Sergi Pinkman pandemia paisos baixos holanda generacio maleida

Al vestidor s’encavalquen converses d’accents diferents mentre Sergi Pinkman es canvia les botes de seguretat pel calçat de carrer. “Avui ha estat un bon dia”, pensa. Se sent cansat per l’esforç físic i remuga quan, sense voler, es toca algun dels blaus que s’ha fet treballant, però està content. Molt més que quan vivia a Catalunya.

Quan surt del magatzem on fa d’operari, es troba com quasi cada dia que el cel està ennuvolat i que fa molt més fred que el que ha de suportar habitualment. Fa gairebé tres mesos que viu a Tilburg, una ciutat neerlandesa, a deu quilòmetres de la frontera amb Bèlgica. Va decidir de venir a viure als Països Baixos després d’enfrontar-se durant mesos a una profunda tristesa i frustració agreujades per la pandèmia. Necessitava trobar una feina, i com que a casa no se’n sortia, va anar-la a cercar a l’estranger.

Traslladar-se no li és estrany. Va néixer fa vint-i-quatre anys, a València, i d’aleshores ençà ha viscut a més cases que no pas anys té. Així i tot, sí que és la primera vegada que viu fora dels Països Catalans. Tampoc no li és cap novetat treballar. Va començar quan tenia setze anys, però fins ara no s’havia sentit valorat ni degudament recompensat. Ací és operari logístic en un magatzem de peces de cotxe, tot i que la seva vocació és la creació de contingut audiovisual.

Des que era un nen que ja costava desenganxar-lo de l’ordinador. Sempre editava algun vídeo mentre aprenia amb guies d’internet. El seu primer salari va guanyar-lo quan va començar a editar continguts de grans youtubers espanyols. Però fins que no es va implicar en política no es va fer un nom a les xarxes, el de Sergi Pinkman. Twitter es va convertir en la seva gran plataforma per ajudar el moviment independentista. Molts dels seus vídeos, sovint amanits amb un toc d’humor, van fer-se virals i arribaren a un munt de gent. La situació política l’indignava i volia posar-hi el seu granet de sorra. Amb un objectiu: explicar a tanta gent com fos possible què passava a Catalunya. I també a l’estranger.

L’1-O el va posar en el punt de mira de molts, també de partits polítics de l’òrbita independentista, que van provar d’acostar-lo a les seves línies, però Pinkman sempre se’n va desentendre per mantenir la llibertat creativa. Van ser anys molt moguts. Quan l’estabilitat política i social trontollava, ell passava dotze hores diàries creant contingut per a les xarxes. Quan no era davant la pantalla de l’ordinador, probablement es trepitjava l’asfalt del carrer amb el puny alçat, en alguna manifestació. Fins que no va poder més.

Amb el temps, diu que ja no confia en la classe política. Allò que va passar la tardor del 2017, diu, no va ser res més que una estratègia política. ‘Sort que he sabut què és un polític ara que sóc jove i no més endavant –exclama–. Per aquí no hi penso passar més, no s’aprofitaran més de mi.’

Del rebombori que van aixecar els seus vídeos, poc rèdit en va obtenir. Tot i les hores d’esforç i els milers de repiulets que embellien les seves publicacions, no tenia vida professional. No aconseguia feina estable en el sector i això el deprimia. D’una banda, se sentia decebut amb ell mateix, perquè no sabia si el fet d’haver agafat durant un temps el camí de la política li havia tancat portes. I d’una altra també es veia ferit, perquè ningú no li havia reconegut mai l’esforç que va esmerçar a generar aquest contingut.

“Jo no sóc en Sergi Pinkman de la política, sóc molt més que allò”, reivindica. “Això és només una engruna de pa que tinc a internet. La gent em coneix per allò, però jo intento anar molt més enllà que aquestes coses i prou.” De fet, a ell li agrada el cinema i la publicitat, però, tot i l’experiència acumulada i els tres títols d’educació superior que l’avalen, no ha aconseguit feina estable al sector. Res més enllà d’algun projecte esporàdic sense possibilitats de continuïtat.

Quan va arribar la pandèmia, va deixar-ho estar. Si fins aquell moment no havia sorgit l’oportunitat, no apareixeria pas ara. De totes maneres, no és que cerqués exclusivament ofertes del seu sector. Qualsevol cosa li valia. Va provar en supermercats, empreses d’atenció al client, de compra-venda… Fos què fos que l’ajudés a ser independent econòmicament, era una bona alternativa per a ell. Si abans del 31 de juliol hagués trobat feina a Catalunya, on s’havia traslladat de petit, s’hi hauria quedat. Però quan va arribar l’agost i la seva situació continuava igual, va prendre la decisió d’anar-se’n, juntament amb la seva mare, cap al centre d’Europa.

Això va ser a mitjan setembre i d’aleshores ençà la seva situació anímica ha millorat dràsticament. Finalment, veu que les hores d’esforç que dedica en un projecte tenen una recompensa econòmica justa. No obstant això, diu que també ho ha passat malament. Fa poques setmanes va perdre la feina que tenia i, desesperat, va pensar si tornava a casa. Fins i tot va publicar al Twitter que cercava feina. Per sort, al cap de tres dies, la mateixa empresa li va oferir una altra feina i ara ha recuperat el somriure.

Tot i que no es veu pas fent d’operari a llarg termini, aquest compàs d’espera li serveix per a sentir-se productiu, una cosa que a casa no havia aconseguit. “No m’hi dedicaré, a aquesta feina, però estic més content ara que no en dos anys a allà, movent-me a Twitter o en qualsevol feina puntual –diu–. Si més no, em valoren el meu temps i em paguen.” A més a més, el fet de viure als Països Baixos li permet de practicar l’anglès. Tot i que no és l’idioma local, més del 90% dels habitants el poden parlar amb fluïdesa.

Pinkman opina que la seva generació és especialment desfavorida: “Primer va ser la crisi econòmica del 2007, que encara dura i no sé si s’acabarà mai a l’estat espanyol, i després la pandèmia. Som una generació maleïda que no podem acabar de sortir, i si ho fem, sempre hi ha alguna cosa que ens atura. Si no és la crisi financera, és una pandèmia, i després serà la crisi causada per aquesta situació. Ens n’hem d’anar del nostre país perquè allà sempre estem perjudicats.”

Tanmateix, no ho veu tot negre. Creu que aquesta situació els forçarà a sortir de la zona de confort i que això, a la llarga, serà positiu. “Això és una merda, però quan passin vint anys o trenta pensarem que hem estat uns afortunats d’haver-ho viscut –reflexiona–. A mi m’agrada més tenir alguna cosa per la qual lluitar que no pas tenir un camí estable tota la vida. M’estimo més lluitar.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.