El renaixement literari de Maria Mercè Roca i l’adeu a la política

L'escriptora publica 'Al final t'agradaré' amb Rosa dels Vents, després de nou anys de l'última novel·la

VilaWeb
Sebastià Bennasar
08.03.2020 - 23:14
Actualització: 09.03.2020 - 00:14

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’ampolla du escrita amb guix i bona lletra les paraules ‘garnatxa’ i ‘carinyena’. El color del vi és com una premonició de tot allò que ha de venir a continuació: profund i fresc a la vegada. Pur Priorat al cor de Barcelona per a celebrar un renaixement literari empordanès. També hi ha ampolles dins glaçoneres amb garnatxa blanca. El vi negre procedeix del celler Vall Llach. El blanc d’un altre productor de Porrera, ‘perquè de blanc en fem molt poquet i quan s’acaba, s’acaba’, ens diuen mentre ens expliquen què menjarem per començar i quins plats podem triar per continuar. Qui ha ajuntat a taula una representació nodrida dels periodistes culturals del país és Maria Mercè Roca. L’avinentesa s’ho val, torna a la novel·la amb Al final t’agradaré (Rosa dels Vents) després de nou anys sense tocar el gènere i pràcticament sense escriure si descomptem un llibre de relats anterior. Perduda entre les vicissituds de la política, primer al parlament (elegida com a diputada per Esquerra Republicana de Catalunya), ‘en temps del tripartit, quan ens deien que érem el Dragon Khan’, i després en la foscúria de l’oposició a l’Ajuntament de Girona.

L’ataquem sense que tingui temps de menjar res més que unes quantes olives i ens explica que torna a fer classes de català per a adults. ‘Abans vaig tenir molt èxit i vaig deixar-ho tot per escriure, que és quelcom que ara no recomanaria a ningú. Això era fa trenta-cinc anys i tenia clar que només em volia dedicar a escriure, però ara sóc molt feliç ensenyant la llengua a gent de tot el món que fa un gran esforç per a aprendre català, sobretot quan la seva gramàtica no és la nostra i quan a més a més són grans. Les aules són petites babels i m’he de treure el barret davant la tenacitat de tots aquests alumnes perquè les llengües no són fàcils.’

Maria Mercè Roca tenia ganes de tornar a l’honestedat de la literatura, tot i que comença afirmant: ‘Fa molt que no formo part d’aquesta moguda que és escriure, les presentacions i els mitjans ara em fan una mica de vertigen, però escriure és el millor que he fet a la meva vida i el retorn ha estat molt plaent.’ Pel camí ha deixat la política, que abandona una mica decebuda i amb un ‘el projecte ja no m’interessava tant’, amb el qual procura de llimar la distància entre l’equip municipal d’Esquerra i la cúpula dirigent. ‘Si els teus no creuen que pots guanyar, llavors no hi ha la confiança imprescindible per a poder continuar en un equip.’ Així, abandona la primera fila activa d’un partit que s’ha nodrit de nombrosos escriptors i intel·lectuals aquests darrers temps. ‘A mi m’és impossible escriure mentre estàs activa en política; la política ocupa totes les hores del dia.’ Encara fa dos comentaris durs sobre el seu pas per les institucions: ‘Mentre era al parlament nosaltres governàvem i vàrem poder fer coses i impulsar alguna llei important per a la cultura del país, però estar a l’oposició, encara que sigui en un ajuntament, és anar sempre a la contra i això no em va acabar d’agradar. És molt més agradable l’honestedat de la literatura, no hi ha res més personal. En la política he procurat fer-ho tan bé com podia, tant al parlament com a l’ajuntament.’

Decidim que és el moment de fer una pausa, que pugui menjar alguna cosa, que pugui tastar el vi que marida a la perfecció amb els formatges, la coca de vidre amb tomàquet, la patata emmascarada… i llavors sí, llavors és l’hora de parlar del perdó. I de les relacions humanes. Perquè és més o manco d’això de què tracta aquest retorn a la novel·la en forma de Al final t’agradaré. Hi ha dos protagonistes, la Rosó i l’August, un matrimoni separat, i hi ha trenta-cinc anys que són cabdals en la història del país: ella va fer carrera de turisme a Girona, hi apareix la mort de Franco, lliuraments de premis literaris, els Jocs Olímpics, els negocis pocs clars de l’August en la construcció just abans del gran esdeveniment, les crisis, les crisis de parella, les separacions, més dones, Girona, Barcelona i aquest perdó que l’August vol obtenir de la dona i que el lector no sabrà mai si aconsegueix o no.

