Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Article de Maria Obelleiro, directora de Nós Diario

I vós, quant valeu?

Acostumem a posar xifres a tot. Tot és quantificable, fins i tot per als qui ens dediquem a les lletres. Big data i capitalisme. En aquest context assistim cada dia a un sumatori que –en el nostre cas, a Galícia– deixa una reguera de prop de mil víctimes mortals a causa de la pandèmia. A començament de març ens hauria resultat inconcebible de pensar que el coronavirus segaria una tal quantitat de vides.

Sembla que no reaccionem. Que ens acostumem al desastre. Apatia. Indiferència. Desafecte. Per què? Per què tant? No ens n’adonem, de la magnitud de tot plegat. Hem de pensar que les víctimes mortals de la pandèmia, confirmades de manera oficial, equivalen en el cas gallec a gairebé set avions estavellats en què no sobrevisqués ningú. Us ho podeu imaginar: és com si caigués cada dia, durant una setmana, un Airbus A320 com els que fan el trajecte entre Sant Jaume de Galícia i Madrid. I l’elecció del viatge no és casual, perquè el disseny radial del ‘tot passa per Madrid’ ens porta al fet que el vol amb Madrid sigui l’únic diari en els nostres tres aeroports.

Martxelo, Vicent, no us és encara més difícil, de fer periodisme, en aquestes circumstàncies? Confusió i desinformació són el nostre pa de cada dia, sobretot quan la Junta de Galícia es nega a facilitar-nos en temps i forma les dades necessàries per a fer la nostra feina. Mirem d’exposar les xifres, cada dia, en el context corresponent i de donar veu a tothom qui ha de patir la pandèmia als més diversos fronts, sobretot als més invisibilitzats. També treballem tenint en compte fins a quin punt és important la comunicació per a afavorir canvis en les actituds i en els comportaments que ajudin a minimitzar el risc.

En aquesta conjuntura tan incerta, però, retinguem les certeses i procurem actuar en la nostra batalla diària no tan sols contra el rellotge, el catastrofisme, les confabulacions i l’alarmisme, sinó també contra la deshumanització, contra la desnaturalització i contra l’adaptació del nostre cervell a unes xifres esfereïdores.

 

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Amb la metralleta al coll

Sempre s’ha dit que els Estats Units són un país de contrasts; és a dir, un país on sense haver de moure’s gaire, es poden observar bé els dos extrems. Una cosa i la contrària.

No us sembla sorprenent (paradoxal, incomprensible, desesperant, esgotador…), Maria i Vicent, que en aquest estat on hi ha la Capella Sixtina de la tecnologia digital mundial, Silicon Valley (Califòrnia), encara només s’hagi fet el recompte del 74% dels vots, després d’haver transcorregut més de 24 hores d’ençà que van tancar els col·legis electorals?

Evidentment, la raó no pot ser que hi viu molta gent, en aquest estat, que si fos sobirà constituiria la vuitena potència mundial. Al món hi ha molts estats molt més poblats que no Califòrnia, on el recompte de tots els vots s’acaba la mateixa nit. És sorprenent amb quina facilitat els nord-americans acaparen l’atenció de mig món; però, una vegada assumit això, també és ben sorprenent que els costi tant de fer les coses ben fetes i de pressa!

De sorprenent a aterridor. Estic segur que a molts lectors dels nostres diaris els semblarà una veritable bestiesa que els ciutadans dels Estats Units tinguin el dret de posseir armes a casa. Ens hi tenen acostumats, i són prou sabudes les conseqüències d’aquesta manera d’actuar. Però d’aquí a acceptar que la gent surti al carrer amb la metralleta a sobre, tal com hem pogut veure en les concentracions postelectorals, hi ha un abisme. Veiem imatges que no s’havien vist mai, i això vol dir que certs sectors han decidit de fer el salt, arribar més lluny que mai i desafiar les entitats públiques. Si no s’interromp immediatament aquest corrent incipient, hi ha el greu risc que passem d’atacs contra escoles a guerrilles al carrer.

Però per on es poden començar a modificar aquestes maneres d’actuar? Què han de fer les institucions públiques i les estructures socials (escoles, dirigents de la comunitat, agents socials, mitjans de comunicació …) perquè s’invalidi d’una vegada aquest ‘dret’?

El nou president ja tenia un dèficit prou gran perquè se li afegeixi ara aquest altre.

 

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Trumpisme

He vist, Maria i Martxelo, que Berria i NósDiario han fet aquesta setmana un esforç important per a explicar als lectors el surrealista procés electoral americà, que en el moment que escrivim aquestes cròniques encara no s’ha resolt. Tots els diaris del món ho hem fet. Crec que per dues raons.

La primera és perquè l’espectacle és únic. Per a la gent interessada en la política, viure la nit electoral americana és fascinant. La complexitat de sistema polític dels Estats Units, però sobretot la manera com és explicat pels mitjans, tenen aquest segell de film de Hollywood que només els ianquis saben imprimir a qualsevol cosa que toquen. I ho corrobora l’enjòlit final que vivim.

La segona raó és de més pes. Les eleccions americanes no són les més grans del planeta –aquest rècord el té l’Índia–, però són les més importants. Per la influència política dels Estats Units però també perquè marquen tendències. En el seu temps, Reagan, amb Thatcher al Regne Unit, va marcar l’entrada al capitalisme financer, la desregulació econòmica i la pressió extrema sobre la Unió Soviètica, amb aquella ‘catxa’ de la guerra dels estels, que efectivament va acabar esfondrant el suporpoder rival.

I ara el trumpisme –la paraula no m’agrada, però ens entenem– marca un nou model, també autoritari, però amb un gran suport popular, que ja ressona a Europa.

Tot esperant a veure com acaba la cosa després de passar pels tribunals, ha quedat completament clar el menyspreu del president cap a les regles. Cap a les regles més elementals de la democràcia, com és el recompte dels vots i que tots els vots compten. I això és greu.

És greu perquè una democràcia no pot existir si els partits no accepten el joc poder-oposició i si no admeten que l’altre pot, legítimament, guanyar. Que és en definitiva el gran tema que sobrevola aquestes nits d’insomni que hem viscut.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.