El 2 de juny, després d’una setmana en que el PP va passar de la glòria d’aprovar el pressupost a l’abisme de la moció de censura, prenia possessió el nou govern espanyol, encapçalat per Pedro Sánchez. Els socialistes anunciaven un executiu que, del punt de vista polític, irritava els partits que els havien cedit el vot. Ni Podem, ni els independentistes, ni els nacionalistes bascs no estaven contents amb algunes tries ben significatives. Però ningú no s’esperava que, quatre mesos després, dos ministres haguessin dimitit, tres no haguessin dimitit però ho havien d’haver fet i fins i tot Pedro Sánchez estigués sota sospita. El cas Borrell ha acabat d’encendre totes les alarmes sobre la manera com es va triar un govern ple de personatges amb honorabilitats més que dubtoses.

1.-Màxim Huerta (Cultura), el primer de plegar
La primera dimissió arribà al cap de deu dies. El periodista valencià Màxim Huerta havia estat triat com a ministre de Cultura, cosa que va causar sorpresa generalitzada. Pocs dies després es va saber que havia defraudat 218.322 euros a Hisenda cobrant algunes de les seves col·laboracions televisives per mitjà d’una societat per tal d’eludir el pagament de l’IRPF.  El frau havia estat detectat i havien dut el cas als tribunals. Va ser la primera vegada en què van aparèixer veus qüestionant com s’havia triat el consell de ministres i la poca cura que s’havia posat a detectar conductes irregulars. Però en aquell moment encara semblava que era un cas aïllat i la dimissió ràpida va atenuar el debat. No se sabia que ben aviat es tornaria a obrir.

2.-Luis Planas (Agricultura), el primer que no dimiteix
No havien passat ni vint-i-quatre hores de la dimissió de Huerta que un segon escàndol ja va sacsejar el govern de Sánchez, que el 2016 havia dit en una piulada: ‘No inclourem encausats en les nostres llistes; el nostre codi ètic i el conveni amb Transparència Internacional ho impedeixen.’ L’afirmació se li va girar en contra quan es va saber que el ministre d’Agricultura, Pesca i Alimentació era encausat d’ençà del 2016, quan era conseller andalús, en un cas de robatori d’aigua al paratge protegit de Doñana. El problema es va liquidar amb una decisió molt oportuna de la fiscalia, que va resoldre que no veia delicte en el cas, un cas que havia esclatat el 2012.

3.-Carmen Montón (Sanitat), la segona dimissió abans dels cent dies
L’11 de setembre, durant la diada de Catalunya, la ministra de Sanitat, Carmen Montón, també valenciana, va dimitir, acorralada per les informacions sobre les irregularitats en un màster a la Universitat Rey Juan Carlos, que incloïen, presumptament, manipulacions de notes i plagi en el treball final. 19 pàgines de les 52 que tenia el treball eren copiades, fins i tot de la Wikipedia. Sánchez va mirar de salvar Montón, però Podem, i molt especialment Pablo Iglesias, va exigir-ne la dimissió, que ja creava una situació d’alarma. No era normal que en cent dies haguessin dimitit dos ministres. Potser per això les dimissions, que Pedro Sánchez havia justificat afirmant que en el seu executiu, a diferència dels del PP, no hi cabia gent dubtosa, es van acabar de cop. Els tres casos següents foren igualment tres escàndols, però ja no es va moure ningú de la taula de la Moncloa.

4.-Dolores Delgado (Justícia), la segona de no dimitir, tot i demanar-ho el congrés
A final de setembre va saltar el quart cas, quan es va saber que la ministra de Justícia, Dolores Delgado, havia dinat amb l’ex-comissari de policia José Manuel Villarejo, el centre de les clavegueres de l’estat, prou conegut i polèmic. Un dinar que havia estat enregistrat i se n’havia filtrat el contingut en un mitjà aparentment vinculat a Villarejo. En quaranta-vuit hores Delgado va donar quatre versions diferents sobre la seva relació amb el policia, responsable d’allò que es va anomenar ‘operació Catalunya’. Es va fer evident que aquella relació anava molt més enllà d’un dinar. La polèmica es va allargar fins aquesta mateixa setmana, quan el congrés espanyol ha reclamat la dimissió de la ministra, amb els vots a favor del PP i Ciutadans i l’abstenció de gairebé tots els grups que havien donat suport a la moció de censura contra Rajoy: Podem, ERC, PDECat i Compromís. En contra de la dimissió, només hi votaren el PSOE i el PNB.