Si Maria Mercè Roca havia estat molt sovint una narradora d’espais de temps delimitats i concrets, abastables en una sola narració, ara ha volgut fer un pas endavant en la seva obra i mostrar-nos un gran període cronològic per a repassar els grans canvis a casa nostra mitjançant aquesta parella tan singular de protagonistes. I ho fa mentre recorda que el perdó i la manera com gestionem els perdons és un dels grans temes de la societat contemporània.

Hi ha algunes coses de Maria Mercè Roca en aquesta protagonista: ‘Penseu que ella estudia quan jo més o menys vaig deixar Portbou per anar a Girona. Quan va morir Franco jo treballava a la Cambra de Comerç i pensava que potser ens donarien festa per poder tornar al poble, com jo volia, però no me’n van donar. A Girona llavors hi havia molts de franquistes, encara que pugui no semblar-ho, i encara ara n’hi ha.’ Però també hi ha coses viscudes per ella en la construcció del personatge de l’August.

Explicada la novel·la i abans no es refredin, és l’hora d’anar degustant els segons plats. Ara la conversa es multiplica i s’atomitza, es parla amb els companys, i just abans de les postres l’autora tornarà a centrar l’atenció. Abans hi ha hagut algunes tafaneries interessants. S’ha parlat de crítiques demolidores aparegudes aquests darrers dies i també de les enveges que ha suscitat Enric Casasses obtenint el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. S’ha parlat de llibres que acaben d’aparèixer i d’alguns altres que es publicaran els dies vinents i s’ha constatat, entre tots plegats, que som un país molt petit i ple de misèries morals i que de vegades els poetes poden clavar els ganivets molt fondo, sobretot quan empren paraules esmolades. També hi ha hagut la sorpresa d’un periodista cultural veterà demanant un segon per recomanar ‘un llibre de contes publicat per una editorial d’aquestes a les quals mai no fem cas’. L’editorial és Voliana (a qui en aquesta casa sí que n’hi fem) i el llibre, La parla ardent, de Jaume Ferrer.

Segurament és la mescla fecunda de garnatxa i carinyena que ha destapat algunes petites capses de Pandora abans Maria Mercè Roca no torni a prendre la paraula per recordar-nos que ara té seixanta-un any i que creu que és quan la gent es fa gran que fa les millors novel·les. Confessa que ha llegit poc les dones que la segueixen, amb excepció de Bel Olid, i es posa a recordar bons temps: ‘Quan vaig guanyar el Sant Jordi el 1992 amb Cames de seda se’n van vendre 50.000 exemplars. Això s’ha acabat, allò eren altres temps, i entenc que hi pugui haver companyes que no vulguin escriure o escriguin poc perquè hi ha hagut aquest canvi de paradigma. I això és una llàstima, perquè quan ets gran és quan ets millor, però jo entenc que als mitjans i a la gent en general els puguin fer molta gràcia els joves que escriuen.’

Es posa seriosa quan parlem de la manera com sovint els mitjans maltracten els escriptors sèniors de la nostra literatura i explica: ‘Tot depèn també de la manera de posicionar-te com a escriptora, hi ha qui no para de fer una exhibició impúdica de tot allò que fa i jo ni tan sols penso a fer una piulada dient que ha sortit el meu llibre, perquè vendre’l no és la meva feina, només faltaria també haver de fer això a més d’escriure’l.’

Sort que arriben les postres. Però falten menys de dos mesos per a Sant Jordi i és inevitable que tothom tregui les urpes, inclosos els periodistes culturals, que a més a més de celebrar el retorn d’una de les grans escriptores nostrades hem pogut fer safareig. Ai, aquests vins del Priorat…

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes