Sé que avui tothom està indignat, molt indignat, després d’haver vist les increïbles mentides i l’extraordinari cinisme desplegat ahir en la sessió del judici per Enric Millo i Diego Pérez de los Cobos. Però no perdem el món de vista: l’ús interessat de la mentida en política és una pràctica perfectament documentada, a tot arreu i de cap a cap de la història.

Ho és especialment a partir de l’existència de les eleccions democràtiques, que permeten a la població de triar la persona que els governa. És evident que per poder elegir de manera adequada els governants, els ciutadans depenen de la veracitat de la informació que reben. Perquè és d’acord amb aquesta informació que cada votant decideix quina butlleta de vot agafa i diposita en l’urna. I, a la inversa, també és evident que la desinformació és igualment important. La imatge que un votant puga tenir d’un líder, d’un partit o d’una ideologia, es pot originar a partir d’informació veraç però també a partir de mentides. És immoral, això, és repugnant, és terrible i molt perillós. Però és cert.

Per això en les democràcies modernes és importantíssima la manipulació de la informació. Les eleccions britàniques del 1924 en varen ser el primer test, arran del famós episodi de la falsa carta de Grigory Zinoviev que el Daily Mail va publicar sabent que era falsa i que va tenir per conseqüència l’ensulsiada dels laboristes. D’aleshores fins a aquest món hiperconnectat on vivim avui, la mentida s’ha fet servir obertament d’instrument polític una vegada i una altra. Amb tant d’èxit, de fet, que fins i tot s’ha creat un concepte, la tècnica de la gran mentida, que pretén entendre i explicar com és que un mecanisme tan repugnant  funciona tan bé.

El fonament d’aquesta tècnica és molt interessant. Parteix de la idea que tots els humans, en un moment o altre, hem fet servir alguna petita mentida i que això fa que tots, per culpa de la generalització d’aquesta pràctica, acabem assumint internament que mentir no és una maldat absoluta, sinó que és més greu o menys segons el grau d’aquesta mentida. La tècnica de la gran mentida connecta amb el fet que, si bé és cert que tothom en algun moment ha mentit, molt poca gent explica mentides enormes, mentides desconcertantment grans. I d’això, la tècnica en treu un avantatge clau. Quan un polític explica una mentida enorme, una mentida clarament desproporcionada, ja ho fa calculant que una part de la població acceptarà com a ‘natural’ l’existència d’un grau de falsedat en aquella informació i que aquesta acceptació, precisament, farà que resulte difícil de creure, d’entrada, que la falsedat siga enorme. Basant-se en aquestes claus s’ha demostrat que, tret d’aquells que han viscut un fet determinat, la resta de la població és possible que se’n crega qualsevol versió, si una persona amb autoritat reconeguda la defensa amb fermesa, com si fos veritat.

Aprofitant al màxim tots els ressorts d’aquesta tècnica, ahir Enric Millo i Diego Pérez de los Cobos van omplir de mentides greus, gravíssimes, el saló tronat del Tribunal Suprem espanyol on es fa el judici contra el govern de Catalunya, la presidenta del parlament i els dirigents d’Òmnium i l’ANC.

Dir que el seu ‘testimoniatge’ va ser indignant és tirar curt. Poques vegades he vist gent mentir en públic d’una manera tan descarada. Contra totes les evidències i contra la realitat viscuda per milions de persones. Però, tornem-hi, no perdem de vista la raó d’un comportament com aquest.

Millo i Pérez de los Cobos no pretenen convèncer els independentistes, ni tan sols segurament la societat catalana. Ells simplement són l’instrument necessari perquè les penes siguen tan dures com siga possible i per a conflictivitzar la realitat que tothom va viure el dia del referèndum d’autodeterminació. L’octubre del 2017 no hi havia dues versions d’allò que havia passat el Primer d’Octubre ni ningú podia acarar-se a ningú amb una ‘realitat alternativa’, per expressar-ho segons la terminologia posada de moda per Donald Trump. Però ara Millo i Pérez de los Cobos, i els mitjans i els polítics que els donen suport, han creat una espècie de realitat paral·lela que, per una banda, va destinada a mirar de justificar la brutalitat de la condemna que rebran els presos polítics i per una altra va adreçada a alimentar els fanàtics, perquè la facen servir per oposar-se a la protesta legítima, contaminant i emboirant la realitat que tots vàrem viure.

La gran mentida és una tècnica irritant, excepcionalment irritant. Avui molts ens sentim atonyinats una altra vegada, agredits en el racó més íntim, astorats per això que vivim. Però aquest sentiment que causa, precisament, és el seu punt feble. Aquesta és la seua feblesa i el gran perill per als qui la fan servir. La tècnica de la gran mentida no es pot utilitzar sinó en casos molt excepcionals i generalment tan sols es fa servir com un recurs desesperat. Perquè destrueix el consens social més bàsic i obre un abisme insondable entre els qui intenten mantenir-la a costa de perdre la seua dignitat i la societat que els envolta.

El Primer d’Octubre ja es va obrir un d’aquests abismes, sentimental, entre la major part de la població de Catalunya i l’estat espanyol. Difícilment ningú que visqués en directe l’actuació de la Guàrdia Civil i la policia espanyola tornarà a sentir mai gens d’afecte pel regne d’Espanya. Ahir crec que aquest abisme encara es va engrandir més, va pujar uns quants graus, i que van ser molts, moltíssims, els ciutadans que, pel que s’hi va dir, van sentir un fàstic íntim d’una magnitud impossible de descriure. Però la qüestió és com reaccionarà Catalunya quan el tribunal condemne durament els presos polítics basant-se no en la veritat sinó en aquestes mentides, malgrat els vídeos, malgrat les imatges, malgrat els relats i malgrat els documents que les desmenteixen en cada detall. La història demostra l’eficàcia de la tècnica de la gran mentida, sí. Però la història també explica que gairebé cada revolució ha nascut i ha triomfat com a reacció contra un ús tan desmesurat d’aquesta perillosa tècnica, perquè ha fet entendre a la gent, a la societat, que ja no hi ha cap conciliació possible i que no resta cap més opció que canviar completament les regles del joc. D’un sol colp, encertadament i sense cap ombra de dubte.