5.-Pedro Duque (Ciència), el tercer de no dimitir
Tot just si havia esclatat la polèmica de la titular de Justícia que ja en començava una altra: la del ministre de Ciència, l’ex-astronauta Pedro Duque. Duque s’havia comprat un xalet a Xàbia, per mitjà d’una empresa patrimonial, operació que fou considerada una maniobra per a eludir el pagament d’imposts. El ministre va mirar de defensar-se en una dramàtica intervenció, en què va arribar a dir que ho havia fet així perquè la seva vida, com a astronauta, era un perill constant. Duque mantenia casa a Madrid i afirmava que el xalet de Xàbia era per a llogar-lo durant les llargues temporades que passava a l’estranger i que la resta de dies se’l llogava a ell mateix. Però, sorprenentment, aquest lloguer que deia que es pagava no apareixia enlloc.

6.-Josep Borrell (Afers Estrangers), l’escàndol més perillós per a Sánchez
L’escàndol més complicat acaba d’esclatar: és el de Josep Borrell. S’ha sabut que a final de setembre la Comissió del Mercat de Valors espanyola va resoldre un expedient en contra seu per la venda d’accions d’Abengoa a càrrec de la seva dona, per valor de 9.000 euros, mentre ell era conseller de la companyia i tenia informació privilegiada que no havia estat publicada. Just després de la venda de les accions, a final de novembre del 2015, Abengoa va demanar concurs de creditors. L’escàndol ha estat publicat a bastament a la premsa europea i econòmica, que en alguns casos ja el considera mort políticament, encara que de moment no passi res. Per a Sánchez el cas Borrell és el més complicat, perquè quest nomenament va ser una decisió personal molt complicada de justificar, sobretot amb els socis catalans, i perquè a Espanya es consenten coses que a Europa serien inadmissibles. Amb Borrell assenyalat, la capacitat diplomàtica d’Espanya minva molt, oimés tenint en compte que el 2012 ja va haver d’abandonar el càrrec de president de l’Institut Universitari Europeu de Florència precisament per un conflicte d’interessos amb la seva presència al consell d’administració d’Abengoa.

 

I els altres…
No és que la resta de l’executiu hagi estat exempta de polèmiques. Però, en tot cas, d’un altre nivell, que no comprometia l’honorabilitat personal. A final d’agost, per exemple, la ministra de Treball, Magdalena Valerio, es va trobar involucrada en una gran polèmica perquè el seu ministeri va legalitzar un sindicat de prostitutes, decisió poc compatible amb el perfil feminista que Sánchez volia imprimir al seu govern.

Un altre capítol estrany va ser l’anunci de Pedro Sánchez d’una pujada de l’impost del dièsel que la ministra d’Indústria, Reyes Maroto, va desqualificar en públic.

I la ministra de Defensa, Margarita Robles, va haver de bregar amb una decisió ben polèmica: la de vendre bombes a l’Aràbia Saudita per a la guerra del Iemen. Després de paralitzar la venda, l’amenaça de represàlies econòmiques pels saudites va fer reconsiderar la decisió, cosa que va malmetre força la seva credibilitat.

Grande-Marlaska, un home més que polèmic que exerceix el càrrec de ministre d’Interior, també va estar a l’ull de l’huracà arran de les acusacions d’haver consentit la tortura mentre era jutge, acusacions fonamentades en decisions del Tribunal Europeu dels Drets Humans.

I fins i tot el president Pedro Sànchez va haver de defensar-se el mes de setembre de l’acusació que la seva tesi doctoral era irregular, debat que va acabar esvaint-se, però que afegí encara més caos a la composició d’un gabinet que ningú no entén com és que no va ser confeccionat amb més cura.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb