Endevina endevinalla: què tenen en comú el cartell d’una tal “Feria de Abril de Catalunya” que representa la casa Batlló en forma de peineta, una parada de la Policia Nacional espanyola al cor de Barcelona per Sant Jordi i la Creu de Sant Jordi mateix atorgada a anticatalanistes ressentits? Exacte, que sobre els símbols catalans el més ximple s’hi pot pixar.

No ens havien acabat de tocar el voraviu el trio de Loles “que se jodan” León, el Mendoza i el Mariscal, que encara havíem de veure les forces d’ocupació ocupant la rambla de Catalunya el dia del nostre patró. Un escarni beneït per l’ajuntament del PSC, aplaudit pel delegat del govern espanyol –“La policia també és cultura”, li vam haver de sentir dir– i celebrat per la claca mediàtica de la progressia: “El passeig de Gràcia llueix preciós”, feia la SER a les xarxes, en català i amb alegres emoticones: “Llibres, roses, dracs i… la Policia Nacional que s’estrena amb parada pròpia.” El Periódico brindava uns dies abans: “Aquesta diada de Sant Jordi tindrà un toc blau a més del vermell de la rosa. La Policía Nacional i la Fundación Policía Española posaran per primera vegada una parada de llibres…” La traducció és meua perquè, per variar, no n’he sabut trobar la notícia periodiquera en català.

Cal dir-ho i és de justícia: si la parada dels piolins va aguantar dreta i estàlvia totes les hores és perquè cap català no va tindre ganes de passar la nit de Sant Jordi a l’Audiència Nacional. A partir d’aquí, honor i glòria al jovent que va anar a saludar l’enemic amb estelades i crits de fora les forces d’ocupació. Uns nanos que l’any disset i durant la dita batalla d’Urquinaona encara llegien contes per anar a dormir i que avui trien el camí del coratge i la memòria, tot el contrari de la via facilota de la canalla absorbida per l’espanyolisme banal i feixistitzant. Si l’any que ve la provocació continua, estic segura que el xoc ja no serà paralitzador i que els ocupants tindran companyia tota la jornada –altrament, no vull pensar que amb el temps no ens acabi plantant parada l’exèrcit espanyol.

Estimulat pels governs socialistes, el desvergonyiment va fent via sense resistència a la vista. Aquests dies me n’ha assaltat una altra mostra en format bidimensional, el cartell anunciador de la “Feria de Abril de Catalunya” –amb aquest “de” gens innocent–, i que el dia de la presentació em va passar per alt, perquè devia tindre callista. Il·lustrat amb la casa Batlló esdevinguda una peineta andalusa, és patrocinat per l’any del centenari de la mort d’Antoni Gaudí —o el que sigui que signifiqui la posició preferent del logotip. Una efemèride en què les forces institucionals van arrossegant el nom de l’arquitecte per faristols variats, descontextualitzant-ne l’obra i buidant-la de significats inconvenients, esforçant-se a distreure’ns de l’antiespanyolisme ben documentat del mestre amb les coloraines calidoscòpiques dels seus mosaics.

El cartell explicita tantes coses de cop, que no ens entretindrem en la suada inconització pop de la seua obra, a la manera dels toros i les sevillanes de trencadís de les botigues de records barcelonins. També la Feria passada van fer servir Miró per representar una sevillana inspirada en els seus traços i els seus colors, però no tinc energia per a fer extensiu l’article a dos cartells consecutius. Sense moure’ns de Gaudí, l’abast de l’apropiació arriba al punt que fins un partit intrínsecament anticatalà com el PP s’ha servit de la iconografia del trencadís per a un dels seus actes a Barcelona, cosa que vindria a ser com fer passar el lema del “ben d’hora, ben d’hora” de Guardiola per les pantalles gegants del Bernabeu.

Si no fos perquè es tracta de l’independentista català més universal –abans de Guardiola, ja que ha sortit–, el fet de convertir una obra seua en peineta podria ser una expressió artística com una altra, en el sentit que té l’art de no deixar indiferent l’observador. Per això seria injust apuntar la feina del dissenyador, mentre que és totalment pertinent demanar raons a qui paga i mana, és a dir, a qui s’aprofita que l’arquitecte és sepultat sota un segle de desmemòria per afegir-li’n una palada més, és a dir, també, a qui es val del fet que no es podrà defensar del patrocini del seu propi escarni: l’apadrinament de la principal fira d’exaltació identitària espanyola que se celebra a la Catalunya actual.

Si algú es pensava que el deshonor ja era total, dues tasses de camamilla: perquè la presentació del cartell no només va tindre lloc al ventre de la mateixa casa Batlló, sinó que la web d’aquesta obra arxivisitada del passeig de Gràcia és ni més ni menys que casabatllo.es, subratllo: punt es, el domini oficial d’Espanya a internet i que, segons el seu Ministeri d’Afers Digitals “s’identifica a tot el món amb la nostra cultura i idioma [castellans]”. No ens ho recordaran els actes institucionals del centenari, això que tot català informat ja sap: que en l’intent d’assistir Gaudí a una missa pels caiguts del 1714, el van detenir per no voler doblegar-se al castellà davant de la policia del règim. Doncs té: casabatlló.es, lapedrera.com, sagradafamilia.org. Ni amb un miserable punt cat ens hem sabut fer dignes del seu llegat.

Ni em demano com ens ho deixem fer, això, perquè flagel·lar-nos més ja no porta enlloc. Segurament són tantes coses acumulades que no sabem per on començar. Potser aquesta és la idea, bombardar-nos per tants flancs alhora que no arribem a poder controlar com a poble qui es pixa en la memòria dels nostres. I la ironia és que, mentre socialistes i comparses s’aboquen servils a lliurar els nostres símbols a l’espanyolitat, no són mai correspostos amb una gràcia recíproca: la web de la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Catalunya, per exemple, no s’ha dignat pas a tindre versió en la llengua del país que li dedica tants patrocinis i genuflexions. De fet, que es mantingui un any rere l’altre impermeable a la cultura catalana, inassimilable i inassimilada, té tot el sentit com a instrument del nacionalisme expansiu que és.

La prova que els fantasmes no existeixen és que fer participar Gaudí en l’operació espanyolitzadora del seu mateix poble no comença ni s’acaba amb un cartell, només cal recordar els premis de cinema amb què abracem i premiem per sistema films de llengua i cultura castellanes –produïts al seu torn per la televisió que ha de vetllar per la normalització del català. O el fet que les universitats amb què vam voler honorar figures com Pompeu Fabra o l’abat Oliva hagin esdevingut feus de castellanització progressiva si no recalcitrant, i ja plego d’invocar noms, segur que a valtros se us n’acudeixen més. De fet, gran part de la feina que tenim girada, nacionalment i lingüística, comença aixecant la bota amb què naltros mateixos ens trepitgem.