Article de Maria Obelleiro, director de NósDiario

Parlem de Madrid

Quan parlem de Madrid ens referim al bloc de poder construït sobre l’espoliació de la resta dels pobles de l’estat aprofitant-se dels privilegis derivats de l’efecte de capitalitat. És format pels grans grups empresarials beneficiats d’un model econòmic pensat per afavorir Madrid en detriment de les altres realitats peninsulars. Aquells beneficis depenen d’un sistema de comunicacions radial que converteix la capital de l’estat en el començament i el final de tot. Els comptes de resultats es fonamenten en l’explotació dels recursos de la resta dels territoris i la subsistència només és possible gràcies al favor públic. En definitiva, una elit improductiva que conforma una aliança amb els diversos aparells de poder, començant per la casa reial, continuant per l’administració de Justícia i acabant amb diversos sectors governamentals.

La definició dels nacionalismes i de Galícia, el País Basc i Catalunya com els enemics interns de l’actual model d’estat va més enllà de la lògica argumental comuna a la reacció de criminalitzar tothom qui sigui diferent: va connectada amb la necessitat de combatre els únics moviments que qüestionen a efectes pràctics l’status quo dominant i obren la porta a la democratització real de la societat. Un Madrid que no pugui disposar d’una Catalunya que aporta més del 20% del total del producte interior brut estatal o d’una Galícia que li subministra electricitat de franc, desapareix.

La fotografia final de Madrid deixa importants conclusions polítiques més enllà de les contingències electorals. Certifica la revolució cultural promoguda pels governs de la dreta durant dècades a Madrid, fins a convertir la seva població en la més reaccionària de l’estat, com assenyalen gairebé tots els indicadors sociològics. També demostra el fracàs de l’esquerra espanyola, després de renunciar a l’organització com a única eina per a formular amb un mínim de possibilitats una alternativa de canvi i després de prescindir de la batalla ideològica. La ideologia es converteix en programa i quan es lliga amb el poble actua de força de canvi. Una esquerra no ideològica, que no té programa ni projecte, actua com a força subalterna de les dretes i és condemnada a la derrota.


Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Quan la pujada és tan ràpida

Les pujades meteòriques normalment van seguides de baixades igualment ràpides, perquè és molt difícil que una pujada com aquesta sigui prou forta per a aguantar els forts vents que es formen –que li creen?– a la part alta. Això mateix passa a qui puja massa de pressa a la muntanya, a qui expandeix cegament les sucursals d’un banc… Hi ha excepcions, però són més els qui es claven la patacada.

Pablo Iglesias ja ens havia donat força pistes quan va anunciar que abandonaria el govern d’Espanya i que es disposava a salvar Podem a Madrid, partit al qual les enquestes ja pronosticaven un futur molt negre. “Aquest vol deixar la política i servir per última vegada el seu partit”, vam dir molts llavors, intentant de cercar alguna explicació a una actuació totalment il·lògica. Renunciar a l’altaveu que brinda la vice-presidència per ser el ministre autonòmic del tercer partit d’un govern d’esquerres que només es podria formar si s’alineessin tots els astres?

En el discurs de dimissió que va fer dimarts a la nit, va confessar, molt convincentment, que era un tap per al desenvolupament de Podem. Corroborava en veu baixa allò que les enquestes ja deien: que els qui no l’aprecien el rebutgen i que així és molt difícil de continuar i teixir aliances. No cal sinó veure els bons resultats obtinguts per Més Madrid, tot i haver renunciat a presentar-se en coalició –o gràcies a això. L’escissió que va renunciar a formar una coalició ha obtingut el doble de suport que els seus “progenitors”. Això és molt dur.

S’ha de veure com progressa Podem sense Iglesias, perquè va ser la figura d’Iglesias la impulsora del seu ràpid ascens, passant del carrer a la Moncloa en un període de set anys. Tan sols cal recordar els magnífics resultats obtinguts al nostre país a les eleccions del 2015.

Iglesias ha nomenat substituta la gallega Yolanda Díaz. És membre del Partit Comunista i no ha mostrat pas gaire sensibilitat envers les realitats nacionals dels nostres tres territoris. Ara tindrà una bona avinentesa de canviar la tradició jacobina d’aquestes darreres dècades.


Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

PP

Les eleccions a la comunitat de Madrid marcaran un abans i un després en la política espanyola. L’espanyolisme ultra sembla que ha trobat finalment la palanca que cercava des del començament de segle i em fa l’efecte que escometrà a partir d’ara una ofensiva per a la qual ens haurem de preparar. Els altres.

L’èxit d’Ayuso és impossible de discutir, però hi ha un matís que es pot posar sobre la taula –i s’hi ha de posar– també: l’actuació desastrosa de Pedro Sánchez. Perquè Sánchez ha perdut una ocasió històrica i ha dilapidat unes condicions úniques.

Quan ell va arribar al poder hi havia tres circumstàncies que haurien permès d’intentar un canvi real a tot l’estat. D’una banda, la crisi catalana i el final d’ETA posaven sobre la taula la necessitat de no frenar més la reforma territorial. D’una altra, la crisi de la monarquia obria la porta, si més no, a la reforma constitucional. Però sobretot la manera com s’havia enfonsat Rajoy i el PP, acorralats per la corrupció, oferia una oportunitat insòlita. El PP no estava en condicions de fer massa oposició.

No obstant això, i malgrat tot això, Pedro Sánchez no ha fet res. Pitjor encara: ha consolidat la deriva autoritària de l’estat amb actuacions tan lamentables com la gestió militarista dels primers mesos de la pandèmia. I amb això ha permès que el PP es recuperàs i Vox s’enfortís.

I poques imatges hi ha més lamentables que veure Ayuso i Casado celebrant la victòria al famós balcó del carrer de Génova. El PP havia posat a la venda l’edifici, perquè necessitava diners, però també perquè necessitava desmarcar-se del passat de corrupció. El tancament de la seu era un colp d’imatge dur per al PP, que duraria anys. Però heus ací les imatges de la victòria d’Ayuso, com un regal inesperat: una última festa a la seu de sempre per a un partit que s’apagava i al qual ha regalat una nova vida l’esquerra més maldestra, segurament, de tot el món.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.