01.10.2018 - 22:00
Estimada consellera Dolors Bassa,
Penso en tu, en vosaltres, cada dia. I ahir d’una manera doblement especial. El primer aniversari de l’u d’octubre vaig encetar el dia a Badalona Sud, immersa en el drama de la desigualtat, acompanyant una dona i una plataforma ciutadana en la lluita pel dret d’habitatge. Un nou desnonament ajornat. L’aniversari se’m feia simbòlic d’aquesta reivindicació que sempre defenso de no separar la lluita pel dret d’autodeterminació del poble català de la lluita pel dret d’una societat radicalment justa. I vaig fer el paral·lelisme entre la defensa de les escoles i la resistència als desnonaments: totes dues lluites són autoorganització, poder popular, sentit comú, dignitat i legitimitat davant una legalitat anacrònica que s’imposa repressivament. També vaig pensar especialment en tu, estimada consellera Dolors, en les nostres converses i els nostres plans per a millorar tantes coses d’aquella zona de la ciutat, mirall d’una bona part del nostre país que cal destapar i transformar perquè és un dels màxims reptes pendents per a construir un autèntic estat de dret sense exclusions, un poble cohesionat, just i amb igualtat d’oportunitats.
Tu i jo compartíem compromís en un consorci, tu com a consellera de la Generalitat i jo com a alcaldessa. I compartíem mirada i prioritats. No ho van tenir fàcil els nostres equips: les retallades del període de crisi-estafa han estat devastadores, i la irresponsable aplicació del 155 va estroncar-nos molts projectes. Però no vam rendir-nos mai, i continuem endavant, lluitant cada dia. I cada vegada que penso en la ignomínia del teu empresonament et veig, ens veig, passejant per Sant Roc, parlant del Bloc a Bloc, de la promoció de l’ocupació, de l’acollida; et veig, ens veig, properes, empàtiques, amb ganes de posar fil a l’agulla. Implicades a transformar en dignitat les realitats d’injustícia, des de les institucions, on vam estrenar-nos per aportar-hi trajectòries dels moviments socials, els sindicats i l’associacionisme. Reptes que superen les ganes i capacitat per afrontar-los sectorialment, perquè no es tracta de posar pedaços, sinó de fer canvis sistèmics. I és clar que no serà ni amb una monarquia hereva del franquisme ni dins el règim del 78 des d’on bastirem aquest món millor pel qual treballem, sinó des dels valors i estructures republicanes, feministes, radicalment democràtiques i socialment transformadores. I som aquí, fent camí.
Dissabte vaig ser al Mas d’Enric parlant i cantant per la Carme, diumenge passat al Puig de les Basses per tu. Cap Dona en l’Oblit ens hi convocava. Són vivències d’una enorme dignitat i força, d’una emotivitat colpidora i alhora mobilitzadora. És radicalitat democràtica que emana del gest senzill i proper de desenes, centenars, milers de persones d’arreu. Comprovar com la repressió política es perpetua inexorablement al pas del calendari sobre dones i homes innocents com tu és una crueltat que fereix i dol, amb un dolor insubornable. La impotència per tanta injustícia, però, no ens anestesia. Al contrari. Es metabolitza en força i creació comunitària. En esperança. En consciència i acció. Ens manté en alerta activa, proactiva i fins i tot a voltes hiperactiva. Qui ha sentit la llibertat té més forces per a viure, canta Raimon. I l’u d’octubre vam sentir-la. Hem obert el camí, i continuem caminant. Tinc moltes ganes d’abraçar-te al carrer, però mentrestant no em penso estar sense fer-ho, ens veurem ben aviat!
