a presó, recordessin les dones. ‘Si el que li va passar pel cap en aquell moment va ser això, era perquè ho havia patit allà dins. Els mitjans sempre parlaven dels presos polítics homes i les anomenaven en darrer lloc. Les persones que tenien temps anaven a Estremera i, només si sobrava temps, a Alcalá Meco. Fins i tot els advocats anaven primer a Estremera’, explica Bassa, que considera que és una cosa que, en gran mesura, ja s’ha superat.

La tercera història que demostra la doble càrrega de ser dona i presa és la que més li costa d’explicar. ‘El tercer exemple el tinc mal assumit. El dia abans de l’acostament a les presons catalanes, la Dolors estava radiant, feliç perquè venia a la seva terra’, explica, emocionada. ‘Però després vaig veure que les presons catalanes eren per a homes.’ Bassa compara la situació que vivia la seva germana a Alcalá Meco i la que ha viscut al Puig de les Basses i denuncia els defectes del sistema penitenciari català, que, malgrat la modernitat –i també a conseqüència d’aquesta modernitat– no és pensat per a les dones: ‘Alcalá Mecó és una presó per a dones; vol dir que hi ha mòduls diferents, i pots accedir als anomenats mòduls de respecte, on les preses s’autogestionen. A Catalunya, en canvi, només hi ha un mòdul de trenta preses que han de tenir les cel·les tancades amb clau. Han de passar deu portes automàtiques i dos arcs de seguretat per arribar a veure els seus familiars. La sensació de llibertat ha disminuït per la màxima seguretat que implica una presó tan moderna’.

Bel Pozueta, una ‘ama’ combativa contra l’estereotip de la maternitat
La segona de prendre la paraula és Bel Pozueta, mare d’Adur Ramírez de Alda, un dels joves d’Altsasu condemnat a dotze anys de presó per una baralla de bar. És ben conscient de què representa ser una de ‘les mares d’Altsasu’ i és precisament contra això que vol lluitar: ‘Al grup d’Altsasu Gurasoak som mares i pares, però sempre es parla de les mares perquè la història de la maternitat s’identifica a partir d’un estereotip sexista, el de les mares que lluiten com lleones pels seus fills, com si els pares no poguessin fer-ho.’ Tal com explica, el relat polític i mediàtic s’ha centrat en elles de dues maneres diferents. Per una banda, s’ha pretès etiquetar-les com a ‘pobres mares’, demanant sempre pels seus fills i sense tenir en compte les dones que hi ha al darrere. D’una altra banda, hom ha volgut atacar-les titllant-les de ‘males mares’. ‘Quan vols atacar una dona, li dius “puta” o “mala mare”. La presidenta del PP de Navarra, Ana Beltrán, em va demanar quina mena d’educació havia donat al meu fill perquè acabés així. Jo tinc molt clar que sóc bona amb els meus fills. Faig el que em sembla que he de fer com a mare i estic molt orgullosa de qui sóc i dels meus fills’, sentencia, contundent, amb una frase que aixeca l’aplaudiment del públic.

Pozueta també explica que les mares tenen més pes en l’aspecte de la cura, una mena de ‘especialització’ emocional: ‘Les comunicacions del dia amb els presos generalment les rebem les mares. En situacions en què es necessita suport, es truca a l'”ama”. Sabem intuir i interpretar els nostres fills a través dels silencis, dels tons de veu.’ Considera també que homes i dones gestionen d’una manera diferent l’estrès i la tristesa: ‘La majoria de nosaltres anem medicades i rebem suport psicològic, però costa més que els homes ho facin, i això no vol dir que no ho necessitin.’

Tamara Carrasco, la lluita incansable per la visibilització
Arriba el moment de Tamara Carrasco, que apareix en una gran pantalla darrere les participants en la taula rodona. ‘Les dones tenim menys visibilitat, tal com sempre han reclamat Dolors Bassa i Carme Forcadell. Jo he hagut de suportar que em diguin “niñata”, cosa que a un home no li dirien mai’, explica. Algú del públic li demana quin objectiu té la nova campanya contra la repressió que ha impulsat. ‘Vull fer visible la meva situació i aconseguir que no hi hagi represaliats de primera i de segona. Que estiguem tots al mateix nivell. Penso que és una tasca que tenim pendent com a poble’, respon.

Bassa també hi intervé. Vol explicar una història relacionada amb Carrasco: ‘Quan intentàvem que la Dolors obtingués el permís per a visitar la nostra mare, vaig rebre un tweet insultant que deia que no em queixés, que a la Tamara aquest permís li havia estat denegat. No el vaig respondre, però ella sí, per a dir que s’alegrava molt que la Dolors pogués sortir i que no ens havíem de barallar entre nosaltres. Tamara, moltes gràcies.’

