Faig tot allò que cal? Ho faig bé? Em protegeixo prou? Ho hauria pogut fer millor? Aquests són alguns dels pensaments que disparen l’ansietat del personal sanitari. Ho explica Amparo Malea, psicòloga clínica de l’Hospital Clínic de València. Perquè una de les moltes conseqüències que té la pandèmia en els sanitaris és l’afectació emocional i el perill d’acabar tenint trastorns psíquics.

El 45,7% dels professionals sanitaris té un alt risc d’acabar amb un trastorn mental, després de la primera onada de la pandèmia. Ho conclouen dos estudis fets per investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), del CIBER en Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) i del CIBER de Salut Mental (CIBERSAM), a més de metges de l’Hospital del Mar de Barcelona. Entre el personal amb qui s’ha fet l’estudi, el 28,1% presenta depressió, el 22,5% trastorn per ansietat, gairebé un 25% pànic, el 22,2% estrès post-traumàtic i una mica més del 6% abús de substàncies.

A part una forta prevalença de trastorns mentals, l’estudi també documenta una prevalença important d’ideació suïcida activa (3,5%) i d’intents de suïcidi (0,1%), durant l’últim mes abans de l’avaluació. Unes xifres que contrasten amb el 0,7%-0,9%, durant un any, estimat en la població general abans de la pandèmia.

El doctor Jordi Alonso, director del Programa d’Epidemiologia i Salut Pública de l‘IMIM, remarca que aquestes xifres són molt més altes que no es preveia: “L’exposició a la infecció, al patiment, a la mort, la falta de protecció i més aspectes impulsen a un enfrontament molt actiu, però també desgasten molt emocionalment. Esperàvem que les xifres fossin elevades, però no tant.”

Xifres creixents, minvants o estables?

Amb tots els mesos acumulats de pandèmia i enmig de la tercera onada, no és difícil de pensar que aquestes xifres hagin empitjorat. Amparo Malea creu que poden créixer a causa de la cronicitat: “La cronicitat de la pandèmia, la situació tan greu en l’àmbit econòmic, en l’àmbit social i sanitari, pot fer pensar que la situació s’agreugi, perquè el sistema nerviós està esgotat.”

S’expressa en la mateixa línia Roger Ballescà, psicòleg de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell: “Les xifres probablement augmenten, perquè alguns trastorns són acumulatius, i, tot i estar millor que a la primera onada perquè no estem confinats, la persistència de les dificultats i la suma dels sectors econòmics poden agreujar la situació.”

Però la falta d’estudis que demostrin cap a on van les xifres ens impedeix de tenir cap certesa. Així ho explica Jordi Alonso: “Com evolucionarà? No ho sabem. Creiem que a la primera onada hi va haver un estrès enorme per dificultats diverses, també per respecte de la novetat i la sensació que això era inacabable. Esperem que les dades de la segona onada que recollim demostrin una baixada, perquè la situació era diferent. Veníem d’un juliol i un agost amb baixa prevalença, amb situacions més de normalització, però no ho sabem del cert.”

Factors agreujants

Llargues jornades laborals, la por del contagi, l’angoixa de poder encomanar la malaltia a l’entorn i les UCI plenes són alguns factors que han agreujat la situació. El personal sanitari és actualment un grup vulnerable perquè és sotmès a una pressió que dura molt. La psicòloga clínica Amparo Malea explica que els sanitaris senten que la situació és incontrolable i que han de suportar la seva tensió, la de les famílies i la dels pacients. I afegeix: “Tenen una por altruista envers els seus companys, perquè no volen abandonar-los i creuen que si emmalalteixen els deixaran sols.”

Personal sanitari a l’UCI de l’Hospital del Mar de Barcelona.

El doctor Jordi Alonso remarca: “El factor més important, que agreuja molt la situació, és haver tingut algun problema de salut mental abans de la pandèmia. És un factor de risc que no s’ha descrit en estudis internacionals similars, però s’ha demostrat que els antecedents previs són un factor molt important.” També en destaca més, de factors, com ara el fet de ser jove, de ser dona, el contacte continuat o molt freqüent amb malalts de covid, haver estat hospitalitzat per la malaltia, les condicions de treball i la sensació o la percepció de falta de coordinació o direcció.

Però com se senten els sanitaris?

Laia Barberà, Olga Mayneris i Marta Romero, infermeres de l’Hospital Comarcal Sant Jaume de Calella, afirmen haver tingut, i tenir actualment, malestar emocional. A la primera onada, totes comparteixen la sensació de desconeixença i de por de no saber què fer. “No sabia que fer, i em deia: ‘Seguiré els meus referents, que tenen més experiència’, però anaven igual de perduts”, explica la Laia. “Totes teníem molta incredulitat, al principi. Tots pensàvem de debò que seria una grip i que passaria de pressa. Quan la nostra cap ens va dir que ens havíem de posar en grups de treball, ja vam veure que alguna cosa anava molt malament i vam agafar por”, afegeix.

Un dels grups de treball de l’Hospital Comarcal Sant Jaume de Calella.

La principal angoixa, a la primera onada, eren els pacients. “La meva por era saber portar els pacients, perquè se’ns demanava un nivell de coneixements que no teníem. Recordo un dia que vaig haver d’estar sola amb un pacient i un walkie-talkie i em vaig haver d’espavilar. Et deien: ‘Fes això’, però tu estaves sola i pensaves: ‘Ho dec fer bé? Quina atenció presto al pacient?'”, rememora l’Olga.

La por que tenien no era d’agafar la malaltia, sinó d’encomanar-la als altres. “Vaig deixar de veure els meus pares. No hi havia temps de pensar en mi, només pensava en els altres”, diu la Marta. “Jo veia històries a la tele que parlaven d’infermeres que havien encomanat la malaltia a les parelles i pensava: I si em passa a mi?”, confessa l’Olga.

