La revista Interviú publicava ahir un article que deia que, segons la policia espanyola, la família Pujol havia pagat sis milions d’euros el 2013 al primer ministre letó d’aleshores, Valdis Dombrovskis, perquè fes unes declaracions amables respecte del procés d’independència de Catalunya. La filtració provenia de la ‘unitat d’intel·ligència’ de la policia espanyola i, com sempre, era plena d’ambigüitats i llacunes. De fet, la policia mateix diu que només es basa en allò que anomena ‘fonts fiables’ (no hi ha ni un trist paper) i reconeix que la vinculació amb els Pujol ‘no és pas confirmada’. Tot amb tot, avisa que ‘el presumpte corrupte’ pot continuar ‘fent mal a Espanya’, ara des del càrrec de vice-president de la Comissió Europea.

Em va deixar tan esbalaït que vaig haver de tornar-me a rentar la cara. La policia d’un estat membre es permet el luxe d’acusar de corrupció, de manera pública i sense cap prova, ni més ni menys que el vice-president de la Comissió Europea, responsable d’economia? Que s’han tornat bojos?

Evidentment, Brussel·les va reaccionar no tan sols negant-ho, sinó fins i tot negant-se a comentar-lo. L’oficina de la Comissió digué a l’agència EFE: ‘Aquestes al·legacions no tenen cap base.’

El 2013, poc després de la Via Catalana de l’11 de setembre, Dombrovskis, aleshores primer ministre de Letònia, va ser entrevistat per l’ACN. En aquella entrevista es va mostrar partidari de reconèixer la independència de Catalunya. El govern espanyol es va enfurismar i va reclamar-li una correcció que ell no volgué fer.

Des d’aleshores, Espanya s’ha mirat amb lupa totes les intervencions d’aquest polític. Quan deia coses que agradaven a Madrid, que també n’ha dites, i quan deia coses que a Madrid no volien escoltar.

Però com s’explica una acusació com la que Interviú ha destapat? Des d’un punt de vista polític, és un despropòsit. No tan sols enutjarà notablement el vice-president de la Comissió, sinó que molt probablement molestarà molt en totes les institucions comunitàries. Quin sentit té, per tant, entrar en aquesta batalla?

Ahir des de Brussel·les em parlaven de desesperació. L’única explicació que trobaven a un tal comportament era que fos una mena d’amenaça contra importants dirigents europeus, per enviar el missatge que si es mostren conciliadors amb Catalunya els empastifaran sense contemplacions. Una mena de pressió a la desesperada.

A la desesperada perquè Catalunya ha entrat en el famós període de resolució dels divuit mesos, perquè Espanya no té govern ni se sap quan en tindrà, perquè el PP ja es veu al carrer i sobretot perquè cap dels esforços diplomàtics espanyols per a amenaçar Catalunya no ha reeixit.

Evidentment, alguna explicació ha d’haver-hi a una actuació tan poc assenyada com aquesta d’ahir. La desesperació en seria una, efectivament. Sumant-hi la marginació evident que Espanya viu a la Unió Europea d’avui, on no ocupa ni un sol lloc d’importància, tal com explica tan bé en el seu darrer llibre Ramon Tremosa. En un altre moment, Espanya hauria pressionat als corredors, entre bambolines. Tanmateix, ara sembla que ha de fer-ho de la manera més barroera i forassenyada que hom es pot imaginar. De fet, disparant-se un tret al propi peu.

(Anem bé, anem bé…)

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb