El crit de socors de les minories nacionals de Rússia: “Deixarem d’existir”

"En pobles petits, de dos carrers o tres, s'han endut tots els homes" · La mobilització de reservistes de Putin castiga regions com Iacútia, Buriàtia i el Daguestan

Marta Ter
25.09.2022 - 21:40
Actualització: 26.09.2022 - 06:29
VilaWeb
Reclutament de reservistes a Iakútia.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’endemà d’haver-se declarat la mobilització parcial a Rússia, una diputada de la Duma i ex-batllessa de Jakutsk, a Sibèria, denunciava que no li quadraven les xifres de reservistes que cada regió havia d’enviar al front. Es preguntava per què regions com Novosibirsk només mobilitzava un 0,27% dels homes entre 20 anys i 59 i, en canvi, Iacútia havia de mobilitzar-ne l’1,66%. A més, afegia, per què eren, justament, els pobles més desfavorits del nord de Iacútia on la proporció d’homes cridats a files era més elevada? “En poblets de l’Àrtic de 300 habitants, s’enduen 47 homes. Sé què és viure al nord a -55º, i sense els homes, les famílies ho passaran molt malament. Quina és la lògica darrere d’aquestes xifres? De quina mena de proporcionalitat parlem?”

Iacútia, situada sobre el permagel i a gairebé 8.500km de Moscou, és una terra amb grans riqueses naturals (diamants, urani, hidrocarburs…) i la nombrosa immigració que treballa en empreses extractores ha deixat els iacuts i evens, els pobles autòctons, en minoria a les ciutats del centre i el sud de la república. En canvi, són majoritaris als pobles situats més al nord, des d’on ara els envien en massa al front.

Hem aconseguit parlar amb l’Aanis, una noia d’un poble de 500 habitants on 35 homes han estat cridats a files: “Gairebé s’han endut tots els homes joves del poble, d’ètnies locals (evens i iacuts). Ens ha vingut molt de nou, ningú s’esperava una cosa així. Abans de la mobilització, la gent del poble no s’interessava per la guerra, prou feines tenim per a sobreviure. Ens amoïnàvem per problemes del dia a dia: la caça, com s’ha apujat la verdura… Аra tot ha canviat, estem en xoc.”

En Nikolai, un home d’un poble petit de la part nord de Iacútia, és taxatiu quan li demano què ha succeït: “Això que ha passat ara no ho vam veure ni durant la Segona Guerra Mundial. Han enviat al front tots els homes que som originaris d’aquí.” Li’n demano més detalls: “Al meu poble, només hi viuen iacuts i evens. No arribem a les 500 persones, de les quals només 154 són en edat laboral, incloent-hi dones. Doncs han cridat a files 65 persones, pràcticament tots els homes entre 18 anys i 60.” Afegeix que les famílies no saben com sobreviuran aquest hivern. “Arribem als -60º, i no tenim calefacció centralitzada ni canonades d’aigua. Fem servir forns per a escalfar-nos i normalment són els homes qui se n’encarreguen. Vivim de la caça. Qui caçarà ara? De què menjarem? No se sap.”

Li demano per què creu que les autoritats han decidit d’endur-se’ls precisament a ells: “Perquè vivim en pobles remots molt petits, sense internet; aquí no hi ha advocats ni organitzacions que ens defensin. Molts de nosaltres no parlem ni rus ni anglès. Probablement, van fer el càlcul que la nostra mobilització no tindria gaire ressò: pocs s’adonarien de l’absència d’algunes minories, encara que desapareguin del tot. De fet, ja érem ben pocs, els que quedàvem.”

Cartell convocant a una protesta de la Free Yakutia Foundation: “”Iacútia! No ploris! Resisteix!”

A Iacútia les dones han sortit al carrer per protestar. S’han plantat. I ho han fet tot cridant “no al genocidi!”

Mobilització general a Buriàtia

A Buriàtia, una república al sud de Sibèria fronterera amb Mongòlia amb un 35% de població autòctona d’origen mongol (buriats), viuen una situació igual de dura. “La mobilització a Buriàtia és general, no parcial”, declara Aleksandra Garmazhapova, fundadora d’una ONG local. Viktoriya Maladaeva, coordinadora de la Fundació Buriàtia Lliure, ho confirma: “No criden a files només reservistes: mobilitzen estudiants, minusvàlids, i gent que no ha tingut mai cap mena de relació amb l’exèrcit. En pobles petits, de dos carrers o tres, s’han endut tots els homes. Hi ha famílies en què han cridat a files pares i fills.” Explica que molts homes van ser conduïts als punts de reclutament durant la nit: “Llavors la gent va començar a trucar-se, i els qui van poder van agafar el cotxe cap a Mongòlia. D’altres s’han amagat als boscos, a la taigà.”

Arran d’aquesta situació, l’ex-president de Mongòlia (2009-2017) Tsakhiagiin Elbegdorj va fer públic el següent missatge: “Sé que d’ençà del començament d’aquesta guerra sagnant les minories ètniques que viuen a Rússia són les que han sofert més: els mongols de Buriàtia, de Tuvà i de Calmúquia les han passades molt magres. Els han utilitzat com a carn de canó. Nosaltres, els mongols, us rebrem amb els braços i el cor oberts. Les nostres fronteres continuaran obertes.”

