Galeusca de directors: Nosaltres també vam ser emigrants com els de Ceuta

Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario

Les gallegues també som emigrants

Les malalties del colonialisme triguen segles a trobar remei. Són exemples paradigmàtics de l’assignació de sobiranies sense atendre a raons històriques i culturals els casos de Ceuta, Melilla i del Sàhara. La continuïtat de la dependència econòmica es tradueix en el desmantellament dels seus sistemes productius, en la desigualtat social agreujada, en la sobreexplotació de la mà d’obra –aguditzada pels processos de deslocalització– i en l’empobriment de les poblacions.

L’emigració és sempre conseqüència de la misèria. Va ser la fam que va expulsar centenars de milers de gallegues i gallecs durant dècades cap a Amèrica i Europa. Som nétes i besnetes de dones i homes que van entrar sense cap paper als ports de Buenos Aires o de Montevideo. Una bona part van restar-hi per sempre i la majoria dels qui van retornar venien pobres i sense maleta, per continuar essent emigrants, també sense papers, ara en una Europa desenvolupada que els donava les feines que no volia fer ningú. Els marroquins i la resta de ciutadans del continent africà que esperen a la rodalia de Ceuta i Melilla l’oportunitat de saltar a Europa en cerca d’una vida digna no fan sinó repetir allò que nosaltres vam fer abans.

Abans que el Marroc emprés nens i nois desesperats en el seu últim litigi contra l’estat espanyol o que Turquia s’aprofités de les víctimes de les guerres imperialistes d’Orient en la seva baralla amb la UE, els executius espanyols, des de la primera restauració fins al franquisme, van fer servir l’emigració gallega per equilibrar la seva balança de pagaments. Res de nou en la política de govern de Rabat i en la resposta dels seus homòlegs de Madrid, amb el mateix mur, el mateix filat espinós que un dia van prometre d’eliminar. I mentrestant, les grans empreses espanyoles, i també gallegues, mantenen els seus negocis al Marroc, les cases reials hi mantenen la seva sòlida amistat i els emigrants es moren a la tanca o travessant l’estret.

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Ens hem quedat sense els russos

Aquesta setmana hem sabut dues interessants notícies estretament lligades a la situació política de Catalunya. Finalment, després de superar no pas poques dificultats, ERC i Junts han tancat un acord per a formar govern a Catalunya. Aquesta seria la primera. La segona també tracta d’un tancament. Als jutges, fiscals, policies i periodistes que van difondre la desgavellada tesi que agents dels serveis d’intel·ligència russos havien intervingut en el procés català, l’Audiència espanyola els ha demanat que procurin cercar un altre divertiment.

M’alegro del primer tancament, i el segon em fa pena, perquè és divertidíssim llegir els arguments d’aquells qui van defensar la tesi de la conspiració russa. Se’ns ha acabat aquesta mina. A veure si Netflix troba la manera de substituir el plaer que ens han arrabassat els jutges. Seria meravellós que hi hagués una sèrie que ens mostrés les conspiracions dels agents russos per mirar de dividir Espanya i aconseguir la independència de Catalunya.

Es podria fer una sèrie sobre la formació de govern a Catalunya; però seria tan llarga com avorrida. Partits que es coneixen molt bé –massa bé– han necessitat tres mesos per a arribar a un acord. És comprensible que aquests processos siguin llargs quan les sensibilitats que han d’unir no han fet mai res junts, però no ho és en el cas de forces que, en l’última dècada, han fet centenars de reunions per un motiu o un altre.

La ciutadania es mereix una altra manera de fer política. S’ho mereix el conjunt de la societat, però, especialment, els milers i milers d’independentistes que han esperat l’acord entre aquestes dues formacions, perquè no han perdut l’esperança que tornin els temps d’unitat; estaven satisfets amb els amplis acords aconseguits fins al 2017 i l’agre ambient d’aquests darrers anys els ha disgustat.

Els independentistes van obtenir 72, 70 i 74 escons en les tres últimes eleccions nacionals. Aconseguits els 74 diputats, havien d’haver aprofitat aquest excel·lent resultat per arribar ràpidament a un acord, demostrar eficàcia, prioritzar la serietat i donar una imatge de fortalesa davant els ciutadans. Els partits ho devien a la ciutadania.

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Aragonès

Pere Aragonès és el nou president de la Generalitat, el 132è. Amb ell, Esquerra Republicana torna al màxim càrrec institucional, després de Macià, Companys, Irla i Tarradellas, els quatre primers presidents de la Generalitat autonòmica, però sobretot després d’un llarg període de reconstrucció del partit i de lluita per l’hegemonia dins l’independentisme.

Deveu recordar, Maria i Martxelo, que la setmana passada us parlava de les acrobàcies de la política catalana i el tema de la formació de govern, que la setmana passada tots vèiem molt difícil, s’ha resolt també així. Allunyats de tots els focus, Pere Aragonès en persona i Jordi Sànchez, en nom de Junts, van treballar el cap de setmana, al Soler de n’Hug –una masia de Prats de Lluçanès–, dissabte, i a Can Magarola, a Alella, diumenge. I en dos dies van tancar un acord que semblava poc probable d’entrada. Amb l’afegit, poc habitual, que el negociador de Junts hagué de tornar a dormir a la presó entre sessió i sessió.

L’acord és un pacte entre polítics pragmàtics, que allunya la unilateralitat del discurs oficial i arracona el president Puigdemont, tot i que va ser ell mateix qui va decidir que negociàs Sànchez. Durant dos anys s’intentarà pactar amb el govern espanyol i ja està. En això acaba tot i no hi ha cap intenció que vaja més enllà.

Des d’aquest punt de vista, és una victòria molt clara de les tesis d’Esquerra, perquè deixa la independència per a una altra generació. En compensació, Junts no solament no queda descavalcat del poder, sinó que n’ix molt reforçada en termes de capacitat de governar i competències. Ningú no esperava que Esquerra cedís tant …

I, dit això, com tantes altres vegades, ja veurem què hi diu el carrer. De moment l’acord s’ha rebut amb alleujament, perquè pràcticament ningú no pensava que fos una bona idea fer malbé el 52% de vot independentista. Una altra cosa és que agrade l’acord i, sobretot, que s’accepte la renúncia o no. Però la tensió entre el carrer i els polítics no és cap cosa nova, ací.