Arantza Zuloeta: ‘La dona presa és dolenta perquè trenca el rol de submissió’
La història d’Arantza Zuloeta, advocada de presos d’ETA, és la més desconeguda. Va estar empresonada a Puerto III (Cadis) en règim d’aïllament durant tres anys. ‘Tenim un sofriment afegit pel rol assistencial que ens imposen: entrar a la presó implica abandonar fills, marit, mare… Un pres pot tenir un estigma d’heroïcitat i misteri. En canvi, la dona presa és dolenta perquè trenca el rol de submissió que li ha imposat la societat’, explica. Coneix bé els desavantatges de les presons femenines, i els relata amb detall: ‘Els cursets són de perruqueria o costura i sovint s’hi fomenta la prostitució encoberta. A més, jo tenia una càrrega afegida pel fet de ser presa política: a un home se li admet consciència, cultura i ideologia, però una dona ho ha de demostrar, que té totes aquestes coses. […] A sobre, les preses polítiques basques són víctimes de la dispersió. No les barregen amb preses d’un nivell cultural similar i són a milers de quilòmetres de casa’, afegeix.

Continua narrant la seva història, posant èmfasi especial en el sistema d’aïllament, que considera una tortura: ‘Durant tres anys, no he tingut mai contacte amb ningú, tret de les visites a través del vidre i el vis-a-vis una vegada cada mes. Com si fossis un gos, passen els dies. Acabes saludant els funcionaris per demostrar que el que hi ha a la cel·la no és un animal, sinó una persona’.

La sororitat com a via de resistència
Malgrat la duresa de les històries, a l’acte també hi ha lloc per a l’esperança i la sororitat, aquell suport mutu entre dones que fa més lleugeres les situacions difícils. Les participants expliquen un parell d’anècdotes que en són un bon exemple. Montse Bassa diu que al Puig de les Basses la seva germana va voler apuntar-se al curs de natació. Quan va veure que els homes podien disposar de la piscina durant tres hores i les dones només durant una, va queixar-se’n i els funcionaris van respondre que, com que no són tantes, sempre s’havia fet així. ‘És tan ben parida que va aconseguir mobilitzar totes les internes perquè fessin una instància dient que estaven discriminades pel fet de ser dones’, explica. Juntes, van aconseguir que a la setmana següent ja poguessin tenir tres hores de piscina.

Pozueta vol subratllar el mèrit que té que moltes mares d’Altsasu s’hagin exposat mediàticament per a denunciar el cas, tot i que mai no s’havien enfrontat a situacions així. ‘La Miren, la mare de l’Iñaki, no havia parlat mai en públic, i no ho volia fer. Però un dia li vaig dir que veure-la de portaveu seria un gran orgull per al seu fill, i al final ho va acabar fent’, explica. ‘Ens hem tret la por, ens hem apoderat. Les dones podem fer moltes coses, encara que sempre ens hagin dit que un home ho faria tot millor que no pas nosaltres’.

I més missatges d’esperança i coratge: Zuloeta assegura que la solidaritat i el fet de formar part d’un projecte polític, la van treure de la presó. ‘Volen liquidar-te a tu, el teu poble i la teva dignitat. Però vosaltres sou molts, aprofiteu-ho i feu-los sortir!’, exclama, en referència als presos polítics catalans. També Bassa s’afegeix a la crida: ‘Quan veig un llaç groc és com una carícia al cor, però això no els traurà de la presó. Com pot ser que es tanqui un govern a la presó i no s’aturi el país?’

I ja arribem al final: ‘Carme Forcadell. Dolors Bassa. Marta Rovira. Anna Gabriel. Meritxell Serret. Clara Ponsatí. Mireia Boya. Anna Simó. Ramona Barrufet. Meritxell Borràs. Tamara Carrasco’. L’acte es clou amb les participants de la fila zero pronunciant el nom de cada dona represaliada. Després, la poetessa Sònia Moll, amb un nus a la gola, llegeix els texts d’algunes d’aquestes dones, com la carta de Marta Rovira de l’exili estant. Darrere seu, noms, noms i més noms. Són totes les dones que han estat víctimes de la repressió de l’estat espanyol d’ençà del 1974. Clou l’acte la ‘Mirada Violeta’, l’espectacle poètico-musical de la cantant Meritxell Gené i la poetessa Aina Torres sobre les escriptores Montserrat Roig i Maria-Mercè Marçal. Ressonen amb més força els versos d’aquesta última després de les històries que han explicat Bassa, Pozueta, Zuloeta i Carrasco. Dones, de nació oprimida i víctimes d’una repressió incessant, elles també se saben tres voltes rebels.

Podeu veure l’acte sencer ací: 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb