El govern de la segona “falsa ruta”

Ja podem dir, amb no menys força ni més claredat, que a Catalunya s’ha acabat la política per deixar pas a l’administració de les coses

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El febrer del 2021, la victòria electoral independentista sobre l’estat i les seves articulacions a Catalunya va posar sobre la taula l’exigència d’una nova fase de desobediències si es volia ser conseqüent amb la majoria expressada a les urnes. Ja sabíem, però, que el nucli estratègic del govern in pectore de Pere Aragonès –amnistia i dret d’autodeterminació– no en preveia pas, de desobediències: amnistia i referèndum havien de ser sengles concessions d’un estat amb voluntat negociadora. Ara bé, si teníem present la campanya d’Illa i Sánchez en relació amb l’independentisme, com a mal a extirpar perquè generaria “odi i divisió entre catalans”, no calia esperar-ne res que no fossin paraules; i menys encara quan la fiscalia de l’estat havia recorregut contra el tercer grau dels presos polítics. (Ara sabem que l’indult va ser una maniobra per a crear hegemonia, o sigui, per a fabricar obediència, val a dir, mesells: no ens fem trampes al solitari.) Ateses les relacions de la coalició de Madrid, tampoc no es podia esperar gran cosa del paper dels comuns-Podemos, com a intermediació amb els poders superficials o profunds, tant se val, de l’estat: aquella gent són la desbrossadora fàctica del PSOE-PSC. Els daus ja venien, doncs, carregats. Que Junts i la CUP restessin tancats, per raons oposades, en aquella timba, feia més grotesc el trompe-l’oeil (“enganyalull”, n’han dit alguns) muntat per distreure badocs. En aquest sentit, la fotografia de Vergés, Aragonès i Colau davant la tomba de Companys és significativa: podria revelar uns escolanets contrits davant la història, si no fos la d’uns hipòcrites que pretenen amagar el camí que han agafat. I així és, en efecte, car no som lluny de l’esperit del famós article de Fernando (Ferran) Valls (i) Taberner a La Vanguardia el febrer del 39, “La falsa ruta”, en què, abominant del nacionalisme català, celebrava l’ocupació militar i feixista del país. Aquell senyor, represaliat pels fets d’octubre del 34, quan el feixisme provava d’assaltar el poder de la República des de dintre, esdevenia, amb el seu acte públic de contrició, el Gran Mesell. I ara podem dir ben alt i clar que n’hi ha que, amb mitges tintes, tornen a escriure una còpia de l’article d’en Valls (i) Taberner sense necessitat que les tropes espanyoles hagin entrat per la Diagonal: haurà bastat que el poble reprengués la marxa històrica un Primer d’Octubre per ficar la por al cos als futurs penedits (“reculaires”, en diu la Rojals) per la “falsa ruta” del catalanisme independentista. Respectant-ne els bons propòsits i els èxits parcials a l’interior (manifest dels rectors de totes les universitats del país), l’estratègia de l’amnistia i el dret d’autodeterminació només haurà servit per a dissenyar amb quatre pals un camp de joc on recloure la soferta “societat civil” i sobre el qual aixecar l’edifici d’un govern sòlid. Però la cosa important no era pas la traça, més o menys irregular, ni la façana, més o menys repintada, sinó el terreny i els fonaments. I, en aquest punt, els nous interrogants plantejats fa un any i mig al govern de coalició (relacions amb l’estat i els seus aparells, recomposició de l’economia, mesures socials, final de la repressió) ja han fet el seu recorregut fins a abocar a un govern monocolor d’ERC sobre un terreny empantanegat i cantons de guix per fonaments. (Entretant, la part més decidida, honesta i organitzada de la “societat civil” ja va donar la resposta en la Diada i en la celebració del Primer d’Octubre.) Un govern que no donarà sorpreses: els nans no li creixeran mai. Ja podem dir, amb no menys força ni més claredat, que a Catalunya s’ha acabat la política per deixar pas a l’administració de les coses, com ja ho feien les velles diputacions, avui menjadores de partits.

Som, doncs, de facto, quatre províncies espanyoles amb seu central a Barcelona per a interioritzar i canalitzar el regionalisme imperant sota el fals marxamo de l’autonomia. No compreu la pretensió de penjar-ne als parracs l’etiqueta de “nacional”, que fóra un escarniment. I amb molta menys raó “independentista”, que fregaria l’estultícia, beneiteria, o niciesa, a gust del consumidor.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes