Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Carta de María Obelleiro, directora de Nós Diario

Martxelo, Vicent, sembla que tot allò que va passar durant el primer pic de la pandèmia no va servir perquè se n’aprengués res. Madrid és el territori amb més incidència de coronavirus de tot Europa; ja és a prop, quan escric aquestes línies, dels 800 casos per 100.000 habitants, i té un sistema de salut a punt de col·lapsar-se. Les mesures, escasses, hi arriben tard. La situació es repeteix i, una altra vegada, no se’n decreta el tancament.

S’hi anuncien restriccions, insuficients, i s’apliquen al cap d’uns quants dies per permetre-hi ‘la fugida’. Ja vam veure què va passar al març. De fet, científics del CSIC van demostrar que l’expansió de la covid-19 a l’estat espanyol té relació directa amb els viatges des de Madrid i cap a Madrid. Van concloure que el 65% dels casos de cada territori al pic de la pandèmia responien als intercanvis de població amb Madrid una setmana abans. Aquests viatges expliquen el 76% de les morts en el moment culminant.

Aleshores podia entendre que l’expectació, la inexperiència i la inseguretat portessin a la improvisació i a no acordar mesures de més contundència, però ara no. No hi ha excuses que valguin. Díaz Ayuso és una irresponsable pel fet de no actuar, però Sánchez també ho és pel fet de no tancar Madrid. Per què es permet que es propagui el virus per tot l’estat? Per què Itàlia va decretar el tancament de la Llombardia quan tenia 340 positius per milió d’habitants i la Xina de la província de Hubei amb 13 casos per milió d’habitants i el govern espanyol no va fer res quan Madrid tenia 440 casos per milió d’habitants?

Les respostes a aquestes preguntes estan en el factor econòmic –Madrid acull la immensa majoria de les seus de les multinacionals i les inversions estrangeres a l’estat–, en l’ideològic –Madrid com a capital d’Espanya– i en el disseny de l’estat espanyol –Madrid com a nucli de les comunicacions; com a pol que absorbeix recursos, població, institucions públiques i grans empreses i, en certa manera, com a paradís fiscal, car l’estratègia en imposts perjudica els altres territoris.

Madrid, estimats col·legues, continuarà essent centrifugadora de coronavirus.


Carta de Martxelo Otamendi, director de Berria

La dura arribada de la covid-19 ha originat un canvi radical en diversos àmbits: salut, vida social, serveis, ensenyament, treball, criteris de prioritat… D’aquesta llista, que podria correspondre als estats del nostre entorn, en són exclosos certs aspectes de gran importància per a les nacions que no tenim un estat, com ara el dret de decidir, l’àmbit lingüístic, la cultura…

Nosaltres tenim dues agendes: la dels altres, els grans, i la nostra agenda nacional. I com hem de sostenir activament aquesta segona agenda si la població, com és lògic, té el cap en la primera? Com expliquem que preocupar-se per la segona agenda no és cap frivolitat, cap caprici d’un grapat de gent malvada?

Tenint en compte que la pandèmia ens ha obligat a transformar diversos paràmetres, hauríem de pensar també molt seriosament quin és el camí més efectiu perquè els nostres conciutadans tornin a aquesta tasca, si més no els que ja eren actius abans de començar la pandèmia.

Fins que no sapiguem quant de temps haurem de romandre en aquesta situació tan restrictiva –i no podem tenir res per segur–, serà difícil de fer plans a llarg termini. Aquestes últimes dècades hem organitzat manifestacions multitudinàries, grans concentracions, festivals, sales plenes, etcètera, per demostrar el suport que reben els nostres projectes nacionals. Però què fem si els anys vinents esdevé impossible –tal com sembla– d’actuar de la mateixa manera? Quina és la via alternativa?

Haurem de fer treballar de valent la imaginació, perquè la pandèmia ens ha fet encara més costerut allò que ja ho era, i les solucions virtuals no semblen pas tenir la mateixa força.

I encara hi ha una dificultat afegida. Aquells ciutadans que han viscut la pandèmia molt de prop, com s’ho prendran, que les reivindicacions nacionals es valguin de la mala gestió de govern espanyol durant aquests mesos? És evident que no podem deixar de banda ni aquestes reivindicacions nacionals ni moltes altres, però haurem de filar prim si no volem que se’ns girin en contra; altrament es podria malmetre tota la feina feta durant anys.


 

Carta de Vicent Partal, director de VilaWeb

Mentre esperem la inhabilitació del president Torra, que pot arribar en el temps que passarà entre l’escriptura i la publicació d’aquest article, permeteu-me que aquesta setmana, Martxelo i Maria, us parle de cinema. Concretament de La mort de Guillem.

La mort de Guillem és un film de Carlos Marqués-Marcet que narra l’assassinat del jove independentista de Burjassot Guillem Agulló a mans d’un escamot d’extrema dreta l’any 1993. Aquell assassinat va marcar una generació sencera, va causar una commoció enorme i va mostrar la part més bruta i abjecta de la política i dels mitjans, que van intentar de tapar i amagar el contingut polític i fins i tot convertir la víctima en culpable.

Però, com diu Josep Guia, els feixistes encertaren a qui havien de matar però s’equivocaren amb la família i els amics. Perquè els Agulló-Salvador van reaccionar com lleons i van convertir l’assassinat del seu fill en un conflicte polític encara més gros.

El nom de Guillem Agulló, avui, és un símbol. Li han dedicat carrers per tot el país. Dilluns la Generalitat de Catalunya concedí als seus pares la Creu de Sant Jordi per la lluita per la memòria i la democràcia. Les Corts Valencianes fa tres anys que van instaurar un premi amb el seu nom. I abans d’això, molt abans, Obrint Pas publicà la cançó ‘No estàs sol’ i les manifestacions, totes, s’ompliren amb el crit ‘Guillem Agulló, ni oblit ni perdó’.

I ara arriba al cinema. Aquest estiu vaig seguir per Nós Diario l’estrena i la difusió del film sobre Moncho Reboiras i em sembla que tots dos casos ens mostren que el cinema pot fer un gran servei a la causa de la democràcia i la memòria col·lectiva.

El cas de La mort de Guillem, a més, té un impacte inaudit. Per primera vegada, les tres televisions públiques autonòmiques, À Punt, TV3 i IB3, estrenaran un film simultàniament, i serà el de Guillem. Serà divendres de la setmana entrant i en aquest fet molts hi veiem una gran victòria. Una més de Guillem Agulló.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.