Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario

Corrupció

El judici obert a l’Audiència Nacional espanyola per les obres de reforma de la seu del Partit Popular al carrer de Gènova a Madrid torna a situar els populars gallecs al centre de la trama de finançament il·legal del partit. Mereixen especial atenció les declaracions de l’ex-gerent de l’organització Cristóbal Páez i de l’ex-tresorer Luis Bárcenas. L’un i l’altre van afirmar que l’última aportació a la caixa B del partit correspon a una contribució del PP de Pontevedra, que el 2010 van aportar 50.000 euros d’origen presumptament il·lícit. Segons Bárcenas, aquests diners els van ingressar en dos sobres: una meitat la lliuraren al president de la formació, Mariano Rajoy, i una altra a la secretària general, María Dolores de Cospedal.

Els dubtes sobre els comptes del PP gallec no són nous. Pablo Crespo, ex-secretari d’Organització del PP de Galícia a l’època de Manuel Fraga, actualment empresonat perquè feia part de la xarxa Gürtel, ja havia assenyalat el 2018, en una compareixença al congrés dels diputats, que dins la formació hi havia una dinàmica de pagaments en diner negre “instal·lada institucionalment” amb “donacions irregulars –no crec que fossin il·legals– d’empresaris, i efectivament hi havia una comptabilitat que no era a la comptabilitat del partit”. El 2015, Crespo havia reconegut la mecànica dels sobresous en l’organització a Galícia i havia afirmat que tenia documents que confirmarien el pagament de remuneracions en diners B als principals responsables.

Els fets no són pas un fenomen particular de la política gallega ni una excepció en la lògica de funcionament de les democràcies formals. Hi ha corrupció perquè hi ha responsables públics disposats a hipotecar l’interès general en benefici del seu interès particular, però també perquè hi ha grups econòmics disposats a acudir a pràctiques il·lícites per augmentar el seu marge de beneficis i afavorir el seu compte de resultats. Les raons darreres es connecten amb la pròpia naturalesa del sistema, és a dir, la corrupció forma part de la genètica de les formacions socials de mercat i actua com a carburant perquè aquesta continuï funcionant.

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Europa, amb peus de fang

En situacions com la creada per la covid-19 és quan es mesura la credibilitat de la paraula que s’ha donat. Als catalans, gallecs i bascs ens han dit amb la insistència d’una martellejadora professional que no paga la pena de voler crear nous estats en l’actual situació política d’Europa. Ens han dit que Europa cada vegada és més unificada, que l’estructura clàssica dels estats es va fonent dins la macrostructura unificada. Els estats cada vegada més febles, i les polítiques cada vegada més unificadores. Dit de manera elegant: que anem sempre en direcció contrària a la història.

Ha arribat la pandèmia de la covid i, de sobte, a tothom li ha fugit del cap tot allò que s’havia dit fins ara; cadascú s’ha escarrassat a cercar una solució pròpia, sense importar-li gens ni mica què li passava al veí. Així, en un estat, la màscara és obligatòria a totes hores, en un altre se’n permet un ús voluntari i en el de més enllà únicament cal al transport públic… Això mateix passa a l’hora d’aconseguir proves PCR i de comprar respiradors. Cadascú s’ha mirat el melic, tant a Europa com gairebé a tot el món.

Tot això que ha passat amb els vaccins no té nom. AstraZeneca n’és l’últim exemple, que posa de manifest clarament fins a quin punt Europa té els peus de fang socialment. També en aquest cas, cada estat ha adoptat la seva decisió i, així, s’han girat d’esquena a una possible decisió comuna. Si en aquesta situació tan greu, si enmig d’aquesta tragèdia en què es moren i resulten perjudicats milers i milers de persones, Europa no ha estat capaç de mostrar mínimament una manera de procedir unificada, quan ho farà?

Potser és comprensible que no es captingui així perquè hi ha en joc els interessos econòmics i les aliances geostratègiques de cadascú, car al vell continent –cada vegada més vell– encara li falta molt per a actuar a l’uníson i amb una mínima credibilitat. Que no ens tornin a dir que perdem el temps quan diem que volem conferir un nou estatus als nostres països. Hi tenim dret, igual com ells també van tenir-hi dret en el seu moment. Hi ha un sol camí: que no cedim i ens unim cada vegada més ciutadans en aquesta reivindicació.

 

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Ciutadans

No n’estic segur, però pense que hi ha d’haver molt pocs exemples al món, si és que n’hi ha cap, d’una muntanya russa política semblant a la de Ciutadans. El desembre del 2017 aquest partit, fabricat a colp de màrqueting, guanyava les eleccions al Parlament de Catalunya i canviava el seu perfil, fins llavors de partit minoritari. L’abril del 2019, després d’una operació per a catapultar-lo a Espanya, esdevenia tercera força al parlament espanyol, amb 57 diputats, molt a prop dels 66 que obtenia el PP. I encara intentava un tercer front llançant a so de bombo i platerets Manuel Valls com a gran aposta per a guanyar les eleccions municipals a Barcelona. A banda que a Europa s’integrava en el grup liberal, Renew Europe (on continua estant EAJ-PNB, val a dir) amb la qual cosa Albert Rivera passava a parlar de tu a tu amb Macron. Es va arribar a dir –en tinc el retall de premsa sobre la taula mentre escric això– que la presidència de Rivera a Espanya seria la “definitiva normalització europea” del regne. I aquella meteòrica trajectòria fou qualificada de “revolta jove i urbana”. Ja ho sabeu, Maria i Martxelo, que la literatura ho aguanta tot. O gairebé.

O gairebé, perquè la realitat no pot ser més dura avui. Ciutadans és un partit en extinció. Albert Rivera es dedica a fer classes de lideratge, apartat de la política –jo no m’hi apuntaria pas– i els pocs càrrecs electes es mantenen apuntant-se a uns altres partits o cercant solucions personals, per continuar vivint de la política.

Aquest panorama em fa feliç, no ho negaré. Ciutadans va nàixer a Catalunya com a partit nacionalista espanyol, opció raonable. Però va introduir en la política l’odi i la violència verbal, i física amb els seus cadells nocturns. I això no té perdó ni en tindrà mai. Són mala gent i que desapareguen és, simplement, una bona notícia per a tothom.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.