Emocionalment, es troben pitjor que a la primera onada. Diuen que al principi no tenien temps de pensar-ho. Ara que saben què és i ho han viscut de fa gairebé un any, mostren angoixa pel fet de no veure el final. Expliquen que són molts mesos acumulats. “A l’estiu ens vam poder desconfinar i vam poder fer coses, però nosaltres ho vivíem amb por. No desconnectàvem. I l’estiu ja el vam enganxar amb el setembre. No vam tenir temps de desconnectar emocionalment. No vam tenir mesos per a poder frenar. En l’àmbit emocional estem més tocats”, expressa la Marta.

Totes tres accepten no haver-se sentit prou acollides. Hi havia recursos –diuen–, però eren molt minsos. Tot i això, pensen que ara es fa balanç i s’apliquen moltes més mesures. “La cosa també ha canviat. Ara és palpable a tot el col·lectiu sanitari com ha pogut afectar tot després d’un any”, recalca la Laia.

Dues se senten molt identificades amb els trastorns descrits. “Jo he tingut i tinc molta ansietat. Tinc taquicàrdies i he passat i passo molta tristesa. Però és una muntanya russa: un dia estàs bé i l’endemà plores”, diu l’Olga. La Marta fins i tot s’ha trobat impossibilitada en algun moment: “He tingut insomni i molts malsons. Recordo que la primera vegada que vaig tornar a una classe de crossfit, que jo mateixa els havia ajudat a organitzar, vaig dir a l’entrenador que no sabia què fer. Em vaig quedar bloquejada a l’hora de tornar a la vida social.”

Quant a l’ajuda psicològica, només l’Olga ha decidit de rebre’n. La Laia explica per què no: “Fins ara no m’he trobat amb la necessitat de fer-ho, però perquè n’he parlat molt amb la gent del meu entorn. M’han ajudat molt a portar-ho. El suport del grup ha estat i és indispensable.” En canvi, la Marta sí que hi ha pensat, però no se sent preparada: “Segurament m’ajudaria, però el fet de posar-me davant d’un psicòleg i explicar-ho, per mi és reviure-ho tot. I no en tinc ganes. Hi ha coses que no tinc ganes de recordar. És com una protecció cap a tu, que no és cap protecció, però no ho sé, ho afronto així.”

Personal sanitari de l’Hospital Comarcal Sant Jaume de Calella.

Totes tres afronten la situació actual amb tanta força com poden, però accepten sentir-se cremades i superades per la situació. Així i tot, diuen que necessiten pensar que ara ja anirà tot millor. “Necessitem pensar-ho, perquè si no no ho aguantem”, diu l’Olga.

Mesures preses i a prendre

A l’Hospital Clínic de València, Amparo Malea explica que, d’ençà de la primera onada, van habilitar espais perquè els sanitaris poguessin descansar i van oferir atenció psicològica. Després es van anar adaptant a les situacions i van anar variant les mesures. Diu que ara és primordial intentar de fer una detecció precoç dels possibles afectats per a poder-los ajudar amb el recurs adient a cada cas. Molts hospitals –diu– han aplicat recursos per als sanitaris i pensa que les conselleries també haurien d’implantar mesures com ara la contractació de més personal, cosa que ja s’ha anat fent en algunes comunitats autònomes.

També s’expressa en aquesta línia el doctor Jordi Alonso, que creu que caldria esmerçar més diners a pal·liar la situació. Quant a les mesures preses pels hospitals, explica això: “Al principi tot estava molt desbordat, costava de prendre mesures concretes. Els centres s’han organitzat de la millor manera possible i ara és fonamental que hi hagi protocols, ensinistraments i previsions. Crec que s’ha millorat bastant més tot aquest aspecte. Per exemple, en els torns, el suport i l’espai de descans.” Creu que també seria interessant que les institucions sanitàries donessin suport i premiessin l’esforç del seu personal.

Personal sanitari de l’Hospital del Mar de Barcelona.

D’ençà del decret de l’estat d’alarma, el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i la Fundació Galatea van habilitar un telèfon d’assessorament psicològic per al personal sanitari. És el 935678856 i continua actiu.

La Federació Salut Mental Catalunya diu que s’haurien d’ampliar les plantilles de professionals i adequar l’organització per afavorir el descans dels professionals. També consideren que hauria d’haver-hi serveis específics d’acompanyament emocional (amb dotació pressupostària) per a tots els sanitaris que han tingut experiències traumàtiques.

No hi ha salut física sense salut mental

Roger Ballescà explica que no es dóna prou importància a la salut mental: “No hi pot haver salut física sense salut mental, i en relació amb la pandèmia, l’OMS ha remarcat la importància dels elements de salut mental que han de prevaler com prevalen els aspectes físics. Tot i que s’han fet esforços i els serveis de salut mental han anat creixent i potenciant-se els darrers anys, encara som lluny d’on hauríem de ser.”

L’OMS va fer una crida als governs i als dirigents de l’àmbit de l’atenció de la salut perquè s’abordessin les persistents amenaces i la seguretat del personal sanitari. Assegura que cap país, hospital ni centre de salut no pot mantenir segurs els seus pacients, llevat que primer no es preservi la seguretat dels treballadors de la salut. Així ho explicitava a la Carta que va publicar amb motiu del Dia Mundial de la Seguretat del Pacient.

Amparo Malea reflexiona sobre la situació i els sanitaris i és optimista: “Penso que el personal sanitari és totalment eficaç i està preparat, perquè tota la vida que s’enfronta a situacions de tensió. Cal que els ajudem tant com puguem, però també hem de confiar que tiraran endavant.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.