Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario

D’Ana Orantes a Rociíto

La violència de gènere no va ser de domini públic a l’estat espanyol fins el 1997, quan els mitjans de comunicació van difondre que José Parejo, un home jubilat que vivia a Cúllar-Veiga (Granada), havia mort la seva dona. Tretze dies abans, la dona, Ana Orantes, s’havia atrevit a narrar els maltractaments que rebia en un reality show de la televisió andalusa.

Fins llavors la societat patriarcal no considerava convenient que la violència masclista traspassés els límits de cada casa. Van ser les organitzacions de dones que van obligar a posar-la en l’agenda mediàtica i els mitjans la van fer visible i van actuar com a element de pressió dels poders públics. No obstant això, una bona colla d’aquests mitjans també van ser part del problema. Heus ací què va passar amb Rocío Carrasco, Rociíto, a qui van contribuir a estigmatitzar i de qui van qüestionar la faceta de mare. Els mateixos mitjans que ara, arran de la duresa del testimoni de Rocío Carrasco, lamenten que algú posi en dubte o ridiculitzi el relat de l’afectada, com un dia havia passat amb Ana Orantes i com passa amb tantes dones víctimes de la violència masclista.

Com a agents socials, els mitjans de comunicació tenen el deure de contribuir a eradicar la violència de gènere i la responsabilitat de conscienciar la societat. Deures que recull l’ordenament jurídic però que no sempre es compleixen. L’entrevista de Rocío Carrasco va contribuir a sensibilitzar una part de l’audiència probablement poc familiaritzada amb el significat de la violència de gènere, en totes les manifestacions, també la psicològica, que sol relativitzar i banalitzar, perquè és més difícil de demostrar que no la física .

Que un personatge públic s’atreveixi a narrar la violència psicològica exercida per la seva ex-parella té importància, atesa l’empatia que pot despertar en aquells qui coneixien o seguien la seva vida mitjançant, en aquest cas, l’anomenada premsa del cor; i també moltes dones es poden veure reflectides en el testimoni dels maltractaments soferts. La ruptura del silenci contribueix a trencar amb la impunitat del masclisme i a crear consciència. Per això crec, Martxelo i Vicent, que el periodisme o és feminista o no és socialment just.

 

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Transparència

Ja em va semblar lleig quan ho va fer el ministre de Sanitat Salvador Illa, i és igualment lleig això que ha fet el vice-president d’Espanya Pablo Iglesias. Tant l’un com l’altre havien d’haver deixat el càrrec al govern quan es va fer públic que es presentarien com a candidats a unes eleccions. En termes jurídics, perquè violen el principi d’igualtat d’armes respecte de la resta de candidats. És molt fàcil de fer campanya des del despatx de ministre.

Els que venien a transformar la política haurien d’actuar amb molt més rigor i transparència en casos com aquest, i haurien d’aplicar els mateixos criteris d’actuació que les altres vegades. Assenyalem constantment que la distància entre la ciutadania i els polítics professionals és com més va més gran; tan important com aquesta queixa és prendre decisions fermes per no continuar alimentant aquesta opinió.

Un altre abús que gran part dels ciutadans atribueixen als polítics és la manca de transparència. Tenint en compte que la política és una pràctica pagada amb els diners de tots, no haurien de tenir tantes objeccions perquè sigui a l’abast de tothom. Aquest túnel és encara més fosc en cas dels abusos amagats rere l’eufemisme “secrets oficials”, especialment quan són perpetrats pels qui freqüenten les humides clavegueres de l’estat.

Els intents d’aconseguir aquesta mena d’informació semblen curses d’obstacles. A qui cerca la informació, se li apareixen els entrebancs ara i adés, i un de les més grans és la data de venciment del secret, que té el sol objectiu de protegir durant molt de temps aquells qui han violat drets i que apareixen en aquests papers. Protegir-los de cara a la societat i –cosa encara més denunciable– de cara a les investigacions dels tribunals.

El documentari que s’acaba d’estrenar, Non dago Mikel?, ens porta a la memòria aquest problema. Mikel Zabalza era conductor d’autobusos urbans a Sant Sebastià. El 1985 va ser detingut per la Guàrdia Civil i va aparèixer vint dies després, en un riu que ja havia estat rastrejat moltes vegades per cercar-lo.

Ens deuen la veritat, i mereixem saber-la.

 

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Investidura

Pere Aragonès no ha obtingut prou vots per a ser elegit president de la Generalitat aquesta setmana. Esquerra Republicana i la CUP hi han votat a favor però l’abstenció de Junts no ho ha permès, perquè necessitava la majoria absoluta. No tinc cap dubte que d’ací a pocs dies Aragonès serà el 132è president de Catalunya, però el resultat electoral obliga Esquerra a pactar a fons abans que Junts hi acabe votant a favor. Una altra cosa serà si entrarà al govern o no.

D’alguna manera tots tres partits aquests dies paguen l’esbojarrat combat per l’hegemonia que durant aquests tres últims anys ha aclaparat el combat per la independència. S’han insultat molt, s’han posat tanta traves com han sabut, s’han perdut completament el respecte i això, evidentment, passa factura.

Però la qüestió ara és si és possible de convertir la factura en una oportunitat. I, en relació amb això, el resultat de les eleccions és molt interessant.

Esquerra finalment ha aconseguit la presidència de la Generalitat. I això l’obliga a canviar d’actitud, cosa que sembla que comença a comprendre. De l’assetjament i enderrocament indissimulat al soci ha de passar tant sí com no a una actitud constructiva, perquè amb els seus vots no en té prou i la fantasia de pactar amb els comuns i cercar una alternativa diferent de la que hi ha s’ha evaporat.

Junts, per una altra banda, ha de fer l’exercici contrari: no patrimonialitzar la Generalitat com una cosa pròpia i evitar de posar més traves de les lògiques als seus socis, aprendre a acompanyar.

I la CUP comença a aterrar en la política normal i les contradiccions consegüents. Un 80% dels militants ha dit que el pacte no és suficient però que cal votar que sí. I, vist des de la incomprensible intransigència que van demostrar no votant Jordi Turull la vesprada abans que fos ingressat a la presó, sembla evident que aquesta decisió marcarà el seu futur.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.