A la pregunta de per què creu que Buriàtia es veu tan afectada, Maladaeva no dubta: “Perquè som una minoria ètnica i per a Putin no tenim gens de valor […] I això es replica a altres “repúbliques ètniques”: ara mateix ens truquen activistes de Calmúquia, Txuvàixia, Iacútia, Tuvà… En canvi, a la regió d’Irkutsk (majoria eslava sense minories destacables), hi ha silenci, tot i que té frontera amb nosaltres. Per què?”

Morts en combat

“Víctimes russes a Ucraïna”. Dades recollides per Mediazona.

Cal ressaltar que, fins el decret signat dimecres passat per Putin per a mobilitzar reservistes, anar a lluitar a Ucraïna era voluntari i remunerat. Els interessats signaven un contracte amb les forces armades russes i cobraven un sou mensual que oscil·lava entre els 130.000 rubles i els 200.000 rubles, depenent de la regió.

Aquests sous potser no són gran cosa a Moscou, però representen un dineral a les zones més deprimides. A la capital russa, el sou mensual mitjà ronda els 115.000 rubles i triplica el de Buriàtia. Si ens fixem en les dades de desocupació, veiem com a Sant Petersburg és de l’1,5%, mentre que a repúbliques del Caucas Nord, com Ingúixia, arriba al 30%. Enmig d’aquestes desigualtats econòmiques sorgides d’unes polítiques altament centralistes que concentren la riquesa econòmica al voltant dels nuclis de poder polític i releguen la perifèria a la misèria, no és estrany que buriats o caucàsics vegin una oportunitat en el fet d’accedir a un sou de l’exèrcit, i saber que en el pitjor dels casos, si moren en combat, les seves famílies rebran (en teoria) una compensació de 7 milions de rubles i una pensió.

Aquestes raons econòmiques expliquen, en bona part, per què les dues regions amb més soldats morts en combat a Ucraïna són, precisament, Buriàtia i el Daguestan (Caucas Nord). Segons dades oficials recopilades pel portal de notícies rus Mediazona, a la guerra d’Ucraïna han mort 6.219 soldats russos en total. De Buriàtia, n’han mort 256 (d’un milió d’habitants), i del Daguestan, 292 (de 2,5 milions d’habitants). Aquestes xifres contrasten de valent amb els 17 soldats morts originaris de Moscou (12 milions d’habitants) o els 49 morts de Sant Petersburg (5 milions d’habitants).

“Som la morralla de l’imperi”

Un altre factor clau que agreuja el procés de marginació i pauperització de les minories i que ha pogut afavorir el seu allistament a files és el racisme imperant de bona part de la societat russa. L’analista de la Fundació Buriàtia Lliure Maria Viuxkova declarava en una entrevista: “Les millors alternatives que hi ha a Buriàtia de trobar feina són o bé emigrar a Corea del Sud o allistar-se a l’exèrcit. Per nosaltres és difícil treballar a altres regions de Rússia, on els buriats s’enfronten a la discriminació i el racisme: no els contracten, no els proporcionen habitatge, els limiten l’educació. Sovint, els buriats que han provat sort en altres regions de Rússia es veuen obligats a tornar.”

L’Aslan és un home de Kabardino-Balkària, prop del Daguestan. Constata que el racisme cap als caucàsics és palpable a Moscou, on va treballar durant anys: “És una constant. A la feina al principi em miraven malament, els va costar agafar-me confiança. I quan ja em coneixien bé, a vegades malparlaven dels caucàsics utilitzant la paraula pejorativa que tenen per definir-nos, “txernojopie” (culs negres), sense ni adonar-se que jo era allà. Al metro havia tingut problemes amb nacionalistes pel meu aspecte. I el meu nano va tenir disgustos amb amistats a l’escola per no ser ‘rus’.”

Li demano per què creu que són ells i les minories de Sibèria els més afectats per aquesta guerra. És taxatiu: “Perquè per al Kremlin som la morralla de l’imperi, i d’aquesta manera es desfan de nosaltres.” I afegeix: “Però no entenc per què els pobles del nord no es rebel·len contra Moscou, l’imperi també els ha volgut destruir. Crec que a les nostres repúbliques del Caucas per ara la mobilització no ha estat tan nombrosa com a l’Extrem Orient perquè no s’hi atreveixen, saben que plantarem cara.”

Possiblement l’Aslan té raó. El Caucas és una regió potencialment explosiva, on durant anys va haver-hi un grup gihadista armat nodrit per joves radicalitzats i sense perspectives de futur. A les autoritats no els interessa de tornar a alimentar el descontentament i la ràbia entre aquest jovent.

Però a l’Extrem Orient i a Sibèria la situació és una altra, i els seus nadius ens fan arribar un prec. Quan vaig preguntar al Nikolai, del poblet remot de Iacútia que s’ha quedat sense homes joves, com podia ajudar-lo, em va dir: “Si us plau, feu-vos ressò de les nacions minoritàries. Si tots els homes se’n van a la guerra, la reserva genètica del nostre poble desapareixerà. D’aquí a vint anys, o quaranta, la nostra llengua també s’extingirà. Deixarem d’existir.”

Marta Ter Ferrer (@marta_terés investigadora i experta en relacions internacionals.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes